Els Compositors Independents

Aquesta agrupació de compositors independents vol realitzar un ideal molt simple i molt fecund. I aquest ideal comporta dues actuacions. Actuació interna; fruits espirituals que es recolliran del contacte de diverses persones dedicades a la mateixa activitat, però diverses de temperament i escola; i actuació exterior, posant-se en comunicació amb el públic d’una manera solidària. Amb la primera actuació, s’afinen i s’afermen els temperaments, s’accentua llur personalitat amb- allò que s’aprèn amb el mutual tracte; la segona actuació, solidària en front al públic, serveix, en primer terme, perquè el públic pugui copsar, d’un cop, tota la varietat de matisos pertanyents al color de la música catalana d’última jornada, i després, perquè els artistes aprenguin a presentar-se plegats, a fugir d’un individualisme anarquitzant, a conèixer que tota llur obra individual és una aportació a una cosa superior que els engloba: la cultura catalana.

Val a dir que l’atzar no hauria pogut trobar un conjunt més escaient i harmoniós que el del grup C. I. C. (Compositors Independents Catalans).

No hi regna ni la monotonia, ni la diversitat desbaratada, incoherent. Els agermana un cert gust per la contenció i la puresa musical; una absència de pretensió al transcendentalisme, que no arriba, però, a l’abjuració de la profunditat i la dignitat del to. Els diferencien mil detalls de la personalitat, de la tècnica i de l’escola. El politonalisme de Samper no és l’atonalisme de Gerhard, ni l’harmonia colorida i elegant de Blancafort, ni el ritme sàviament popular de Toldrà, o el més dolç de Grau o Gibert-Camins, o l’escriptura sòlida i ben traçada de Lamote de Grignon, o la fluctuant i fina de Mompou. Però també, en sentir-los, notareu que els uns i els altres aporten llurs concepcions estilístiques al mateix pla estètic i veureu un llaç misteriós que agermana la Suite de Samper amb el Sonetí de Toldrà o els Hai-Kai de Gerhard amb la Sonatina de Lamote de Grignon o les obres humorístiques d’un humor més joiós en Blancafort o melangiós en Mompou.

De totes maneres, en C. I. C. hi ha dos corrents que hi treballen per sota: el de l’art popular i el de l’art savi: la «charme» i la «tècnica». Tots els compositors que formen l’agrupació participen d’aquests principis. Ara que la dosi en què es troben l’un i l’altre varien molt segons de qui es tracta. En alguns predomina gairebé exclusivament la nota popular i en els altres la científica, sense, però, que això vulgui dir que cap d’ells es trobi desproveït del tot de cap d’elles.

I, precisament, la major fecunditat que nosaltres esperem d’aquesta Associació, és de poder permetre als seus components de sentir-se una mútua influència i reforçar-se els uns les qualitats dels altres. El predominantment popular rebrà els avantatges de conèixer la tècnica refinada. El refinadament tècnic, participarà del perfum que s’exhala de la flor musical popular, de la qual cosa tots plegats sentiran llurs personalitats augmentades i enrobustides.

I també, així, tots junts podran lluitar amb la gran dificultat dels temps moderns, l’atenció del gran públic. Perquè, cal dir-ho, per imposar-se en els nostres temps, el geni necessita de la força material, i la força material no pot provenir més que de la unió.

Esperem, doncs, grans i pròspers esdeveniments musicals, fills d’aquesta benaurada harmonia de músics, que és com dir harmonia d’harmonies.