I. Dia d’arribada a Essen

 

Digueu-me com van els ferrocarrils i us diré si a un país hi ha pau o guerres. Pau vol dir regularitat i precisió de les comunicacions. Guerra vol dir inseguretat i desgavell. (Hi ha, naturalment, l’excepció d’Espanya on els ferrocarrils van malament en temps de pau. Però és que Espanya no és ben bé ço que nosaltres volem dir «país»).

―A Essen? Ja veurem si hi arribarem, ens digué el conductor en prendre el tren a l’estació berlinesa de Charlottenburg. Si no podem arribar-hi, haurà de llevar-se a les quatre i canviar de tren a Hamm.

El meu company de departament anava a Colònia. Per a ell, cap mena d’esperança. No li quedava més remei que llevar-se a les quatre, baixar a Hamm i tracta d’arribar a Colònia per línies secundàries i de tramvia. Car si era dubtós que el nostre tren arribés a entrar a la conca del Ruhr, era en canvi segur que un cop dintre no en tornaria a sortir, i que a Colònia, terme de la seva destinació normal, no hi arribaria mai.

 

Cap mena de dubte, doncs. A la conca del Ruhr hi ha la guerra.

A l’estació d’Essen no hi ha signes ostentatoris de l’ocupació. No s’hi veu ni un soldat. Molt modest de proporcions, un sol cartell en el vestíbul, indica el lloc de les oficines militars. Tan bon punt sortim al carrer un altre cartell, que agafa un pany de paret de cap a cap, ens indica la direcció de la comandància de la plaça, instal·lada a l’edifici del «Kohlensyndicat», el sindicat carbonífer que era l’amo de la conca del Ruhr abans que els francesos vinguessin. Amb lletres immenses el text francès: «Commandement de la place». A sota, amb lletres minúscules, el mot alemany que la guerra ha fet cèlebre: «Kommandantur». Vetllant per la integritat del cartell, un sentinella uniformat de blau, amb casc d’acer i baioneta al canó. A dos quarts de set del matí amb prou feines començava a apuntar el dia, i la baioneta del sentinella tenia, a les fosques, una lluentor desagradable.

En arribar a l’hotel es repeteix, en altra forma, l’escena de la sortida de Berlín:

―No li assegurem que aquest vespre pugui dormir aquí. Els francesos poden venir a incautar-se de l’Hotel d’un moment a l’altre. Si no vol córrer el perill de passar la nit al carrer o a la sala d’espera de l’estació prengui precaucions. Demés, facis servir el desdejuni abans de les nou i mengi fort, car, a tot Essen no hi haurà manera de menjar ni beure res fins a les quatre de la tarda.

―Què passa?

―Els francesos van agafar ahir al Dr. Schäfer i les associacions patronals i obreres del comerç d’Essen van decidir tancar les botigues avui i interrompre tota mena de serveis fins a les quatre de la tarda com a manifestació de protesta. (El doctor Schäfer és el primer tinent d’alcalde d’Essen i fa d’alcalde des que el Dr. Luther fou nomenat ministre de Proveïments del Gabinet Cuno.)

Un tancament general a una ciutat alemanya és molt menys impressionant que a casa nostra, car ni els portals ni els aparadors de les botigues estan protegits per portes de ferro. Noresmenys, a les deu del matí Essen ofereix un aspecte d’anormal excitació. Els desenfeinats omplen de gom a gom els carrers del centre de la ciutat. Entre la gentada passen alguns ―no gaires― soldats i oficials francesos, ràpids, enfeinats, voluntàriament distrets per a evitar les mirades de la gent. Cada oficial va acompanyat de dos o quatre soldats amb armes. Cada soldat sense armes porta al costat un company amb la baioneta al canó. De tant en tant la gent ha d’agombolar-se a les voreres (tota la part central d’Essen no són més que carrerons) per a deixar pas lliure a una rècula de camions militars, un pilot de soldats de cavalleria, o un esquadró de «tanks» que passa lentament, roncant i arrossegant-se.

La gran plaça davant de l’estació és l’indret més vibrant de la ciutat. Una dotzena de policies alemanys a cavall mantenen l’ordre, impedint que la gent s’acosti massa a la vora de l’Hotel Handelshof, residència dels oficials francesos. Hom té la sensació directa i certa què si no fos per la presència i l’acció pacient i contínua dels policies alemanys no tardarien a repetir-se els incidents, inútilment tràgics, de Frankfurt, talment és viva l’agitació de la gent, talment és visible la nerviositat dels sentinelles francesos que fan la guarda davant de l’Handelshof i de la casa de Correus.

Al voltant de les venedores de diaris instal·lats a la plaça de l’Estació hi ha format un grup nombrosíssim que es renova sense parar:

―La «Essener Allgemeine» diu? Sospesa per quinze dies des d’ahir. La «Rheinisch-Westphälische Zeitung»? Sospesa des de fa tres dies i no se sap quan podrà tornar a sortir…

Amb excepció de dos diaris que també han passat ja per períodes de suspensió, tota la premsa d’Essen està sospesa. No surten més que l’«Essener Anzeiger», i la «Essener Volkszeitung» orgue del partit catòlic. A dos quarts d’onze del matí arriba a la plaça de l’Estació un número extraordinari de l’«Essener Anzeiger», un quart de plana imprès d’una sola cara, que es ven a trenta marcs. Tothom el compra i el ressegueix febrosament. Els grups de gent es fan més densos i la policia per a evitar incidents, treu de la plaça de l’Estació els venedors.

Què ha passat? La fulla extraordinària anuncia amb lletres gruixudes que l’endemà, a les nou del matí, l’alcalde d’Essen serà jutjat per un consell de guerra francès. Res més que això i la cotització del dòlar, 19.323. Fidels a les costums de Berlín ens dirigim al ciutadà que tenim al costat:

―Què li sembla? El dòlar a menys de vint mil…

L’interpel·lat em mira de cap a peus i em gira l’esquena. Nosaltres, una mica escorreguts, també girem cua i ens en anem a córrer altres indrets de la ciutat. En passar per davant de la casa de Correus un sentinella francès ens dóna seca i terminant l’ordre de baixar de la vorera.

Comprenem que a Essen la cotització del dòlar interessi poc.

 

Essen, 15 de febrer de 1923.

 

 

II. Dia d’arribada a Essen II

 

A la porta de l’Ajuntament, sentinelles francesos. A la porta de la Delegació de Policia, sentinelles francesos. A la porta de la Sucursal del Banc d’Alemanya, sentinelles francesos. A la porta del Teatre Municipal, sentinelles francesos.

―A la porta del Teatre també? Per què?

―Perquè abans-d’ahir va representar-s’hi el «Guillem Tell».

Si els francesos arriben a aconseguir que l’esperit de Guillem Tell sigui l’esperit d’Alemanya, ningú no podrà dir que l’ocupació de la conca del Ruhr no hagi servit per a res de bo. Entengui’s bé que diem l’esperit de Guillem Tell o, si voleu, de Schiller. No l’esperit de Ludendorff o d’Hugo Stinnes.

 

Essen, avui, és, decididament, un indret extraordinari. Passegeu per la Kettwigerstrasse i mentre esteu aturat davant de l’aparador d’una ganiveteria sentiu que algú us fica la mà a la butxaca de l’abric que portàveu mig badada. En girar-vos veieu un home que s’allunya i us llença una mirada d’intel·ligència, mentre la mà que instintivament heu portada a la butxaca ensopega amb un paper mig arrugat. És una crida als obrers perquè facin el seu deure d’Alemanys i es neguin a acceptar les ofertes de treball que els fan els francesos.

La propaganda contra els francesos per mitjà de fulles i cartells, és intensíssima. Per totes les parets se’n veuen d’esqueixats. Cada matí patrulles de soldats francesos han d’anar per tota la ciutat estripant amb les baionetes els nous cartells que han estat fixats durant la nit. Fulles volants de totes menes se’n troben a tot arreu: sobre els taulells de les botigues, en els seients dels taxis, al calaix de la tauleta de nit de l’habitació de l’hotel. Cap d’aquestes fulles porta peu d’impremta, i fins ara, els francesos no han pogut descobrir ni una sola de les abundantíssimes fonts de propaganda que ni de nit ni de dia paren de rajar.

 

Fa dos dies que la Cambra del Comerç al Detall d’Essen va prendre un acord de guerra: prohibir als seus membres (és a dir, a tot el comerç de la ciutat), que venguessin a les tropes d’ocupació.

I des fa dos dies ―m’ha contat― que els comerciants d’Essen no viuen un minut tranquils. Els soldats francesos patrullen de deu o vint manades per un oficial o un sergent, de vegades a peu i de vegades muntats en un camió automòbil, van de botiga en botiga i demanen, primer a les bones, si els volen servir. Un cop els amos o els dependents han dit que no, el cap de la patrulla dóna ordre als soldats de servir-se ells mateixos, i cada un agafa allò que li convé. Un cop proveïts se’n van i moltes vegades s’emporten l’amo detingut.

Avui al matí, amb totes les botigues i establiments tancats com a protesta per la detenció de l’alcalde, aquestes operacions no són factibles. Però a l’hora de dinar ―que per a nosaltres era l’hora de no dinar― s’ha presentat al nostre hotel un grup d’una trentena d’oficials francesos, acompanyats d’un intèrpret:

―Aquests senyors volen dinar.

―Impossible. No hi ha res cuit, ni hi haurà ningú del personal fins a les quatre de la tarda ―contesta l’amo.

―Aquests senyors em diuen que li transmeti l’ordre de servir-los immediatament dinar.

―Ja li he dit que era impossible…

Deixant l’amo de l’hotel amb la paraula a la boca, el grup d’oficials va anar-se’n ordenadament cap a la cuina, van agafar tot el que hi havia de bo per a preparar un esmorzar fred i van instal·lar-se al menjador, fent-se ells mateixos el servei.

Una hora després els francesos s’incautaven de l’hotel, posaven sentinelles a la porta i donaven als hostes un termini de quatre hores per a desallotjar les cambres i treure els equipatges.

 

Un dia passat a Essen, al cap d’un mes i mig de ser-hi els francesos, ens convenç que l’ocupació militar no ha esdevingut encara el règim de vida normal a la conca del Ruhr, condició indispensable perquè l’operació francesa pugui donar ―o arribar a donar― algun rendiment. Diem règim normal, en el mateix sentit que l’ocupació alemanya esdevingué el règim normal de Bèlgica i nord de França durant la guerra. Règim normal en un país militarment ocupat, vol dir submissió general a l’estat de fet ―a l’estat de força.

D’aquesta submissió general a l’estat de fet, la ciutat d’Essen n’està encara lluny, i els francesos semblen disposats a fer d’ara endavant una aplicació de la força més directa i més incisiva.

 

Essen, 15 de febrer de 1923.

 

 

III. Consells de guerra

 

Als afores d’Essen, a la casa de la vila de Bredeney, hi ha instal·lat el quarter general de la divisió francesa núm. 128. A un centenar de passos de la casa de la vila hi ha l’anomenada «Sängers Halle» local social d’un orfeó i sala de festes de la barriada. És una sola quadra bastida de fusta, força espaiosa, amb un taulell pel despatx de begudes a la dreta i al fons un escenari petit de colors molt virolats. Normalment, a la «Sängers Halle» hi havia cinematògraf els dijous, ball el dissabte, i el diumenge teatre d’aficionats o concert de l’orfeó. Ahir, de les nou del matí a les sis de la tarda, s’hi van celebrar tres consells de guerra.

 

L’ESCENA

Paral·lela a l’escenari la taula dels jutges, coberta de llustrina vermella. A la dreta del tribunal una taula pel fiscal, el relator i els seus secretaris. A l’esquerra una altra taula per a la defensa: dos advocats alemanys i dues secretàries. Tancaven el quadro de cara al tribunal dotze soldats francesos, uniformats de campanya, amb casc d’acer, motxilla i baioneta al canó, manats per un sergent. Immediatament darrere de les baionetes els periodistes i darrere nostre el públic. Al centre del quadro format pel tribunal, l’acusació, la defensa i la guàrdia armada, una tauleta i dues cadires, una per l’acusat i l’altra per a l’intèrpret. Darrere de la tauleta declaraven els testimonis. De guardar les portes i de mantenir l’ordre a la sala n’estaven encarregats gendarmes francesos. La més petita interrupció, un crit, un aplaudiment, haurien determinat l’expulsió violenta del públic. Però ni en aparèixer els acusats, ni en fer aquestes afirmacions de patriotisme davant dels jutges francesos, ni en llegir el president del tribunal les rigoroses sentències, el públic nombrosíssim va fer cap mena de demostració.

 

ELS JUTGES, EL FISCAL, ELS DEFENSORS

Els jutges són cinc. Un tinent coronel que presideix, un capità, un lloctinent, un suboficial i un caporal. De tots cinc, només el president té l’aire militar: petit, estirat, net, cara simpàtica i poc intel·ligent, pèl gris i escàs, closca lluenta i el bigoti retallat ―gosarem dir-ho?― a l’alemanya. Parla sense brusquedat i sense impertinència, però sense deixar mai el to del comandament. Mena i segueix els debats amb una atenció que, per l’espai de nou hores, no va decaure ni un segon. Es veu que té afició a l’ofici. L’actitud del president contrasta amb la dels altres quatre jutges. Cares ensopides i absents. No hi ha dubte de què són gent que més s’estimarien no haver de fer el que fan.

El fiscal porta l’uniforme caqui de les tropes colonials i la pell colrada pel sol d’Àfrica. Parla poc i tan de pressa que s’estalona. Tractat de Versalles, bàndol del general Degoutte, Codi de Justícia militar, deu anys de presidi, tres anys de presó, deu milions de marcs de multa. La seva tesi és garrotada de cego o si no cada dia ens hi veurem més negres.

Els defensors són dos advocats alemanys, el doctor Grimm i el doctor Niedermayer. Tots dos parlen en francès. L’un, el doctor Grimm, bastant bé; l’altre el doctor Niedermayer, bastant malament. S’han repartit els papers. El doctor Grimm professor de dret internacional s’encarrega de demostrar la incompetència del tribunal i la il·legalitat de les seves sentències segons el dret de gents. El doctor Niedermayer pretén fer veure als jutges que els acusats, ciutadans alemanys, no podien fer ço que les autoritats franceses els demanaven perquè la llei alemanya els ho impedia. Tots dos perden el temps amb molta més generositat que el fiscal. El doctor Grimm sobretot no ha de plànyer pas les hores per a demostrar que trobant-se la conca del Ruhr fora de la convenció del Rin, no podien celebrar-s’hi consells de guerra francesos. «Això tan sols seria possible si entre Alemanya i França hi hagués l’estat de guerra. Però aquest no és el cas. El propi senyor Poincaré ha dit i repetit que la vostra missió era una missió de pau.»

El doctor Grimm és un alemany ros i rodanxó que en té de bones.

 

ELS ACUSATS

Són tres. El primer és un home de seixanta-tres anys, corpulent i de testa enèrgica. Es diu Havenstein i des de fa 15 anys era alcalde de la ciutat d’Oberhausen. Què ha fet? Com a director de les fàbriques municipals de gas i d’electricitat va deixar durant tres dies a les fosques l’estació d’Oberhausen ocupada per les tropes franceses. En demanar-li els francesos que restablís el corrent va contestar que ell no rebia ordres més que del govern alemany.

El segon acusat porta el nom de Busemann i és director de la Companyia d’Electricitat del Rin i Westfàlia que serveix el corrent a l’Hotel Kaiserhof on estan instal·lats els enginyers de la missió francesa. A conseqüència d’un acte de sabotatge practicat pel personal de la companyia, l’Hotel Kaiserhof va quedar-se sense llum durant dos dies. Busemann és acusat de no haver volgut donar les ordres necessàries perquè fossin immediatament separades les conseqüències del sabotatge practicat pels obrers.

Finalment compareix davant dels jutges el doctor Schäfer, alcalde d’Essen, acusat de desobediència a les ordres de l’autoritat militar francesa. Se li van demanar 72 automòbils i va contestar que la llei alemanya no l’autoritzava a disposar de la propietat particular dels alemanys. Se li va demanar una certa quantitat de carbó per a les tropes i van contestar que les ordres del govern de Berlín li tenien prohibit remetre’l.

El president interroga. La llei francesa exigeix que es pregunti a l’acusat si té fills i quants. És el moment realment dramàtic de l’interrogatori i dels processos. Tots els acusats són pares de família. Havenstein té cinc fills, Schäfer quatre, Busemann set. Els jutges no poden estar-se de canviar una mirada. A la nostra memòria vénen les paraules terribles de Poincaré: «L’Alemanya té vint milions d’habitants de massa».

 

AU NOM DU PEUPLE FRANÇAIS

El consell de guerra delibera a l’escenari, darrere del teló tirat. Amb cinc minuts cada vegada en té prou. En baixar de l’escenari el president d’una veu ferma llegeix les sentències i els jutges saluden militarment en ésser dites les primeres paraules de la sentència: «au nom du peuple français». Des de la Revolució tots els tribunals francesos fallen en nom del poble francès.

En nom del poble francès l’alcalde d’Oberhausen és condemnat a tres anys de presó, el director de la Companyia d’Electricitat a cinc milions de marcs de multa i l’alcalde d’Essen a dos anys de presó i deu milions de marcs de multa. Llegida la darrera sentència el president fa saber que els consells de guerra continuaran l’endemà.

Després de la moderació de les sentències de Magúncia contra els directors i propietaris de mines, el rigor de les condemnes de Bredeney per actes anàlegs és un signe de l’agreujament de l’estat de guerra. A Essen la nova de la condemna de l’alcalde no va ésser coneguda fins a la nit. La gent es preguntava amb ànsia que passaria l’endemà. Si la sola detenció havia provocat manifestacions i tancament de portes, que faria el poble en conèixer la sentència?

Però avui no ha parat de nevar i ploure i el fred ha estat més viu que en tot l’hivern. El poble s’ha quedat a casa, a la vora del foc. Les forces providencials són pacífiques.

Essen, 15 de febrer de 1923.

 

 

IV. L’ocupació d’una ciutat

 

No manquen en aquest país del Ruhr, nou teatre de la guerra, les coses extraordinàries. N’és una, la ciutat de Gelsenkirchen. Podeu anar-hi des d’Essen, amb el tren, en vint minuts, o en tramvia, en menys d’una hora. És un camí com el de Barcelona a Badalona, però sense gens de blau i sense gens de verd. El cel és baix i brut, i els pocs camps que encara hi resten, i els pocs arbres que encara hi creixen, estan coberts de pols de carbó.

En arribar i saltar del tren o del tramvia, us trobeu a una ciutat alemanya moderna del model patentat. Carrers amples i ben empedrats, places ben dibuixades, urbanització model. Una casa de la vila, una casa de Correus, un hospital, un institut, un teatre municipal; tot construït de vint anys ençà i del més pur estil gòtic alemany del segle XV. I els jardins i parcs de Gelsenkirchen? Els jardins i parcs de Gelsenkirchen són, al primer cop d’ull, iguals que els de qualsevulla altra ciutat que Gelsenkirchen. Però, un cop explicat els jardins i parcs de Gelsenkirchen són una cosa molt més complicada del què semblen. Són un lloc d’esbarjo i són una obra científica. Gelsenkirchen ja tenia de tot quan encara no tenia jardins, perquè la pols del carbó assecava l’herba, no deixava créixer els arbres i matava les flors. I Gelsenkirchen no hauria tingut mai jardins, sense els savis alemanys, els quals, amb ciència i paciència ―que és la base de la ciència― van acabar per descobrir herbes i arbres i menes de flors sobre els quals la pols de carbó exerceix una influència encoratjadora.

Avui, Gelsenkirchen té uns jardins que enamoren.

 

Fa cent anys, Gelsenkirchen era un poble, si fa o no fa, com el Papiol. Fa cinquanta anys tenia la importància de Centelles, i en acabar el segle passat encara no era tant com Sabadell. La gran ciutat, feta per l’agregació de Gelsenkirchen, d’un ramat de pobles de l’entorn, amb prou feines arriba a tenir deu anys d’història, i a hores d’ara, hi viuen més de dos-centes mil persones. És la gran ciutat més jove d’Europa, i la gent de Gelsenkirchen us contarà que en els mapes de l’exèrcit francès de l’ocupació, Gelsenkirchen figura encara com un poblet de més, al costat de Schalke, Hessler, Bismarck, Bulmke, Ückendorf.

Nosaltres, pel que pogués ésser, això no ens ho creiem. Però, el cert és que un mes després d’haver començat l’ocupació de la Ruhr, els francesos, no havien fet encara cap demostració militar a Gelsenkirchen. «La ciutat carbonífera més important del continent no havia rebut la visita de les tropes enviades a la conca del Ruhr ―segons diuen― a cercar carbó.» De la qual cosa, a Gelsenkirchen no se’n planyia ningú. Naturalment.

 

I heu’s aquí que un dia al vespre va passar per Gelsenkirchen un automòbil amb el fanal de darrere apagat. Un policia alemany el feu aturar, sense saber que a dintre hi anaven dos gendarmes francesos. Entre el policia i els gendarmes va esclatar una baralla i d’aquesta en va sortir mort el policia alemany i ferits els gendarmes francesos, l’un a la cama i l’altre al fetge.

Des d’aquest moment Gelsenkirchen ha conegut la guerra, més violenta, més directament que cap altra ciutat de la conca del Ruhr. Som a la ciutat del carbó, fa vint-i-quatre hores, i heu’s ací el que hem vist.

Ahir a la tarda un regiment francès va presentar-se a Gelsenkirchen per a complir les ordres del general Degoutte: cobrar una multa de 100 milions de marcs i fer una demostració de força contra la policia i als ulls de la població.

L’alcalde fou detingut. El cap de la policia fou detingut. Vint-i-quatre oficials i soldats de la policia foren detinguts i passejats pels carrers de la ciutat amb les mans enlaire. Els soldats francesos penetraren en les diverses delegacions de policia de la ciutat i ho feren malbé tot: taules, cadires, llits, telèfons, bicicletes, armaris, portes i finestres. A l’arxiu de les organitzacions d’assegurança social, instal·lat en el primer pis d’una de les delegacions de policia, no hi va quedar ni un paper sencer i hauran de passar alguns mesos abans que els invàlids i vells de Gelsenkirchen puguin tornar a cobrar un cèntim. No creiem que aquest fos un dels fins concrets del general Degoutte, però la guerra no pot anar sempre acompanyada del discerniment.

D’aquesta primera expedició, els francesos van entornar-se sense efectius els 100 milions de marcs. Les autoritats de la ciutat van negar-se rodonament a pagar ni un cèntim, i aquest matí l’exèrcit francès s’ha presentat a cobrar. A les set, a punta de dia, han entrat a Gelsenkirchen un regiment d’infanteria, un esquadró de cavalleria, una secció d’ametralladores, una secció de ciclistes, i vint-i-quatre tanks. Han ocupat la ciutat estratègicament i, davant del nou refús de les autoritats, el cap de les forces franceses ha donat l’ordre d’espanyar les caixes de la Casa de la Vila i de l’estació de la casa de Correus. Aquesta operació ha produït a la vora de vuitanta milions de marcs, només. Els francesos han declarat que fins que tinguessin recollits els cent milions de marcs, no se n’anirien…

 

En acabar aquesta crònica i anar a agafar el tren, els francesos ―infanteria, cavalleria, ciclistes, ametralladores i tanks― encara són a Gelsenkirchen. Vol dir que encara no tenen els cent milions de marcs. Però nosaltres ens en anem de Gelsenkirchen profundament convençuts que la reunió dels cent milions és cosa d’hores.

Cent milions de marcs! Són una cinquantena de mils de francs. A Essen, un cap d’Administració militar francès ens digué que cada soldat del cos expedicionari de la conca del Ruhr costava més de cinquanta francs diaris… Mentre recullen a Gelsenkirchen 50.000 francs, els tres mil soldats francesos que fan aquesta feina gasten, doncs, 150.000 francs cada dia.

Bon negoci.

 

Gelsenkirchen, 17 de febrer de 1923.

 

 

V. El gran problema. D’Essen a Düsseldorf en un tren militar francès

 

―Voldria anar a Düsseldorf…

―És molt fàcil. Prengui el tramvia fins a Mülheim. A Mülheim prengui el tramvia directe fins a Düsseldorf. Si té la sort d’enllaçar serà a Düsseldorf en tres hores i mitja.

―De manera que el tren…

―Impossible. La línia està en mans dels francesos.

―I a Colònia?

―Igual. Ha d’anar a Mamm, i si no a Düsseldorf, i un cop a Düsseldorf anar en tramvia fins a un punt qualsevol de la zona d’ocupació anglesa.

És el gran problema. La conca del Ruhr està isolada. Únicament la línia d’Essen a Berlín roman encara oberta per al tràfec de passatgers. Entre els centres urbans de l’interior de la conca els trens van i vénen. Però a les grans línies, essencials per al proveïment de l’exèrcit d’ocupació i per al transport de carbó cap a França i Bèlgica, l’atur és complet. La major part del personal alemany va declarar-se en vaga i els francesos han hagut de prescindir de la resta davant dels actes continuats de sabotatge.

 

Una veu amiga ens diu:

―Si el comandant Simonet l’autoritzés, podria anar Düsseldorf amb un dels nostres trens militars.

El comandant Simonet és el cap de la quarta Divisió de Ferrocarrils de Campanya. Ens rep en un magnífic despatx de la Direcció de Ferrocarrils d’Essen ocupada pels francesos. Li diem que volem anar a Düsseldorf.

―Cap mena d’inconvenient. El tren surt a les 3’32 en punt.

Mentre el comandant Simonet ens estén el permís, li fem algunes preguntes sobre la situació actual i l’esdevenidor del gran problema dels transports a la conca del Ruhr. Les seves respostes ens semblen interessants:

―Ensopeguem amb grosses dificultats ―ens diu― i l’origen, gairebé únic d’aquestes dificultats, és a Berlín.

Una gran part dels obrers estaria disposada a treballar amb nosaltres. Però li han fet creure que l’ocupació francesa és cosa de setmanes, de mesos a tot estirar, i té por de les represalies un cop nosaltres ens en anem. Per altra banda l’element nacionalista obrer s’ha donat a actes de sabotatge, que, per miracle, no han ocasionat catàstrofes greus, i no ens ha quedat més remei que prescindir, de moment, de tot el personal alemany i fer venir personal francès, especialment d’Alsàcia. De seguida, però, tornarem a prendre personal del país.

Ja estan impresos els formularis de contracte individual.

Amb el personal d’ara ―continua dient el comandant Simonet― tenim ja assegurat el proveïment i el transport de tropes, i estem iniciant ja un servei de passatgers regular. Circulen ja trens a hores fixes entre Essen i Düsseldorf i entre Düsseldorf i Duisburg. Ara per ara aquests trens estan reservats a les persones portadores de permisos, però aviat estaran a la disposició de tothom que vulgui viatjar. Car és evident que obligats per l’actitud del govern alemany, els francesos anirem a l’explotació comercial dels ferrocarrils de la conca del Ruhr. La situació actual no pot durar. Cada dia ens costa milions de francs, i és evident que les grans companyies ferroviàries franceses estarien disposades de bona gana a encarregar-se de l’explotació de la xarxa de ferrocarrils del Ruhr i sabrien treure’n profit. D’això s’està tractant actualment a París. Nosaltres, els militars, no fem més que preparar el terreny.

 

A un quart de quatre som a l’estació d’Essen-Sud. El tren de Düsseldorf ja està format i a punt de sortir. La màquina, dos vagons de tercera i un furgó. Maquinista, fogainer i cap de tren van vestits de soldat. Pel que pogués ésser; al furgó hi ha muntada una ametralladora. El tren va gairebé buit. Els únics passatgers civils són tres enginyers francesos de la missió Coste, el meu company Tassin, del diari rus «Dnl» de Berlín, i jo.

És una escena de família.

―Marxem? ―diu el cap de tren al maquinista.

―Marxem.

I el tren ―encara que sembli mentida― arrenca a les 3’32 en punt. Travessem el parc i el bosc municipal d’Essen, blancs de neu. Molta canalla que, atrafegada a patinar i tirar-se marges avall amb les «louges», no para esment al nostre pas.

La gent gran, en canvi, mira encuriosida el tren militar, i de tant en tant qualque patriota, malgrat d’un fred que pela, es decideix a treure’s la mà de la butxaca i ens amenaça amb el puny clos.

Ens aturem a totes les estacions i de vegades ens aturem encara que no hi hagi estació. Al cap de mitja hora llarga arribem a Werden, a nou quilòmetres d’Essen. El nostre tren no passa de Werden. Hem de baixar i esperar un altre tren que ens porti a Düsseldorf.

―Quan arriba?

―Ja fa estona que hauria d’ésser aquí.

Bon consol. Amb un fred de sis graus sota zero esperem el tren de Düsseldorf durant tres quarts, que fan de més mal passar que tres setmanes a Berlín o tres mesos a Barcelona. El tren arriba atapeït de soldats, i l’únic departament mig buit, on podem encabir-nos els enginyers de la missió Coste i nosaltres, té els vidres trencats a banda i banda. De Werden a Düsseldorf ―trenta quilòmetres― dues hores. Ens aturem davant de les estacions, davant dels passos a nivell, al bell mig d’un pont, davant d’un prat, davant d’un cirerer i davant d’un pagès. Arribem a Düsseldorf petant de dents…

 

Normalment surten i entren de la conca del Ruhr sis mil trens diaris. Durant les tres hores i mitja que ha durat el viatge d’Essen a Düsseldorf no hem creuat ni un tren. Ni un per remei.

Un cop a l’hotel, ficats al llit de seguida per fer-nos passar el fred, hem desplegat «L’Echo de Paris», comprat en sortir de l’estació de Düsseldorf. Article de «Pertinax»: «Mercès a esforços persistents hem aconseguit organitzar el tràfec ferroviari a la conca del Ruhr…»

 

Düsseldorf, 19 de febrer de 1923.

 

 

VI. Intermedi a Düsseldorf

 

Els dos dies que hem passat a Düsseldorf han estat dies d’anormalitat, de febre, d’enèrgiques i sobtades intervencions de les autoritats militars en la vida de la població. Amb vint-i-quatre hores de diferència, el general Degoutte ha ordenat l’expulsió del president del govern del districte de Düsseldorf i de l’alcalde de la ciutat de Düsseldorf. Aquestes expulsions principals han anat acompanyades de l’expulsió d’un bon nombre de funcionaris, han provocat protestes i tancaments de portes, han estat causa que els diaris publiquessin articles violents contra l’ocupació i que a conseqüència d’aquests articles els diaris fossin suspesos. I, malgrat tot…

Malgrat tot, a Düsseldorf hi ha la pau. Després de dos anys de presència, les tropes d’ocupació han sabut, evidentment, fer-se tolerar. Entre els soldats francesos i els habitants de Düsseldorf s’ha establert una convivència. No direm ―és clar― que la presència de les tropes franceses doni a la gent de Düsseldorf cap mena de gust. Si l’exèrcit d’ocupació se n’anés, la gent de Düsseldorf contemplaria l’esquena dels soldats amb molta més satisfacció de com ara els mira la cara. El francès és l’enemic: l’enemic d’ahir, i, potser, l’enemic de demà. Però a Düsseldorf ha deixat d’ésser l’enemic d’avui. Tot al revés de ço que passa a la conca del Ruhr, on el francès és, per damunt de tot, l’enemic d’avui, l’enemic contra el qual es fa la guerra per treure’l de casa, costi el que costi.

 

Fora de l’estació, guardada militarment per sentinelles amb l’arma al braç, l’exèrcit francès no pren per a passejar-se per Düsseldorf cap de les precaucions que la guàrdia civil espanyola pren per a passejar-se per Barcelona. Els camions de la intendència van pel carrer sense guàrdia armada, els soldats no porten cap més arma que un jonc a la mà, els oficials entren sols i sense armes en els cafès i llocs d’esbarjo i comparteixen amb els alemanys una mateixa taula i una mateixa llotja. De tant en tant, passa pels carrers i passeigs qualque parella bisexual, la Gretchen de bracet amb el poilu, un francès i una alemanya que s’han sabut entendre. És llàstima, només, que el secret de la seva intel·ligència no tingui cap valor polític.

Des de la vaga dels carrilaires, Düsseldorf, ciutat de mig milió d’habitants, un dels centres industrials més complicats i poderosos d’Alemanya, viu completament isolada del món. Fa un més que els düsseldorfins no tenen altre mitjà de comunicació que els tramvies. Amb tramvia hom pot anar a qualsevol poblet de la zona anglesa i esperar un tren local que vagi a Colònia o a Solingen. Amb tramvia hom pot anar també a les ciutats de la conca del Ruhr: tres hores i mitja i tres canvis per arribar a Essen, en comptes d’anar-hi, com abans, directament i en menys d’una hora. Anar de Düsseldorf a Berlín o a Frankfurt, que era abans cosa de poques hores, ha esdevingut una empresa problemàtica i arriscada, per a la realització de la qual fa falta un dia o un dia i mig.

Però, en fi, siguin quines siguin les dificultats i les incomoditats, un home arriba a entrar i sortir de Düsseldorf. Un home, i mil, i deu mil. Ço que no pot entrar a Düsseldorf és carbó, és cotó, és ferro, són les primeres matèries per a alimentar el treball de les fàbriques innombrables. Ço que no pot sortir de Düsseldorf són els productes industrials de tota mena que les fàbriques van produint encara, mentre esgoten els estocs de primeres matèries i de combustible. Des del pont magnífic sobre el Rin, aixecat a gran alçada per a deixar lliure pas als vaixells, l’imponent panorama de la ciutat industrial, construïda a banda i banda de riu, dóna la mesura de la crisi que amenaça la vida i la producció d’aquestes terres. Què farà aquesta immensa ciutat si d’aquí unes quantes setmanes segueix la situació d’ara, si els trens no hi entren ni en surten, si el Rin continua essent un corrent d’aigua decoratiu i inútil com un riu espanyol?

 

A Düsseldorf, els efectes produïts per l’atur forçós comencen a sentir-se i a la llarga la manca de treball serà un element de feblesa per a la resistència passiva. De punta de dia a entrada de fosc, a la plaça de l’estació de Düsseldorf hi ha formats grups de treballadors desenfeinats que esperen torn per a inscriure’s a l’oficina de plaçament que els francesos tenen oberta per anar substituint de mica en mica els carrilaires vaguistes amb altre personal obrer alemany. És cert que, fins ara, ni els francesos semblen tenir un gran interès a fer donar a llur oficina el màximum de rendiment (cada quart o mitja hora es permet l’entrada d’un parell d’obrers a l’estació per l’escletxa de la porta amb prou feines oberta), ni els alemanys semblen massa adelerats a respondre a la crida dels francesos. Però, i d’aquí uns quants dies? I d’aquí unes quantes setmanes o mesos?

Aquesta gent de posat trist, aquests obrers sense treball i amb una família per mantenir, resignats a acceptar feina ―i pa― de mans dels francesos, aquests homes que omplen, a clapes de trenta o quaranta, la plaça de l’Estació de Düsseldorf, són un indici poc afalagador per a l’esdevenidor de la política d’intransigència.

 

Düsseldorf, 22 de febrer de 1923.

 

 

VII. Converses amb gent de poca importància

 

Aquest sergent de la divisió de ferrocarrils de campanya, vell carrilaire, amb el qual parlem al vestíbul desert de l’estació de Düsseldorf malgrat el ban recent del general Degoutte que defineix com un delicte la conversa entre soldats i civils desconeguts, ens diu:

―Què vol dir que fem mil cinc-cents homes que, si bé som de l’ofici, manquem de la precisa experiència posats a explotar una de les xarxes més enrevessades del món, en el moviment de la qual treballaven més de cent mil persones? Ja fem prou si aconseguim, i fins ara ho hem aconseguit, que els trens carregats de queviures arribin als centres d’ocupació militar de la conca del Ruhr. Pel que fa a una explotació regular dels ferrocarrils, per ara no cal pensar-hi. Tan bon punt augmentéssim el tràfec, augmentarien els accidents. Si ara, que despatxem els combois a intervals de tres i quatre hores no hem pogut evitar un nombre considerable de desgràcies, el dia que ens atrevíssim a augmentar la circulació provocaríem veritables catàstrofes. Ha de passar molt temps, molt. I ha de venir molta més gent abans que nosaltres sols, sense el concurs del personal alemany, puguem portar el servei de ferrocarrils a la tercera part de ço que era abans de la vaga.

Demés, el govern tramet de preferència personal subaltern alsacià, perquè és coneixedor del material alemany i pot entendre’s amb la gent. Però si passa moltes vegades que no pot entendre’s amb nosaltres. Alguna de les desgràcies que han succeït aquests darrers dies ha vingut de què el maquinista i el cap del tren no podien entendre’s. I de la lleialtat del personal alsacià, de tot el personal alsacià, «si jo fos govern» no n’estaria pas tan segur com això…

 

Mitja hora abans que li anéssim a comprar films per al nostre «Kodak» i li preguntéssim ―naturalment― el seu interessant parer sobre la situació, dos oficials francesos s’havien presentat a la botiga d’aquest honorable comerciant d’Essen amb la intenció de comprar-li un aparell. El comerciant va negar-se a vendre’ls-ho i els oficials van agafar l’aparell que més bé els va semblar i se’n van anar tranquils i satisfets. El comerciant ens diu:

―Les simpaties que jo tinc pels francesos ja se les pot pensar, i el fet que un parell d’oficials se m’acabin d’endur un aparell de dos-cents mil marcs, no ha contribuït pas a augmentar-les. De totes maneres estic obligat a reconèixer que els dos oficials que se m’han endut l’aparell estaven disposats a comprar-me’l i a pagar-lo. Però jo m’he hagut de subjectar a l’ordre de la nostra cambra sindical.

Fins ara l’únic resultat gros d’aquesta ordre ha estat que un consell de guerra francès condemnés a dos anys de presó el nostre president. I després, per ací i per allà, incidents com el que m’acaba de passar a mi. Hom què ha de fer? Desobeir l’ordre de la cambra sindical és exposar-se a la malvolença dels altres comerciants i de la població sencera. Demés, jo sóc bon patriota alemany, partidari de la política de resistència passiva i disposat a fer els sacrificis que se’m manin. Però, francament, mentre els francesos siguin a la ciutat armats de tancs i ametralladores i disposats per altra banda a pagar ço que necessitin comprar, no voler vendre’ls-ho és una mena de provocació al saqueig. A mi em sembla molt bé que els carrilaires es declarin en vaga i que el govern de Berlín no vulgui pagar un cèntim de reparacions. Però el comerç, sap? El comerç per viure necessita vendre…

 

Aquest oficial francès, capità d’infanteria, amb el qual parlem llargament durant una visita als allotjaments de les tropes franceses a Essen, vivia a Mayença, ja feia tres anys, quan el seu regiment rebé l’ordre d’anar a ocupar el Ruhr.

―Aquí som, complint la nostra missió ―em diu― que és la d’executar ordres sense discutir-les. De pujar a la conca del Ruhr l’exèrcit francès del Rin no en tenia pas ganes, i la nostra presència en aquestes terres no la considerem, ni poc, ni molt, com una qüestió de punt d’honor militar. Tan bon punt ens diguin que ens en podem anar ens en anirem sense cap mena de recança, i com més aviat millor.

Per nosaltres, l’estada aquí no té res d’agradable. A les terres del Rin hi vivim, si fa o no fa, com a casa nostra, i l’anar pel carrer i descobrir a la mirada de cada passant l’esperit irreconciliable d’un enemic ens ve de nou. No creu vostè que és necessària una transacció? Què ens diuen a fora de tot el que passa?…

 

Aquest home petit i bru, amb l’aire tan poc alemany com vulgueu, de mirada viva i de posat modest, és arquitecte municipal i fa d’alcalde de la seva ciutat ―una petita ciutat― des que l’alcalde i el primer tinent van ésser l’un desterrat i l’altre agafat pels francesos. Ens diu:

―La resistència passiva és, sobretot, un afer de personalitats. Si els francesos desterren o empresonen tots els capaços de dirigir la resistència, què podrem fer? De Berlín ens ve l’ordre de resistir i nosaltres hem posat la bona voluntat i totes les nostres forces a executar aquesta ordre, perquè estem tan convençuts com a Berlín de la injustícia que els francesos vinguin a fer la guerra a casa nostra després de quatre anys de pau. Però a Berlín han de fer-se càrrec que som un poble desarmat i que l’exèrcit francès és avui el més fort del món…

Durant quatre dies he tingut ocupada la meva ciutat per forces franceses. Les tropes han comès excessos; molts ciutadans han estat maltractats. El general francès era, però, un home correctíssim amb el qual es podia tractar. He procurat entendre’m amb ell i evitar per aquest procediment que les molèsties dels ciutadans fossin encara més greus. Ahir, per fi, els francesos varen anar-se’n. Què havia de fer? Prendre una actitud feréstega com la de l’alcalde d’Oberhausen? Jo seria a la presó i la ciutat encara hi hauria els francesos…

Així parla la gent de poca importància, donant proves de tenir més seny i més sentit de les realitats que els homes de Berlín i de París.

 

Essen, 23 de febrer de 1923.

 

 

VIII. La resistència dels minaires

 

A Bochum està centralitzada l’organització sindical dels minaires de la conca del Ruhr. Bochum és una ciutat tan lletja i tan plena de vida com la ciutat més lletja i més plena de vida de la «Black country» anglesa. Bochum és el cor de Westfàlia i Westfàlia té l’anomenada d’ésser l’encontrada alemanya que produeix els alemanys de més mal geni. A Bochum els incidents de sang són, des que va començar l’ocupació, més freqüents que en cap altre indret de la conca del Ruhr. La crònica de fets diversos del sol dia que hem passat a Bochum dóna un ciutadà mort i dos ferits per les tropes franceses i un intèrpret francès apallissat de mala manera pels ciutadans…

Però nosaltres no hem vingut a Bochum a fer la crònica dels fets diversos sinó a conèixer l’estat d’esperit dels minaires. Avui com avui, no hi ha a Alemanya política possible sense el concurs actiu o tàcit de les organitzacions obreres.

El sindicat de minaires té, a Bochum, un edifici propi, on estan instal·lades les oficines administratives i tècniques, amb un personal de més de cent persones, i la impremta del diari. El cap dels minaires, president del sindicat, és el diputat al Landtag prussià, Husemann, i d’ell són les declaracions que segueixen:

―La conca del Ruhr ha estat sempre a Alemanya la fortalesa de l’antimilitarisme. L’exèrcit francès, en arribat a casa nostra, ha hagut d’instal·lar-se com ha pogut, malament, i s’ha vist obligat a requisar cafès, sales de ball i de gimnàstica, cinematògrafs i, en moltes ciutats, escoles i altres edificis destinats a fins d’ensenyament i de cultura. Per què? L’explicació és molt senzilla: perquè a la conca del Ruhr no hi ha casernes. L’imperi alemany no s’havia atrevit mai a instal·lar una guarnició en aquest centre obrer. Els obrers no l’haurien tolerada, de la mateixa manera que avui protesten contra la presència de les tropes franceses, i es negarien a treballar tan bon punt els militars fessin llur aparició a prop de les mines. Estem disposats a repetir l’experiència dels primers dies. Un sentinella a la porta, un oficial francès a l’administració d’una mina equival a una ordre de vaga per als obrers. Els francesos arribaren a la conca del Ruhr amb la il·lusió que trobarien les organitzacions obreres disposades a pactar amb ells per odi al capitalisme alemany. Fou un càlcul completament fals. La lluita contra els capitalistes alemanys és cosa nostra i la col·laboració de l’exèrcit francès no ens és necessària. Si l’exèrcit francès és una institució anticapitalista, pot dedicar-se a ajudar els minaires francesos contra els capitalistes francesos. Nosaltres tenim la lluita contra el nostre capitalisme molt més avançada que els minaires francesos no tenen la lluita contra el capitalisme francès. Som, demés, antimilitaristes per tradició i per principi. Si no hem tolerat l’exèrcit alemany durant l’imperi, és natural que protestem contra la presència de l’exèrcit francès després de quatre anys de signada la pau.

Les paraules d’Husemann tenen, evidentment, una certa lògica. Però a nosaltres més que les expressions líriques d’antimilitarisme ens interessen els caires pràctics, tècnics i polítics del problema de la resistència, i en aquest sentit orientem les nostres preguntes. Husemann ens diu:

―Ara per ara la situació es planteja així. Les mines del Ruhr que queden fora de la regió ocupada i que representen aproximadament el 15 per 100 de la capacitat de producció de la conca, treballen nit i dia, i són explotades de faisó adequada perquè donin el màximum de rendiment, malgrat que d’això en resulti un perjudici per l’explotació nacional de les mines en l’esdevenidor.

Al contrari, des que l’encerclament ha quedat complet i l’exportació a la resta d’Alemanya resulta impossible, les mines situades dintre de la zona ocupada treballen procurant reduir el rendiment al mínimum i dedicant el màximum d’energia a les obres de reparació i de reconstrucció. Aquesta política té dues avantatges. Per una banda limitar els sofriments de la resta d’Alemanya per manca de carbó, i per l’altra corregir els efectes desastrosos de la disbauxa d’explotació imposada a les nostres mines per l’Estat Major alemany durant la guerra.

Ara per ara aquest plantejament de la situació permet, en efecte, a Alemanya practicar la resistència passiva sense grossos perjudicis immediats. Els adversaris poden mantenir-se en aquesta posició dos, tres mesos. Però vindrà un dia que a les mines no hi haurà res més per reparar ni res més per construir. No quedarà més remei que parar o produir. Parar és una solució tècnicament ruïnosa i socialment impossible. Produir, doncs. I què fer amb la producció, si l’encerclament absolut de la conca del Ruhr continua?

―No ho sabem encara. Hi pensem de nit i de dia…

Si n’hi hagués prou amb pensar de nit i de dia en un problema per a resoldre’l, el triomf de la política de resistència passiva seria, després de les paraules d’Husemann, inevitable. Nosaltres, però, convençuts que cal quelcom més, repetim la pregunta i la completem. Estan satisfets els obrers, els minaires del Ruhr, amb la política del govern de Berlín? Quina política demanarien els minaires del Ruhr, si demà ―com abans-d’ahir― el govern d’Alemanya fos presidit per un canceller socialdemòcrata? La resposta del cap dels minaires és terminant:

―No desitgem cap canvi de govern, ni cap canvi de política. El canceller Cuno pot anar endavant. Nosaltres no el destorbarem. L’ocupació de la conca del Ruhr per l’exèrcit francès és, per damunt de tot, una qüestió de dignitat i de patriotisme.

De patriotisme! Dos dies abans d’anar a Bochum, un grup de periodistes estrangers vàrem ésser convidats a visitar una de les grans mines de carbó de Gelsenkirchen. A set-cents, a vuit-cents, a mil metres sota terra, amb el cos mig nu i la pell regalant de suor, rebent a bafarades l’aire per respirar i amb l’amenaça constant d’una explosió que els enterri en vida, treballen els minaires en nom dels quals parlava Husemann.

Si aquests homes, després de vuit hores diàries de turment, volen encara sentir a parlar de patriotisme i tenen forces per a esmerçar en una lluita de resistència nacional, l’esdevenidor del pacifisme i de l’internacionalisme el veiem més negre que el carbó del Ruhr.

 

Bochum, 26 de febrer de 1923.

 

 

IX. Els enginyers esperen la seva hora

 

Mentre sou al Ruhr, a tot arreu i a tot hora sentiu la presència de l’exèrcit francès. Ara és un sentinella que no us deixa passar per un carreró; més tard és un general que deambula cerimoniosament acompanyat dels seus ajudants i seguit d’una escorta armada. Les ametralladores blindades circulen amb tanta abundor com els autotaxis, i els «tanks» esdevenen vehicles de ciutat. A Essen i a les carreteres de la conca del Ruhr hom gaudeix avui del mateix espectacle que a Amiens i a les carreteres de la conca del Somme durant l’estiu de 1916.

Si hom no tingués bona memòria, hom acabaria per oblidar que tots aquests soldats i generals, tants «tanks» i tantes ametralladores no són ―des del punt de vista francès― res més que l’acompanyament d’una comissió, invisible i present, d’enginyers civils. El general Degoutte no és altra cosa que el gendarme de M. Coste, i els cinquanta mil soldats del general Degoutte són, senzillament i exclusiva, la guarda de «corps» dels cinquanta enginyers de M. Coste.

Què han fet, què fan, què pensen fer aquests cinquanta enginyers? Si ho pregunteu als alemanys, us contestaran que la missió dels enginyers francesos s’ha limitat fins ara a restablir el corrent elèctric de l’Hotel Kaiserhof, deixat a les fosques pels obrers de la fàbrica d’electricitat, i reparar els aparells de calefacció del mateix Kaiserhof, fets malbé pel personal de l’hotel. Però, com que sempre és bo sentir l’opinió de la part contrària, hem procurat saber ço que tenien per dir els propis enginyers francesos sobre el caràcter i l’esdevenidor de llur missió. Cridat a París per uns quants dies el cap de la missió M. Coste, hem recollit les manifestacions d’un dels seus col·laboradors més íntims, M. Francen.

 

Els enginyers francesos viuen a l’Hotel Kaiserhof, servits per soldats francesos. De dia treballen a les oficines del «Kohlensyndicat». De nit no s’arrisquen encara a sortir per la ciutat i romanen a l’Hotel. En havent sopat els soldats, blau horitzó, van i vénen pel «hall» del Kaiserhof servint el cafè i els licors, i els enginyers arrangen partides d’escacs, de poker o d’écarté. Mentre els seus companys es dediquen a aquests exercicis profans, M. Francen ens parla de coses serioses.

―Què fem? Per ara, francament, no gran cosa. La culpa no és nostra. Nosaltres fórem enviats a la conca del Ruhr amb una missió el compliment de la qual era senzillíssim, si de Berlín no hagués vingut l’ordre estúpida de la resistència passiva. El nostre parer havia de limitar-se a controlar la producció de les mines de carbó i de certes fàbriques de productes químics i metal·lúrgics, amb el fi d’assegurar el compliment íntegre i puntual de certes estipulacions del tractat de Versalles. Si de la part dels alemanys no haguéssim trobat resistència, la vida econòmica de la conca del Ruhr seguiria sense la més petita pertorbació. Una cinquantena d’enginyers no poden constituir una gran nosa…

―No; la nosa són més aviat els militars…

―Certament. I dels alemanys és la culpa que aquesta nosa esdevingui cada dia més sensible. No puc donar-li dades d’orde militar amb cap garantia de certitud, però el nombre de tropes que hi ha avui al Ruhr deu ésser tres vegades més elevat que en començar l’ocupació. Vinguts únicament per a garantir la nostra seguretat, els militars s’han hagut de convertir en executors dels nostres designis.

―I aquests designis són?

―Malgrat de tot, mantenir el caràcter econòmic essencial de la nostra missió i reduir la intervenció de les forces militars a ço que sigui estrictament indispensable. Fem, i continuarem fent, tots els esforços possibles per a evitar que la nostra presència doni lloc a un conflicte entre l’exèrcit i el poble, i amb el fi d’evitar els conflictes comencem per evitar el contacte. Seguint aquest principi ens abstenim de fer cap mena de demostració militar a les mines ni a les fàbriques. Després de l’ordre del Comissari alemany prohibint a les mines que continuessin lliurant-nos carbó a títol de reparacions, nosaltres teníem perfecte dret a incautar-nos del carbó que hi ha a les mines servint-nos de la força militar. No res menys ens hem estat de fer-ho a fi de no fer sentir als obrers d’una manera directa la pressió de la força. Ens hem limitat a incautar-nos dels trens de carbó que hem trobat a les estacions, com a mesura immediata. Com a mesura definitiva hem encerclat la conca del Ruhr. I ara esperem.

―Una espera llarga?

―Pregunta impossible de contestar amb certesa, car la duració de la resistència alemanya depèn, per ara, de factors econòmics i de factors psicològics, i l’apreciació exacta d’aquests darrers és impracticable. Coincidirà l’esgotament moral d’Alemanya amb l’acabament de les forces materials de resistència? Comprendran els alemanys la inutilitat de la resistència abans que la capitulació esdevingui una necessitat inajornable? Ningú pot tenir la pretensió de conèixer aquests secrets. Però entengui’s bé ―i en aquest moment el nostre interlocutor dóna a les seves paraules més energia, més decisió que en cap altre moment de la conversa― que des del nostre punt de vista aquest és l’únic, absolutament l’únic, element d’incertitud de la situació. No sabem «quan», però sabem perfectament «com» passaran les coses. Les fàbriques treballen, les mines també. Encara que les extraccions de carbó s’hagin portat al mínimum compatible amb una explotació racional, són sempre superiors a la xifra que Alemanya ha de satisfer a títol de reparacions. Les existències s’acumulen, car d’ara endavant és impossible que de la conca del Ruhr en surti una tona de carbó ―ni de res― sense el nostre consentiment. Un dia o altre caldrà disposar d’aquestes existències. I aquell dia els efectes de les mesures que ara havem pres es faran sentir inevitablement i ―em permeto afegir― implacablement.

 

L’endemà d’haver escoltat aquestes declaracions terminants vàrem retornar a Berlín, deixant Essen i la conca del Ruhr en estat de guerra, talment com les vàrem trobar en arribar. Quina pau pot sortir, quina pau sortirà d’aquesta nova guerra? Les conclusions de la nostra enquesta tractaran d’ésser una resposta a aquesta pregunta.

 

Berlín, març de 1923.

 

 

X. De la nova guerra a la nova pau

 

Després de tornar de la conca del Ruhr, nou teatre de la guerra, amb el darrer tren directe que va sortir d’Essen cap a Berlín, la tasca de resumir amb brevetat les impressions rebudes, els fets observats, les declaracions recollides, amb el fi d’arribar a conclusions precises i relativament certes, no es troba gens planera. Ben al contrari. Car formular les conclusions d’una enquesta a la regió del Ruhr equival a voler contestar aquestes preguntes. Primera: com acabarà la nova guerra i quan. Segona: quines seran les condicions de la nova pau.

Durant la guerra gran, el ròssec interminable del període d’indecisió va fer creure a molta gent que el conflicte s’acabaria per cansament general, sense vencedors ni vençuts. De mitjan 1917 a mitjan 1918, sobretot, aquesta teoria, que ara torna a aparèixer amb motiu de l’ocupació del Ruhr, va adquirir un gran prestigi i molts brillants escriptors van fer la demostració ―irrefutable, naturalment― que la guerra no la podia guanyar ningú, ni els alemanys ni els aliats, ni els blancs ni els negres, ni els blau-grana ni els de la camisa barrada. Temptadora, fàcil i enganyadora comparació entre les coses de la política i les coses del joc i de l’esport. Ni la guerra, però, ni l’ocupació del Ruhr no són un partit d’escacs o de futbol. Manquen les regles, el reglament, les tradicions de cortesia, els temps marcats, el referee. Manquen, per tant, totes les condicions i limitacions de les quals poden resultar-ne les taules, l’empat, el match nul. I no val a retreure els casos de guerres indecisament finides per la intervenció d’un tercer, d’una gran potència o d’un grup de potències. Ço que hem dit val precisament perquè durant la gran guerra no hi havia cap tercer amb prou força per a intervenir. És el mateix cas d’avui, i qui en dubti no ha de fer sinó recordar el resultat de la conferència de Washington sobre la construcció de submarins i rellegir el recent debat a la Cambra anglesa sobre el pressupost d’aviació.

 

França ha dit ben clar, i repetit, que consideraria tota intervenció ―sense exceptuar la intervenció de la Societat de les Nacions, la qual, per altra banda, només pot produir-se a instigació d’un dels seus membres― com un acte d’enemistat. Si França no vol acceptar la intervenció d’un tercer per a la solució del conflicte del Ruhr, no hi haurà ningú al món que vulgui ―ni que gosi― imposar-la-hi. I és precís, per tant, descartar la solució intervencionista, no en queda sinó una altra de possible: l’acabament normal de la guerra amb un vencedor i un vençut.

La decisió, l’esperit de sacrifici, i, per part de la gent mateixa de la conca del Ruhr, la prudència innegable amb què de dos mesos ençà menen la campanya de resistència passiva, fan molt d’honor als alemanys. Privada del carbó, del coc i dels fabricats de les indústries del Ruhr, la resta d’Alemanya, per tal d’evitar una greu crisi immediata d’atur forçós, ha d’efectuar compres onerosíssimes a l’estranger, i encara que de moment aquestes despeses resulten suportables gràcies a la suspensió total dels pagaments a títol de reparacions, quan torni a arribar l’hora de passar comptes, els milions de marcs i l’or que ara se’n van cap a Anglaterra i Suècia en processó feta, faran una terrible falta. Els industrials i obrers de la conca del Ruhr, per la seva part, saben perfectament que per causa de la política de resistència l’aspecte militar de l’ocupació s’accentuà rigorosament, i, malgrat això, tothom que no tingui la intenció deliberada de tergiversar els fets, ha de reconèixer que la voluntat i l’esperit de resistència són entre la gent del Ruhr ferms i generals i que, per ara almenys, les divergències entre la massa obrera i els patrons no són res més que imaginacions periodístiques. Més encara. La tendència del comerç de les ciutats ―i què és la conca del Ruhr sinó una sola i gran ciutat?― a pactar un modus vivendi amb les tropes d’ocupació, ensopega principalment amb la resistència i moltes vegades l’oposició activa dels sindicats i les masses obreres. Per als treballadors, en efecte, l’exèrcit francès, deixant tota altra mena de consideracions a part, són cent mil homes amb les butxaques plenes que poden fer encarir la vida encara més del que ja ho està.

 

Tot això és cert. Però també és cert que els francesos han posat al voltant de la conca del Ruhr un cordó duaner que no deixa passar ni esmunyir res ni ningú. També és cert que les fàbriques i les mines de la conca del Ruhr acumulen existències, la distribució de les quals no podrà fer-se sense l’aquiescència de la força francesa. També és cert que els francesos han desarmat per complet i sense gran esforç la policia de seguretat alemanya a tota la conca del Ruhr. I que contra els efectes finals, implacables i certs, d’aquestes mesures, Alemanya no posseeix cap mitjà eficaç de defensa, cap taula de salvació ―això és més cert que tota altra cosa.

Després d’haver perdut la guerra gran, doncs, Alemanya perdrà també la guerra del Ruhr. La té de fet perduda des del primer dia. Ara, que aquesta guerra, com totes les guerres, ha d’anar seguida de la pau, necessàriament, un dia o altre. Quan arribi el dia, no gaire llunyà, d’aquesta nova pau, què podrà fer Alemanya? Quins camins li seran barrats, quines rutes li quedaran obertes?

 

 

XI. De la nova guerra a la nova pau II

 

Les coses avui estan així: que no pot parlar-se dels afers més greus i essencials de la política internacional sense tenir en compte una força imprecisa i formidable ensems, difícil de definir, però impossible d’eliminar o d’ignorar. «Opinió del món», res de menys, s’anomena aquesta força. No hi ha ningú que no en parli, o almenys que no n’hagi sentit a parlar. No hi ha cap home d’Estat que en menyspreï la importància. Quin to de tristesa profunda no tingué el discurs del Dr. Cuno al Reichstag en parlar de la soledat d’Alemanya, en reconèixer que en aquesta hora de crisi no sentia Alemanya al seu voltant l’escalfor de l’opinió del món?

Per entendre’ns i saber ço que hom vol dir en parlar d’opinió del món, convé, però, tractar de fixar, dintre de la mesura del possible, aquesta noció flotant. L’opinió del món, difícil de mesurar per la senzilla aplicació de la llei de majories, és més aviat una qüestió de qualitat i oportunitat de certs corrents i sentiments col·lectius, la força i l’eficàcia dels quals es multiplica per virtut, precisament, de la qualitat i de l’oportunitat llur. Prenent, per a fins d’exemplificació, el cas més gruixut i recent, podem dir que l’opinió del món és ço que Alemanya no tingué al seu constat durant la guerra gran. Els conservadors suecs, els republicans irlandesos, els suïssos alemanys, En Giolitti i el rei Constantí de Grècia, els socialistes anglesos, el Raisuni, els militars espanyols i La Gaceta de Cataluña, prou ho eren de germanòfils. Però ningú no podia pretendre que aquests elements heterogenis ―alguns molt respectables, altre menys o gens― representessin l’opinió del món. No. L’opinió del món estava amb els aliats, que van guanyar la guerra. (Altrament no es comprèn, per mica que s’hi pensi, que l’opinió del món pugui resultar vençuda.)

 

Doncs bé. Alemanya, malgrat les queixes injustificades del canceller Cuno, té avui al seu costat l’opinió del món. Que ningú no en dubti. Ni per a una ocupació prolongada de la conca del Ruhr, ni per a qualsevol pla d’annexió o d’intervenció a les terres del Rin que vagi més enllà del desarmament previst pel Tractat de Versalles, França no pot comptar amb el nombre de simpaties i assentiments que es reuniren al volt seu durant la guerra. Escarmentat per l’experiència dels anys darrers, el món no vol ―segons la clara fórmula, una mica primària, de Lloyd George― la creació d’una nova Alsàcia-Lorena. No la vol el món ―ni és segur, tampoc, que França la vulgui.

Però el fet greu d’avui, més que les ambicions possibles de França, és l’actitud d’Alemanya, determinada únicament per la suposició (que sense voler ficar-nos a escatir segones intencions suposem sincera) que els projectes annexionistes de França són certs. És aquesta la convicció general dels alemanys, i enlloc és tan ferma i viva com entre la gent mateixa de la conca del Ruhr. Ningú no creu, de Duisburg a Dortmund, de Buer a Werden, que no estigui defensant un tros de terra alemanya contra la dominació francesa. Ningú no creu que els francesos hagin vingut al Ruhr cercant-hi la solució del problema de les reparacions. Davant nostre veiem encara el vell minaire, convertit en cap del Sindicat i en un dels directors del moviment de resistència passiva, brandant un paquet de documents amb la mateixa energia que si fossin un picot, i dient-nos:

―Les reparacions? El carbó? Rigui-se’n. El carbó que Alemanya va deixar de lliurar representa el 4’7 per cent del total convingut amb la Comissió de Reparacions. El quatre i set dècimes per cent! I amb aquest pretext ridícul França tramet cent mil homes al Ruhr.

Aquest minaire ens deia ço que altres cent persones ja ens havien dit. Però si el nostre minaire té raó, si el mancament d’Alemanya en els lliuraments de carbó no és sinó un pretext, el fet que França l’hagi invocat és una prova que el necessitava. I si el pretext és ridícul i, malgrat tot, França se n’ha servit, cal suposar que ha sigut perquè no en tenia un altre de millor. França ―aquest és el punt de vista alemany― volia anar al Ruhr de totes passades i necessitava un pretext. Ha agafat el primer que ha trobat. França, amb la capa de l’ocupació, està fent contra Alemanya una guerra de conquesta i Alemanya no té més remei que defensar-se.

Deixem de banda si Alemanya podia lliurar puntualment la totalitat del carbó convingut i deixar així a França ―de moment, almenys― sense pretext. Avui això tant se val, car Déu ens guard d’un ja està fet. Avui l’única cosa interessant per a Alemanya és saber si per a salvar les terres del Rin de la dominació francesa i la conca del Ruhr d’una ocupació indefinida ―admetem la tesi alemanya com a certa per a fins d’argumentació― els mètodes actuals són els millors. I aquesta pregunta, després d’haver vist les coses de prop, no és possible contestar-la afirmativament.

 

El problema del Ruhr està avui plantejat, contra ço que molta gent es pensa, en termes senzillíssims. França ocupa el país militarment i no pot explotar-lo econòmicament, però ha pogut isolar-lo de la resta del món i pot mantenir-lo en aquesta situació indefinidament. A la curta o a la llarga, aquesta comandita d’una empresa en bancarrota ―car la conca del Ruhr, isolada del món, i privada d’exportar, és una empresa en bancarrota― s’haurà d’acabar. I a la mateixa hora s’haurà acabat la resistència passiva. S’haurà acabat la guerra i començaran les negociacions de pau.

Si Alemanya, però, tingués entre els seus homes de govern un home d’Estat com Rathenau, aquesta hora no l’esperaria. Trauria com més aviat millor el problema del camp de batalla i el portaria a la taula de conferències. No posaria condicions prèvies ―no en posa qui vol― ni esperaria que prenguessin la iniciativa Anglaterra o els Estats Units. La prendria ella. I després de salvar amb el concurs de l’opinió del món les terres del Rin i la conca del Ruhr contra tota mena de possibles males intencions franceses, emprendria amb afany i delit d’acabar aviat el pagament de les reparacions, que és el nom que, de cinc anys ençà, es dóna a les indemnitzacions de guerra. La pau d’Europa hi guanyaria i Alemanya no hi perdria pas més de ço que de totes maneres ha de perdre.

 

Berlín, març de 1923.