La resistència dels minaires

A Bochum està centralitzada l’organització sindical dels minaires de la conca del Ruhr. Bochum és una ciutat tan lletja i tan plena de vida com la ciutat més lletja i més plena de vida de la «Black country» anglesa. Bochum és el cor de Westfàlia i Westfàlia té l’anomenada d’ésser l’encontrada alemanya que produeix els alemanys de més mal geni. A Bochum els incidents de sang són, des que va començar l’ocupació, més freqüents que en cap altre indret de la conca del Ruhr. La crònica de fets diversos del sol dia que hem passat a Bochum dóna un ciutadà mort i dos ferits per les tropes franceses i un intèrpret francès apallissat de mala manera pels ciutadans…

Però nosaltres no hem vingut a Bochum a fer la crònica dels fets diversos sinó a conèixer l’estat d’esperit dels minaires. Avui com avui, no hi ha a Alemanya política possible sense el concurs actiu o tàcit de les organitzacions obreres.

El sindicat de minaires té, a Bochum, un edifici propi, on estan instal·lades les oficines administratives i tècniques, amb un personal de més de cent persones, i la impremta del diari. El cap dels minaires, president del sindicat, és el diputat al Landtag prussià, Husemann, i d’ell són les declaracions que segueixen:

―La conca del Ruhr ha estat sempre a Alemanya la fortalesa de l’antimilitarisme. L’exèrcit francès, en arribat a casa nostra, ha hagut d’instal·lar-se com ha pogut, malament, i s’ha vist obligat a requisar cafès, sales de ball i de gimnàstica, cinematògrafs i, en moltes ciutats, escoles i altres edificis destinats a fins d’ensenyament i de cultura. Per què? L’explicació és molt senzilla: perquè a la conca del Ruhr no hi ha casernes. L’imperi alemany no s’havia atrevit mai a instal·lar una guarnició en aquest centre obrer. Els obrers no l’haurien tolerada, de la mateixa manera que avui protesten contra la presència de les tropes franceses, i es negarien a treballar tan bon punt els militars fessin llur aparició a prop de les mines. Estem disposats a repetir l’experiència dels primers dies. Un sentinella a la porta, un oficial francès a l’administració d’una mina equival a una ordre de vaga per als obrers. Els francesos arribaren a la conca del Ruhr amb la il·lusió que trobarien les organitzacions obreres disposades a pactar amb ells per odi al capitalisme alemany. Fou un càlcul completament fals. La lluita contra els capitalistes alemanys és cosa nostra i la col·laboració de l’exèrcit francès no ens és necessària. Si l’exèrcit francès és una institució anticapitalista, pot dedicar-se a ajudar els minaires francesos contra els capitalistes francesos. Nosaltres tenim la lluita contra el nostre capitalisme molt més avançada que els minaires francesos no tenen la lluita contra el capitalisme francès. Som, demés, antimilitaristes per tradició i per principi. Si no hem tolerat l’exèrcit alemany durant l’imperi, és natural que protestem contra la presència de l’exèrcit francès després de quatre anys de signada la pau.

Les paraules d’Husemann tenen, evidentment, una certa lògica. Però a nosaltres més que les expressions líriques d’antimilitarisme ens interessen els caires pràctics, tècnics i polítics del problema de la resistència, i en aquest sentit orientem les nostres preguntes. Husemann ens diu:

―Ara per ara la situació es planteja així. Les mines del Ruhr que queden fora de la regió ocupada i que representen aproximadament el 15 per 100 de la capacitat de producció de la conca, treballen nit i dia, i són explotades de faisó adequada perquè donin el màximum de rendiment, malgrat que d’això en resulti un perjudici per l’explotació nacional de les mines en l’esdevenidor.

Al contrari, des que l’encerclament ha quedat complet i l’exportació a la resta d’Alemanya resulta impossible, les mines situades dintre de la zona ocupada treballen procurant reduir el rendiment al mínimum i dedicant el màximum d’energia a les obres de reparació i de reconstrucció. Aquesta política té dues avantatges. Per una banda limitar els sofriments de la resta d’Alemanya per manca de carbó, i per l’altra corregir els efectes desastrosos de la disbauxa d’explotació imposada a les nostres mines per l’Estat Major alemany durant la guerra.

Ara per ara aquest plantejament de la situació permet, en efecte, a Alemanya practicar la resistència passiva sense grossos perjudicis immediats. Els adversaris poden mantenir-se en aquesta posició dos, tres mesos. Però vindrà un dia que a les mines no hi haurà res més per reparar ni res més per construir. No quedarà més remei que parar o produir. Parar és una solució tècnicament ruïnosa i socialment impossible. Produir, doncs. I què fer amb la producció, si l’encerclament absolut de la conca del Ruhr continua?

―No ho sabem encara. Hi pensem de nit i de dia…

Si n’hi hagués prou amb pensar de nit i de dia en un problema per a resoldre’l, el triomf de la política de resistència passiva seria, després de les paraules d’Husemann, inevitable. Nosaltres, però, convençuts que cal quelcom més, repetim la pregunta i la completem. Estan satisfets els obrers, els minaires del Ruhr, amb la política del govern de Berlín? Quina política demanarien els minaires del Ruhr, si demà ―com abans-d’ahir― el govern d’Alemanya fos presidit per un canceller socialdemòcrata? La resposta del cap dels minaires és terminant:

―No desitgem cap canvi de govern, ni cap canvi de política. El canceller Cuno pot anar endavant. Nosaltres no el destorbarem. L’ocupació de la conca del Ruhr per l’exèrcit francès és, per damunt de tot, una qüestió de dignitat i de patriotisme.

De patriotisme! Dos dies abans d’anar a Bochum, un grup de periodistes estrangers vàrem ésser convidats a visitar una de les grans mines de carbó de Gelsenkirchen. A set-cents, a vuit-cents, a mil metres sota terra, amb el cos mig nu i la pell regalant de suor, rebent a bafarades l’aire per respirar i amb l’amenaça constant d’una explosió que els enterri en vida, treballen els minaires en nom dels quals parlava Husemann.

Si aquests homes, després de vuit hores diàries de turment, volen encara sentir a parlar de patriotisme i tenen forces per a esmerçar en una lluita de resistència nacional, l’esdevenidor del pacifisme i de l’internacionalisme el veiem més negre que el carbó del Ruhr.

Bochum, 26 de febrer de 1923.