La vaga forçosa

Hi ha trenta mil obrers sense feina, absolutament sense feina. Hi ha altres cinquanta mil a mitja vaga, treballant mitja setmana. I la vaga forçosa creix, i ja han començat a sortir pels carrers les dones pidolaires.

Els fabricants han demanat auxili a l’Estat, a aqueix mateix Estat al qual negaren dret d’intervenció en els seus guanys extraordinaris de la guerra. Però l’Estat, aquesta vegada ha estat tan imprevisor com aqueixos industrials que han tingut als obrers com a animals de producció, sense garantir-los una estricta alimentació en els dies de fallida. I ara la processó dels famèlics desfilarà sota les finestres del Foment de la Producció Nacional i de les representacions de l’Estat, i solament escoltarà cristianes proposicions.

A Anglaterra el Govern concedeix divuit xelins setmanals als obrers parats, dotze a les dones i vuit als nois. Poca cosa… Certament, però ja no’s poden morir de fam els parats. Ademés, el principi de l’obligació de la Societat a mantenir les seves temporals classes passives, queda sentat. Alemanya té també, els seus auxilis de vaga forçosa. França els estudia. I Bèlgica ha arribat a tenir-los gairebé perfectes.

A Bèlgica hi ha un Govern de concentració, meitat catòlics i meitat lliberals, entre ells socialistes. La previsió està sostinguda per les caixes de vaga forçosa, les quals són nodrides pels industrials, pels obrers i pels municipis, que han arribat a versar en elles el cinquanta per cent. Però com que per causes fortuïtes i parcials, els obrers poden haver agotat durant l’any la seva disponibilitat, l’Estat ha creat, per a remei d’aquests casos la Caixa Nacional de socors als parats. És a dir, que l’obrer en cap cas resta subjectat a la fatalitat d’una vaga forçosa. Vetlla l’Estat i vetlla, sobretot, la consciència social.

Nosaltres no hem llegit en els diaris conservadors, sobretot en els neo-conservadors, cap plany per a aquesta inhibició de l’Estat espanyol i per a aquest sàdic egoisme dels patrons. Aquesta impietat dels homes que després de guanys insòlits no volen passar un any de pèrdues, no irrita la seva sensibilitat.

I això succeeix a Catalunya, la del seny conservador i la de la responsabilitat patriòtica. Però els que han fet llocs comuns d’aquest seny i d’aquesta responsabilitat, ara no ho retreuen. Ara, davant d’aquestes virtuts patriòtiques passen els obrers catalans sense feina, sense llei d’asseguraments, sense llibertat i sense que cap patriota, ni partit o associació patriotes, preguin o laborin per ells. Vuitanta mil obrers no valen lo que un accionista del Banc de Barcelona.

Signat com Paradox