Una visita a l’Oller

Era encara barbamech y venia de fora quan vaig trobarme per primer cop davant per davant de aquella placa: Narcís Oller, Procurador.

Havia vingut ab un company de Girona ―en Roca y Jordà― y els objectes que’ns havien dut eren tres: assistir a la festa dels Jochs; veure la Exposició de Belles Arts ―la darrera per cert de les Exposicions bienals celebrades fins avuy― y … conèixer a l’Oller.

Davant per davant d’aquella placa vàrem quedarnos un moment indecisos els dos companys. L’hora ―les dues de la tarde― no era pas la més a propòsit pera anar a fer visites, però les nostres families ens havien comptat el temps y calia aprofitarlo.

―¿Vols dir?… ―va fer en Roca. Y ab un moviment de testa y una llambregada escales avall, va expressarme’l seu temor de que anéssim a destorbar.

―Ara ja hi som ―vaig afirmar jo. Y recordant algunes cartes que haviem baratat ab el mestre, ab motiu d’un ensaig de novela sobre’l que jo li havia demanat judici, vaig disposarme a afrontar el risch y vaig posar mà al timbre.

Al cap d’uns segons va obrirse la porta… Una remor, de pisa ens va avergonyir.

―¿D. Narcís Oller?…

―Està acabant de dinar, però poden esperarlo…

¡Ja hi érem!… Ja podía continuar pis endins el soroll de vaixella remoguda, que nosaltres, com si no’l sentíssim. La bona cara ab que, malgrat l’ocasió, ens havía rebut la minyona, ens deya que havíem entrat en una casa hont l’encarcarament era desconegut. Els objectes que tancava aquella cambra de treball, aclarida, discretament per la llum suau que’s filtrava pels vidres acolorits d’una finestra, acabaven d’asserenarnos. Cap d’ells donava a entendre que aquella ampla taula que ocupava bona part de la pessa podés ser la d’un procurador; tots ells ens parlaven del novelista. Davant de la taula, una llibrería atestada de volums y coronada d’objectes artístichs; en les parets, fraternisant ab dibuixos, gravats y pintures, els retrats dels primers prosistes moderns, veïns y no veïns: Pereda, Galdós, Flaubert, Tolstoi, Daudet, ―¡bona societat pera un novelista!

La veu del Oller y el soroll dels seus passos ens va sobtar tot d’una.

―¡Va! ¡Va! ¡No cal que s’esperin!

Y gairebé al mateix punt, vàrem trobarnos davant per davant d’una figureta simpàtica y movedissa.

Aquell front espayós del que arrencaven alguns flochs de cabells grisos y aclarits, pulcrament tirats enrera; aquells ulls vius, que duen un llampech a cada nina; aquell rostre begut y apergaminat y expressiu en el que sembla saltironarhi sempre una mitja rialla benevolent, convertida sovint, quan se troba entre’ls íntims, en rialla franca y sonora que fa sotragar tots els múscols de la cara y estremir l’escàs y crespat bigoti; aquell aire noble y elegant ―de senzilla y natural elegancia―; tots els detalls de aquella figura eternament jove malgrat la grisor dels cabells y les arrugues de la cara, varen captivarnos totseguit y a mí varen convèncem un cop més de lo mentidera que resulta la fotografia quan ha de reproduir la estampa de temperaments nerviosos com el del Oller.

Però aquesta impresió que ara us descrich ab tal escreix de paraules, va passar aleshores per dintre meu com un buf. Perquè, jo no sé còm va ser, que, en un instant, vaig sentir aquells brassos més aviat minsos que robustos, estrènyem fermament, pera descloures y acullir al amich Roca y conduirnos a un y altre per l’interior del pis fins a trobarnos en plena intimitat, prenent lloch a la taula de la familia pera compartirnos el saborós cafè.

Y aleshores vàrem veure que aquell ambient de simpatia que havíem notat desde’l punt de passar la porta, s’extenía per tota la casa, per ser patrimoni de tota la gent que hi vivia, ―que si es veritat que l’home fa la casa y la casa fa l’home, més ho es quan en lloch del home, se tracta, com a càl Oller, de tota una familia.

No sé quànt va durar la sobretaula. Lo que sé es que, quan anàvem a despedirnos temerosos de abusar, el mestre va convidarnos a passar al despaig y ens va regalar encara bona estona ab la seva conversa atractiva y lluminosa, y ens va regalar encara més ab un fragment inèdit de la seva prosa tan atractiva y tan lluminosa com la seva conversa.

Y un cop llegit l’hermós fragment, vàrem tornarnos a sentir pessigollats pel temor de ser molestos. Però aleshores, convensut l’Oller de que era no més semblant temor el que’ns feya despedirnos, se va brindar ell mateix a sortir ab nosaltres y acompanyarnos a veure la Exposició de Belles Arts.

Y tota la tarde vàrem passarla ab el mestre. Creuant el Parch, va mostràrsens l’amant del paisatge que es, fentnos observar punts de vista hermosos, perspectives enriallades per la primavera, que cobría arbres y plantes de tons alegroys… Y ens va fer parlar de la naturalesa de la nostra comarca y ens va parlar de la de Cerdanya, hont avuy, com aleshores, passa tots els istius ab la família y ahont ha acabat aquest istiu passat la seva novela Pilar Prim, que veurà la llum dintre poch.

Però arribàvem a Belles Arts y allí ja deixàvem tot tema de conversa que no versés sobre’ls quadros y esculptures que constituíen l’Exposició y entre’ls quals ens feya anguilejar l’Oller, mostrantnos lo millor de lo millor y convidantnos a passar de llarch davant de lo mitjà o insignificant.

Y veusaquí que aleshores vàrem veure un altre aspecte del Oller: el del amor a les arts gràfiques y plàstiques ―aqueix amor, propi de tots els bons novelistes moderns; aqueix amor que, en alguns dels escriptors naturalistes de Fransa, va foragitar tot altre amor per les demés arts y especialment per la música, a la que arribaven a odiar.

Y aquest odi sí que no’l comparteix l’Oller, puig tot lo que es art el captiva. Allà hont hi ha una guspira d’inspiració, allà va la simpatía del Oller.

Perque l’Oller es un veritable sembrador de simpatíes. Això, que’l día en que’l vaig conèixer me va semblar endevinar, ho he comprovat després, d’ensà que he tingut ocasió de tractarlo llargament… fins íntimament, ab la intimitat respectuosa que lliga a un jove al mestre venerat, desconeixedor del encarcarament y la posa. Sempre y per tot l’he vist igual al Oller: atractiu de conversa, patriota, amant de totes les arts, enamorat del paisatge, obert ab tothom, desconeixedor del fingiment, nerviosament apassionat, predisposat al amor y amich dels joves que sap que ho son d’ell. Però no amich superficial, sinó ab una amistat sincera que’l porta a obrir de bat a bat el cor.

Jo no sé si he fet mal de pintarvos al Oller en la primera entrevista que hi vaig tenir. Però vaig vèurel tan be en aquella ocasió, que may més he hagut de rectificar l’opinió que vaig formarne. Y es que, si’l vaig veure bé, no es per causa de les facultats de la meva vista, sinó per la gran qualitat que posseeix el mestre ed mostrarse de primer entuvi tal com es.

Per lo que toca a mi, puch dir que l’admiro y el venero com a creador de la epopeya que es La febre d’or, de la tragedia que tanca L’escanya pobres, del quadro esplèndit de la vida vilatana que va batejar ab el nom de Vilaniu, per les pàgines emocionants de La Papallona. Però aixís com l’admiro pels seus llibres, l’aprecio com a home y l’estimo com amich.

…Y ara, si trobeu que aquest article no es complert, ompliu de simpatía’ls buits. Perque, ab tot y la que he esmersat al escríurel, encara me’n queda. Y es que’l parlar del Oller la fa néixer a gavadals.