Seguint la cultura grega

Podem aprendre molt de la cultura grega antiga, però voler-s’hi cenyir fóra no entendre’n el sentit. La cultura grega era una petita realització d’art, de veritat i de poesia, i era una gran aspiració que es veié acomplida en la Roma catòlica. Era un somni de bellesa que un bon dia s’acomplí. Duia la melangia d’ésser només que un somni; després vingué l’alegria de veure que la realitat encara excedia en bellesa aquella ombra de vida somniada. L’escultura grega, diu Hegel, té un no sé què de melangia. També en té la poesia antiga. I ben sovint arriba a la tristesa. Horaci mateix és d’una tristesa profunda. La vida antiga era dura, sense consol. La poesia, l’art, els era una fantasia, un món de fantasia per a distreure’s del viure, era un somni de consol: no els era més. Fou el Cristianisme que posà aquella poesia com a real, i com a somni aquesta vida transitòria. Allò que els antics somniaven els ho posà com a etern, i la vida que sofrien els ho posà com una ombra. I per això el món antic, meravellat, es féu de seguida cristià, i l’antiga cultura pogué veure’s acollida per la nova cultura cristiana.

Pels grecs, saber veure la bellesa en la vida, no abandonar-se a la lletjor i al mal, ser un poble amant de la llum, era d’una gran bondat; tenien la que podien tenir. I els fou premiada: trobaren de la veritat, diu Lleó XIII, fins on no pot arribar més la sola raó de l’home. La filosofia grega és la filosofia perennis. I en una estància vaticana, davant la Disputa del Sagrament hi ha l’Escola d’Atenes.

El món hel·lènic i el catòlic no són oposats. Se segueixen bé l’un a l’altre. L’un és un bon precedent; l’altre, un acompliment diví. Allò que fóra verament oposat al món hel·lènic fóra no ser catòlic.