El cimbori de la Catedral de Barcelona

Parlem-ne. El «Círcol Artístic de Sant Lluc» va plantejar el problema; l’Associació d’Arquitectes, en junta general, ha tractat d’un incident de la qüestió, altres associacions s’han ocupat o pensen fixar-s’hi. Bé mereix l’assumpte l’atenció pública.

Se tracta de la construcció del cimbori, que apar que li manca, a la Seu de Barcelona; se tracta d’afegir an aquest meravellós edifici l’element més important de la seva apariencia externa.

Té molts aimadors la Seu barcelonina; els entesos en art senten per ella entusiasta adoració. És, doncs, natural que a l’anar-hi a fer obres d’importància siga discutit el projecte que hi ha’l propòsit de realisars, i es ben explicable que una corporació com el «Círcol Artístic de Sant Lluc» manifesti públicament la seva disconformitat respecte l’execució de dit projecte. És tan hermosa la Catedral de Barcelona, que és cosa ben difícil acabar-la dignament.

Dos projectes posa en comparació’l «Círcol Artístic de Sant Lluc»: l’un és l’aprovat pel Cabilde Catedral y per l’Acadèmia de Sant Ferran: és el que s’anava a fer. L’altre, l’execució del qual proposa’l Círcol en lloc del primer, forma part d’un treball presentat al concurs obert quan D. Manel Girona va oferir-se a pagar la fatxada de la Catedral.

Petita, de senzilla composició, calada a faisó de les de Burgos y d’Oviedo, és l’agulla del primer. Fascinador, d’elegants y grandioses proporcions, ric, suntuosíssim, inspirat en les catedrals franceses y germàniques és el segon. Un pressupost determinat, fixo, va limitar, sens dubte, la composició de l’un; descuit complert de les qüestions econòmiques va haver-hi al projectar l’altre. ¿Qui no alabarà l’opinió del «Círcol de Sant Lluc» quan, partint del principi de que s’ha de fer necessàriament un dels dos cimboris, y a la vista de la superior bellesa d’aquest últim, proposa la seva execució?

Més, ab tot, malgrat les essencials diferències que presenten abdós projectes, hi ha entre ells un punt de parentiu: el d’ésser gòtics.

Y aquest punt sí que entenem que mereix ésser discutit. ¿Per què ―preguntem nosaltres― ha d’ésser gòtic el cimbori que avuy se faci a la Catedral de Barcelona? No és ja hora de que triomfin noves idees estètiques en l’acabament dels antics edificis?

Som en el segle XX. Per què hem de voler parlar ab el llenguatge artístic de sis segles enrera?

Ja ho sabem que lo que acabem de dir serà titllat per molts d’heretgia; ja ho sabem que les idees estètiques dominants són ben diferentes de les que han dictat els paràgrafs anteriors; més també tenim el convenciment d’ésser escoltats ab goig per alguns y la seguretat de veure en un avenir ben proper el predomini de la nova estètica.

«Oh l’unitat de l’istil!», sento veus que diuen. Voleu cosa més sagrada? El cimbori de la Catedral de Barcelona no pot ésser sinó gòtic.

Quantes y quantes tristes coses s’han fet guiats per aquests principis! Obres fredes, encarquerades, rígides, sense vida, es lo natural que surtin. Endevinar els misteris d’un art mort, emmotllar-lo a l’esperit modern no és pas cosa possible.

Veniu ab mi a la Catedral de Tarragona. La nau és romànica, ab robustes columnes encastades als pilars, ab capitells d’entrellaçats. Se va acabar a fins del XIII. Y la portada és gòtica, d’un gòtic ben definit, tal com el feyen en el temps en que s’executà la fatxada. Hi ha esculptures esprimatxades, calats y ogives. Y ens ensenya més encara la Catedral tarragonina: ens mostra que una capella del Renaixement, obra esplèndida feta ab marbres roigs y blancs, no hi deslliga en aquell lloc; ens ensenya que un altar major gòtic afiligranadíssim d’alabastre y talla, hi escau ben bé en la nau romànica; ens ensenya que un claustre romànic ab influències aràbigues pot ésser una bella cosa.

Se’n surt molt agradat de la Catedral de Tarragona. A ningú li fa mal d’ulls aquella barreja d’istils. Al contrari, sorprèn l’armonia ab que’s troben agermanats, la riquesa, la vida d’aquell sublim conjunt.

Y aquest cas no és excepcional: és l’habitual, el corrent en la història de l’art. A Sant Nazari, de Carcassona, se troba en ensopegat maridatge un absis gòtic ab una nau romànica. A Espanya trobem molts exemples de gòtic combinat ab el plateresc, com a Sant Marc de León, a Salamanca y a Toledo.

Podríem citar, si convingués, centenars, milers d’exemples.

Y res demostra tant l’equivocació de procediments, que haurien ja d’haver desaparegut, com els resultats ab ells obtinguts. Ab tot y pretendre fer un cimbori que per les seves formes fos tal com l’haurien construït a l’Edat Mitjana, podem assegurar que res d’això s’ha lograt. Les agulles trepades són completament exòtiques en l’arquitectura gòtica catalana. Al costat de les macisses y pesantes masses dels campanars de nostra Seu, haurien fet antigament un cimbori per l’istil.

Tal se’ns presenten el cimbori de Vallbona de les Monges y el de Poblet. Cap d’ells ha acabat may ab agulles calades, sinó ab cobertes de suaus pendents. A Girona hi ha un campanar acabat en punxa: és el de Sant Feliu. Doncs bé: aquesta agulla no és trepada, sinó del tot plena.

A tot arreu donen els mateixos resultats aquests procediments. Fa pocs anys, a Florència, van obrir un concurs pera la construcció de la fatxada de l’iglesia de Sant Llorenç, obra de Brunelleschi. Cinquanta-quatre arquitectes, ab setanta-cinc projectes, varen concorre-hi. Cap va trobar una solució acceptable. Se tractava de construir una gran fatxada en l’istil de Bunelleschi, y aquest no n’havia fefta cap. Els arquitectes moderns sols tenien com a font d’estudi la fatxada de la capella Pazzi, que es més aviat un pòrtic que una fatxada, y les fatxades laterls de la mateixa iglesia de Sant Llorenç. La primera sols els oferia hermosos detalls, però cap composició de conjunt, y les darreres, formes molt senzilles, ab les que sols podia lograr-se una composició de gran pobresa. Tots els projectes presentats se fundaven en aquests elements, y, apesar del gran talent, del gust refinat, de molts dels arquitectes que varen anar al concurs, els treballs presentats no eren més que hàbils exercicis arqueològics, mancats de grandiositat y del valor propi de les concepcions originals.

A Florència no varen trobar lo que may ha existit, lo que may coneixerem: la fatxada que Brunelleschi hauria imaginat. Vana pretensió serà la nostra si volem fer-li a la Seu un cimbori com l’haurien traçat a l’Edat Mitjana.

La Barcelona del sigle XX ha de deixar macat el segell de la seva personalitat en el nou cimbori de la Catedral. La generació present ha de mostrar a l’avenir l’obra ingenua dels seus arquitectes y no una freda imitació d’istil.

Anys enrera se comprèn que volguessin fer una fatxada gòtica. Aleshores no havien fet res encara entre nosaltres, ab tendencia moderna, un Oliveras, un Gallissà, ni altres arquitectes catalans d’avuy, les obres dels quals són garantia de que no s’ha de fer un cimbori gòtic pera fer un bell cimbori. Aleshores no’s tenia coneixement d’un Albrich, d’un Víctor Horta, d’un Scott Baillie, que a Àustria, Bèlgica y Inglaterra són els capitostos de notables escoles d’arquitectura moderna.

El Cabildo Catedral, d’acord ab la família Girona, ha d’ésser el primer interessat en l’estudi seriós d’aquesta qüestió.

Com han de fer-ho?

Quan en el sigle XV, al prendre possessió de la Seu de Girona’l bisbe Dalmau de Mur va trobar interrompuda l’obra, per la discussió de si la continuarien ab una nau o ab les tres ab que era començada, va trobar-se en un cas ben semblant an el que avuy tenim plantejat a Barcelona. Què més féu el bisbe? Consultar gent escaient en la materia. Va enviar a cercar dotze arquitectes dels més afamats de Catalunya y regions vehines, els que feyen els grans edificis, catedrals, iglesies, hospitals. Després d’haver-los escoltat, ell y una comissió del Cabilde varen fallar.

Dirà’l Cabilde de Barcelona que ja ha fet quelcom semblant an això; que ha consultat l’Academia de Sant Ferran. Respectem tant com se vulga aquesta academia; però diu en un llibre un ilustre arquitecte madrileny que a Espanya hi ha dos grans escoles d’arquitectura: «la catalana y la que no es catalana». No’ns poden entendre, no ens poden judicar, els qui pensen en qüestions artístiques d’una manera ben diferent de nosaltres. El plet de la construcció del cimbori de la Catedral de Barcelona s’ha de fallar en darrera instancia per gent catalana.

Cal serenitat, grandesa d’esperit, reconèixer que la qüestió es d’alta trascendencia pera’l bon nom artístic de la nostra generació.

Cal discutir desapassionadament, allunyant tot personalisme. Mes no ha d’ésser la temença de que així no sigui lo que’ns privi d’estudiar el problema; perquè, en mitg de tot, això serà un accident de la qüestió, purificat per l’hermós fi de la batalla. Perquè, ¿no és una bonica cosa que, per motius purament artístics, els homes discuteixin acaloradament, que arribin a apassionar-se, que fins se diguin improperis?