Werther no es va suïcidar

«Quants Werthers ignorats que només esperaven
la bala del Werther de Goethe per matar-se!»
André Gide

Quants Werthers s’han tirat daltabaix d’un pont o s’han engegat una bala al cor sense pensar que Goethe no va pas fer-ho!

Després d’un amor fracassat, després d’un desengany del cor, pobra gent, encara augmentaven les seves sofrences. Goethe no va pas fer-ho. Quan comprengué que l’amor de Carlota Buff era impossible per a la seva vida, deixà Wetzlar una mica de pressa. La catedral i els teulats anaven fonent-se, la figura de Carlota s’esllanguia una mica, i, a Coblença, Maximiliana de la Roche ja l’entretindria una estona. Goethe deixava Wetzlar i no es matava, perquè estimava la vida.

Amb la dèria de Shakespeare al cap, amb un llibre d’Homer sota el braç, Goethe perseguia la idea d’escriure un llibre, i potser la seva sofrença més gran era que la seva fugida dels llocs de Carlota resultava poc literària. Desplauria a totes les dames; n’estava segur.

I aquest turment que no li deixava començar el seu llibre, finí de sobte amb la notícia que un amic seu que havia fracassat en l’amor, acabava d’escurçar-se la vida. Allò sí que era literari! Allò sí que feia bonic i podia plaure a les dames!

Goethe no cuità pas a matar-se. Altra feina tenia. Es tanca dins la seva cambra i amb quatre salts escriu el seu llibre. Werther enamorat fineix el seu amor amb Carlota, suïcidant-se. Però no és ben bé ell qui es mata: el qui prem la molla de l’arma i endinsa la bala en el cos del pobre Werther, és el sortós Goethe, tot satisfet d’aquell acabament tan literari.

Han estat els que han vingut després els que han trobat aquella fi era molt humana. I quan ho han trobat, ens ho han plantat entre cap i coll de nit i dia.

Goethe tingué una visió molt clara del món. Ell sabé sempre on acabava la vida i on començava a literatura, i mai no barrejà les dues coses d’una manera lamentable.

La seva persona per tants conceptes estimable, ho hauria d’ésser més que per res pel seu exemple a oposar a tants «homes de lletres» que no saben ésser «homes de vida».

Diríeu que hi ha gent que un cop tinguessin arreglada la cosa literària, ja ho tindrien arreglat tot. I mentre això no arriba s’estripen les vestidures de pensar que pugui sortir un llibre dolent i volen salvar la desorientació dels joves oferint-los una barreja de llibres absolutament desencertada.

Sí, la literatura és una cosa molt important; Goethe n’és una altra prova.

Ell cap més cosa no hauria volgut fer que escriure. Però l’escriure no li feia perdre el viure. O, per dir-ho d’una manera més clara, quan vivia no feia literatura. Ell va viure tot l’amor de Carlota. Carlota va omplir tot un tros de la seva vida. Després, amb aquell amor que havia viscut, va fer un llibre ple de literatura.

Si la literatura l’hagués feta, quan vivia a Wetzlar, vora de Carlota, aleshores sí que s’hauria suïcidat. Però aleshores no hauria pogut escriure el Werther.

Això és el que haurien hagut de pensar tots els que després de llegir Les desventures del jove Werther s’han tirat daltabaix d’un pont o s’han engegat una bala al cor. Que si Goethe ho hagués fet com ells, ells no haurien pogut fer-ho. Perquè, al capdavall, Werther no va suïcidar-se.