L’estètica, disciplina filosòfica

I

Per investigar fecundament els problemes que planteja l’experiència estètica convé partir d’una separació prèvia, que tal vegada després ens serà possible de convertir de provisional en definitiva, marcant dos aspectes ben diferents de la qüestió que molts creuen indissolublement unida, la de l’Estètica i la de la Teoria de les Belles Arts. La confusió freqüent entre els dos problemes és una de les conseqüències originades per la constant desintegració dels problemes del cos de la Filosofia general, i el debilitament subsidiari que van sofrint les essències filosòfiques amb aquestes desercions que hom pretén de provocar en els dominis de la Metafísica. En reduir l’Estètica a una ciència teòrica de les Belles Arts, s’han anat esborrant les característiques bàsiques que la lliguen a la filosofia, d’igual manera que passa amb les altres dues disciplines dites normatives, és a dir, la Lògica, que hom pensa poder reduir a una doctrina de la Ciència i dels seus mètodes particulars; i l’Ètica, que hom pensa poder limitar a una morfologia dels costums o una ciència dels fets socials. Cal que no oblidem que si bé la Teoria de les Belles Arts presenta problemes vitals per a l’Estètica, no per això queda esgotada en ells l’experiència estètica, sinó que enclou, a més a més, sectors importants d’emoció i de sentiment que van més enllà dels que desvetlla la creació i la contemplació artística. L’esteticista té el deure inicial de situar les emocions produïdes per la bellesa natural en un pla d’igualtat, almenys amb les que provenen de la bellesa artística. I aquesta bellesa natural no és solament la de la terra i les seves infinites formes, isolades o conjuntes; és també la bellesa còsmica, i és també, més humil, però no menys emotiva per a l’esperit humà, la bellesa dels éssers i de les coses concretes i individuals: una dona, un animal, un arbre, una flor, un somriure… Pensem, així mateix, que l’esperit també és naturalesa, i que hi ha una bellesa constituïda per elements immesurables i que neix de certes relacions de gestos i d’actituds morals, de comportament i d’educació, de cortesia i d’heroisme, de ritme personal i social, inclús de raça, de poble, de trajectòria cultural i històrica. Tot això són formes de bellesa, i encara hi ha les formes intel·lectuals que es dupliquen de sentiments finíssims, com són les belleses d’una invenció científica, d’una teoria matemàtica, d’un pensament sistematitzador. Aquesta gama subtil i diversa de moviments vitals, d’estats d’ànima, de reaccions fisiològiques i psicològiques primàries, de reflexos superiors, d’influències de representacions pures i associades, són elements indispensables per a l’estudi total de l’experiència estètica. Per aquest motiu cal reintegrar l’Estètica en el domini de la Filosofia, assenyalant-li uns problemes específics que la distingeixen fonamentalment de la Teoria de les Belles Arts. D’una banda, seran els problemes plantejats per l’anàlisi de l’experiència estètica, començant per les formes psicològiques que llinden amb la biologia i la fisiologia, ascendint per les sensacions i les emocions fins l’estudi atentíssim del judici estètic. L’Estètica demanarà, doncs, a la Psicologia, la descripció del lliure joc de l’esperit, tant en la seva activitat creadora com en la seva actitud emocional contemplativa. D’altra banda, serà la investigació i l’intent de descobrir quines relacions hi ha possibles entre l’experiència estètica i les formes racionals superiors, i si la idea o concepte de la bellesa té una unitat substancial amb els altres conceptes o motius humans de l’especulació filosòfica, la veritat i el bé. L’Estètica demanarà, doncs, a la Metafísica que, en última instància, estableixi la coordinació sistemàtica que l’esperit aspira a trobar en els ideals suprems de l’existència humana.

II

Caldrà establir amb rigor les afinitats i les diferències de l’Estètica Pura amb les altres dues disciplines dites normatives, la Lògica i l’Ètica. La Lògica Pura ha estat definida per els alemanys postkantians com una lògica independent de tota experiència. L’Estètica Pura serà més aviat com una Lògica Formal, en la qual ningú no rebutja realment la “matèria” del coneixement. L’Ètica s’avé millor al sentit de l’Estètica Pura perquè no pot prescindir ni teòricament del contingut dels seus conceptes; però s’allunya de l’Estètica Pura perquè les normes de l’Ètica tenen, en fi de comptes, unes sancions naturals que poden ésser acceptades com una mena de control, mentre que l’Estètica no té ni normes ni regles que puguin equiparar-se a les de l’Ètica o les de la Lògica. El sentit normatiu de L’Estètica és menys precís i exacte, i ho prova l’estructura dels judicis lògics i dels judicis morals ben distint de la dels judicis estètics. Prenem a l’atzar, entre tantes d’altres, una regla lògica i una norma moral: “El que pot ésser predicat de l’espècie pot ésser predicat de cadascun dels seus individus” o “obra de tal manera que el teu obrar pugui ésser elevat a màxima universal”. Difícilment trobarem dins l’Estètica regles o normes d’aquest tipus. I això és degut a què l’experiència estètica recolza inicialment en la vida sentimental i afectiva, i per tant no és gaire fàcil de realitzar el pas de l’indicatiu a l’imperatiu. L’Estètica no és pròpiament una ciència del “deure ésser” perquè no pot anar més enllà d’una valoració dels fets de l’experiència estètica, prenent per únic instrument de valoració el judici estètic. Les definicions de la bellesa que trobem en el curs de la història de les investigacions estètiques no ens han posat encara en descobert l’element comú, que ja Sòcrates demanava com a característica de les coses belles. Ni les definicions brillants que pretenen explicar la bellesa per la perfecció, per la dignitat, per l’ideal, pel resplendor diví, i altres vaguetats poètiques ―sempre delicioses, com diu Santayana, però mancades de precisió filosòfica; ni les definicions concretes que volen explicar-la per l’ordre, per la simetria, per la unitat en la varietat, per el ritme o per l’expressió del característic; no aconsegueixen satisfer el desig de l’estudiós que es planteja rigorosament el problema. Per tal motiu és aventurat de parlar de normes estètiques, ja que cap d’aquestes definicions és prou ferma per a fonamentar-les. Abans d’establir regles i normes hem de procedir a l’anàlisi metòdic de l’experiència estètica, i aleshores veurem clar que si és possible que la Lògica i l’Ètica contestin respectivament, i en condicions determinades, les preguntes clàssiques de “Com ha d’ésser per a ésser vertader?” i “Com ha d’ésser per a ésser bo?”; en canvi, l’Estètica no podrà contestar satisfactòriament la pregunta similar: “Com ha d’ésser per a ésser bell?” En realitat, no podem demanar a l’Estètica altra cosa sinó que ens digui per què trobem que una cosa és bella.

III

Aquesta valoració dels fets de l’experiència estètica origina dos problemes d’innegable substància filosòfica: el problema del gust i el problema del judici estètic, qüestions paral·leles perquè neixen d’un mateix tronc racional. Des dels anglesos del segle XVIII, i, sobretot, des de Kant, preocupa als esteticistes el problema del gust i el que significa la permanència d’unes minories selectes a través de les quals es conserva el patrimoni artístic de la Humanitat i els hàbits naturals d’una concepció estètica de la vida. El gust és un fenomen de xoc entre objecte i subjecte, distint de la simple síntesi del coneixement intel·lectual, perquè en el gust entren factors sentimentals i de tendència. L’essencial és que en el gust l’espontaneïtat de la reacció del subjecte i la valor de la cosa percebuda siguin un xoc simultani i perfectament conjugat; és a dir, que l’home que posseeix un gust afinat ha d’actuar amb un moviment total del seu esperit (sentiment, intel·ligència, tendència) en virtut d’unes idees personals prèviament adquirides i elaborades, però que ja ben madures per un exercici crític constant obren amb la frescor i la finesa d’un moviment natural. En realitat, aquest moviment, que en aparença es comporta com si fos un reflex nu, és fill d’un procés íntim i complex en el qual damunt les reaccions primàries haurà actuat una correcció racional, que és el judici, clau de volta del coneixement i activitat filosòfica per excel·lència. El treball de l’esteticista que aspira a reintegrar l’Estètica en el si de la Filosofia ha d’orientar-se en la direcció de reunir totes les formes de l’experiència estètica sota la llum del judici. Les investigacions egrègies de Sòcrates i de Kant ens han posat en descobert l’essència filosòfica del judici estètic i les seves connexions amb els problemes fonamentals de la Metafísica (causalitat, teleologia, llibertat), especialment amb el problema de la finalitat. La inducció socràtica no pot arribar a formular una satisfactòria definició de la bellesa, i malgrat això no dóna el pas per a trobar una definició extrahumana, ni l’espanta el concepte relativista de la bellesa que necessàriament haurà de néixer de la seva investigació crítica. Sòcrates no depassa mai els límits del coneixement humà ni demana altra cosa sinó una explicació racional. Amb la posició kantiana assistim a un nou plantejament del subjectivisme estètic, enriquit per les aportacions de l’epistemologia moderna i els anàlisis psicològics dels pensadors prekantians, i amb tot aquest valuós bagatge, el judici estètic passa a ésser la base substantiva de tots els problemes de l’estudi de la bellesa.

S’ha dit que la crisi kantiana té una similitud amb la crisi socràtica, quant a actitud de pensament i salvades les diferències d’època. En Estètica aquesta similitud és també possible remarcar-la, no sols en ells mateixos, sinó també en els successors. Hegel i l’idealisme romàntic tenen afinitats evidents amb la concepció platònica de la Bellesa Absoluta i d’una Teoria de les Belles Arts en funció d’una Metafísica Racional. La neoescolàstica i les escoles positivistes tenen afinitats innegables amb la manera aristotèlica de concebre la bellesa intel·lectual feta d’ordre i de simetria i la Teoria de les Belles Arts en funció de la Moral i de l’interès pràctic. Però l’Estètica actual, tot i utilitzant les suggestions d’aquestes escoles, reconeix que deixen intactes les qüestions essencials, com també les deixen les escoles posteriors més significades: ni una Estètica a la manera Taine, de base purament històrica i anecdòtica, ni una Estètica a la manera Ruskin, muntada sobre dades d’il·lusió poètica, ni una Estètica a la manera Lalo, construïda obstinadament damunt un sistema de sociologia, ni una Estètica a la manera Fechner, empírica i experimental, lliurada al document exterior i mesurable, ni una Estètica a la manera Croce, suggerent i fecunda, però en la qual l’experiència estètica queda reduïda a una forma lògica que, com diu bé K. Gilbert, “it wins its universality at the price of content”. L’obra de l’Estètica actual crec que ha d’ésser la de formular novament l’antinòmia kantiana, i aprofitant la lliçó dels esteticistes anglesos del segle XVIII, magníficament superada pel mateix Kant, articular les qüestions estètiques dintre del camp de la Filosofia, tenint en compte que l’Estètica participa de la diversitat psicològica i de la perennitat metafísica. Les investigacions dels esteticistes psicòlegs anglesos i alemanys del segle XIX han fet molt bon camí en l’anàlisi de l’experiència estètica. Convé que l’esteticista filòsof d’ara desfaci bona part del subjectivisme kantià i desvalori en la mesura del possible la importància que s’ha donat al sentiment, fent entrar en l’experiència estètica l’activitat total de l’esperit. Les expressions kantianes que parlen d’un “plaer sense concepte”, d’un “goig sense interès”, d’un “plaer sense finalitat” han d’ésser formulades avui amb una significació més ampla i més ferma, perquè l’Estètica no pot desentendre’s de les categories teleològiques i axiològiques que la vida del pensament situa sempre en el fons de tota actitud filosòfica. Per això, judici estètic i fenomen del gust s’ajunten i es fecunden per desentranyar el secret del fet estètic. No hem de limitar-nos a afirmar que en tal moment i per tal cosa percebuda sentim una emoció estètica. Hem de voler explicar per què la sentim. El fet de l’experiència estètica no queda esgotat ni pel sentiment, ni per les proves experimentals, ni per les interpretacions vitalistes o irracionalistes en qualsevulla de llurs múltiples formes. Tota la transcendència de l’actitud estètica recolza en la finesa i en la profunditat del judici estètic.

IV

Si afegim als problemes estètics que acabem d’assenyalar, els altres problemes importants que desclou l’estudi de l’Estètica, veurem clarament que cap d’ells no pot negar llur filiació filosòfica. El problema de la naturalesa del plaer estètic, estretament lligat amb la base física de les nostres sensacions, però també íntimament connexionat al mecanisme psicològic del judici. El problema de la simpatia, al qual els alemanys han donat unes proporcions autònomes, tal vegada excessives, però que inclou un joc de tendències psicològiques, l’explicació de les quals hem de demanar a l’estudi complet de les forces de l’esperit. El problema del sentiment estètic, que també comprèn una totalització de l’activitat espiritual. El problema del sublim, en el qual les reaccions de la nostra ànima prenen una substància inefable que tal vegada prové de forces metafísiques que ens envolten. I, sobretot, el problema de l’essència de la bellesa, que perdura des dels primers intents de Sòcrates i que es mou en les regions de l’invisible, per dir-ho a la manera de Plató. Hi ha encara el problema del valor ètic de l’experiència estètica, que ell sol, si d’altres no ho fessin, donaria als estudis estètics una ferma dignitat filosòfica.

La fórmula general que resumiria, al meu entendre, l’essència dels problemes de l’Estètica Pura podria establir-se així: “Cal investigar i explicar les relacions entre el judici personal sobre les coses que diem belles i el valor universal que desitjaríem que tingués aquest judici”. Per tant, tota Estètica constituïda com a disciplina filosòfica ha d’estudiar en primer terme les bases psicològiques de l’experiència estètica (sensacions, emocions, sentiments i continguts dels judicis estètics). I seguint el procés d’aquestes dades, bastir l’edifici d’una investigació axiològica i metafísica per a veure si és possible la valoració universal de judicis estètics i arribar a una definició de la naturalesa de les coses belles, que és i ha estat sempre l’anhel final de totes les especulacions estètiques. Les tres respostes clàssiques han perdut validesa davant les posicions actuals de la investigació estètica: ni la bellesa arquetípica, ni la bellesa derivada del relativisme hedonístic, ni la bellesa freda i cerebral obtinguda de la intel·lectualització de les dades externes, substitueixen avui la finíssima complexitat de l’experiència estètica. La infinita varietat de formes i d’expressions que trobem belles, a través de l’Art i de la vida, inclinen a una manera psicològica i crítica en l’estudi del fet estètic. L’actitud de Sòcrates i la de Kant davant els problemes estètics, i, sobretot, davant el problema substantiu de la definició de la bellesa, conserven encara tota la vivència. L’esperit humà va elaborant tots els elements que li vénen de fora i que, en combinar-se amb la seva riquesa interior, originen el complex delicadíssim de l’experiència estètica. Aquesta riquesa interior de l’esperit varia naturalment en cada individu, segons sigui la penetració de la seva intel·ligència, la finesa de la seva sensibilitat, l’amplitud de la seva cultura i l’excel·lència de la seva educació. Aprofundir en totes aquestes relacions tan fecundes ens portarà, segurament, no a la definició, i, per tant, al coneixement clar i distint, d’una Bellesa modèlica amb realitat objectiva i enlluernadora, sinó a la determinació d’uns objectes que diem bells i que entre tots acumulen lentament un tresor inestimable per a la pobra humanitat, decepcionada per tants altres ideals transitoris. Aquella forma ambiciosa d’una bellesa total, absoluta, arquetípica, s’humanitza i es fragmenta en una multiplicitat de formes polifacètiques expressives de les més íntimes ressonàncies de la diversitat espiritual humana.

V

Acabem d’exposar esquemàticament els problemes essencials que fan de l’Estètica una disciplina filosòfica. Tot el que hem dit té el caràcter d’una introducció general a l’estudi particular que pensem fer de cada una de les qüestions plantejades. Convé sortir al pas dels prejudicis acumulats contra l’Estètica i treballar per esvanir el recel amb què solen ésser acollits els seus problemes. Molts es creuen que l’Estètica vol ésser una forja de regles incontrovertibles per mitjà de les quals hom pugui arribar a geni, o aconsegueixi definir objectivament la Bellesa, o s’atribueixi amb petulància un criteri de gust infal·lible; altres diuen que l’Estètica vol racionalitzar el que és per naturalesa irracional, és a dir, intuïtiu, instintiu, espontani. Però tot això, i altres acusacions que se li fan, no és sinó ignorar els termes precisos que assenyalen l’abast d’una Estètica filosòfica. I és que el món de les coses belles té una realitat tan viva i penetra tan agudament en l’esperit de les gents, que sembla innecessària tota especulació doctrinal i abstreta. Això fa possible que la majoria dels homes, en discutir sobre idees de bellesa i de forma, acabin per trobar acceptable aquella famosa niciesa que diu que de gust no hi ha disputa. Doncs, ha d’haver-n’hi, i cal examinar-ho tot finament per a descobrir-ne la rel última i la justificació racional. L’esteticista es malfia metòdicament de la reacció immediata i primària que aspira a jugar el principal paper en el mecanisme de l’experiència estètica; i perquè entén que la bellesa és un fi, com ho és el bé i ho és la veritat, creu que no basta deixar la seva formulació a la sola activitat sentimental, sempre gràvida de perilloses tendències. L’Estètica, doncs, no és una dogmàtica ni un art de receptar fórmules màgiques, sinó que és una discussió oberta i liberal on convergeixen les dades que li aporta l’activitat de certes formes psicològiques i la força racional de la Metafísica. L’objecte de l’Estètica és d’intentar explicar-nos una tendència essencial del nostre esperit i una doble realitat que trobem davant nostre en la creació artística i en la naturalesa. L’Estètica enclou l’estudi d’unes activitats i d’unes realitzacions que no es refereixen solament als artistes, sinó a tots els homes, contràriament al que passa amb una teoria de les belles arts, que pot servir exclusivament als artistes, com una tècnica científica interessarà directament els homes que s’hi dediquen. L’artista i el professional d’una ciència poden inclús no veure en el món altra cosa que el seu art o la seva ciència, i gairebé desentendre’s de la resta de les activitats humanes, per acabar l’artista en les teories de l’art per l’art, i el científic en els perills de l’especialització. En canvi, l’home que medita sobre les formes generals del coneixement i de l’acció, sentirà, per sobre de tot, una necessitat incoercible de trobar l’enllaç, la coordinació profunda, la unitat, que només la meditació filosòfica pot racionalment satisfer enfront dels enigmes i les boires de la vida total de l’univers. Justament, per aquesta última raó, l’esteticista filòsof no pot desoir les inquietuds que pregona l’estat actual de les recerques sobre teoria dels valors, problema etern en la sistemàtica filosòfica, però que el pensament modern ha situat en un primer terme decisiu. La reincorporació de l’Estètica a la Filosofia resulta avui una conseqüència indeclinable, i l’ideal de la bellesa ha de tornar a fondre’s, en una vida superior de l’esperit, amb els ideals del bé i de la veritat. Tal vegada ―i això ja va més enllà de les fronteres de l’Estètica, però és permès de dir-ho als qui creiem que és impossible de prescindir de la intenció moral de la Filosofia―, tal vegada, repeteixo, davant d’aquestes essències immarcessibles, la concepció estètica de la vida retrobaria vells camins d’idealisme que dignifiquessin les actituds i els pensaments dels homes.