El Premi Crexells 1931

Conversa amb Just Cabot

El 13 de desembre serà concedit el tercer Premi Crexells. La concessió d’aquest premi continua essent la solemnitat literària més important de l’any. Cal desitjar que el terrabastall apassionant d’aquests temps no absorbeixi l’atenció de la gent fins al punt de deixar semioblidat aquest esdeveniment literari. Precisament, la lectura no és un dels nostres vicis cabdals. Durant set anys, alguna gent es venjava de la Dictadura llegint llibres ―o almenys comprant-los. Des de fa un any i mig, el ciutadà rep cada matí, en llevar-se, sorpreses tan apassionants i inevitables, que això el disculpa de no cercar altres apassionaments gratuïts en la literatura. Però potser és arribada l’hora de reaccionar. Les vacances han estat llargues; escriptors, editors i llibrers se’n ressenten. Si persistim per aquest camí esdevindrem definitivament uns sud-americans de la mena dolenta.

Aquest any el Jurat qualificador està format pels senyors Just Cabot (secretari), Carles Capdevila, Estanislau Duran i Reynals, Miquel Llor, Alexandre Plana, J. Puig i Ferreter i Vicenç Solé de Sojo. El senyor Cabot, reelegit del Jurat anterior, ha actuat de Secretari en totes les deliberacions que compta la història del Premi. Aquesta sola circumstància, àdhuc deixant de banda la perspicàcia d’informació i de judici del senyor Cabot, el faria l’home més indicat per a pronunciar un comentari sobre el Premi.

El senyor Cabot diu que la crisi del llibre no sembla haver influït en l’ànim dels concursants al Premi, i això prova un aspecte de la seva eficàcia. El Jurat ha rebut aproximadament el mateix nombre de manuscrits que en anys anteriors: una quinzena. Segons acord de l’any 1929, no es pot divulgar el nom dels autors. Es pot recordar, perquè ja s’ha anunciat per altra banda, que Prudenci Bertrana, Francesc Trabal i Jeroni de Moragas han escrit sengles novelles que es publicaran, probablement, abans del Premi.

Les ja publicades són:

Vint anys, de Rafael Tassis i Marca.

El rellogat del tercer pis, de J. Navarro Costabella.

Magda la generosa, de J. Mínguez.

Presó oberta, de Maria Teresa Vernet.

L’inútil combat, de S. Juan Arbó.

Eva, de Carles Soldevila.

―…?

―El Premi comença ja de tenir una tradició. La confiança que en la seva eficàcia havien forjat els creadors i mantenedors s’ha confirmat. Hom no pretenia suscitar la creació d’una Chartreuse de Parme amb 5.000 pessetes. Aquesta quantitat ni paga ni deixa de pagar l’obra premiada per la raó sabuda que el valor d’una obra literària o artística no es pot apreciar per la quantitat amb que es compensa el seu autor. Moltes grans obres s’han escrit de franc. Però a part de la glòria que l’obtenció del Premi comporta, aquest actua d’una manera positiva com a estimulant. Es pot assegurar que moltes novel·les publicades aquests darrers anys no s’haurien escrit, o haurien tardat molt. Al Premi devem alguna obra de Mínguez, de Puig i Ferreter, de Soldevila, de Capdevila…

Alguns autors comencen ara a produir amb una regularitat persistent, i concorren cada any al Premi. És el que en podríem dir la teoria del tap, que es resol en l’esperança d’obtenir el Premi un any o altre. Al capdavall, de l’esforç que fan per merèixer-lo hi pot sortir guanyant la literatura.

―…?

―El Premi ha estat eficaç en un altre sentit: ha fet una tasca depuradora desenganyant molts espontanis sense ofici, autors d’obres inèdites per sempre més. Això es veu comparant en bloc les obres, principalment els manuscrits, presentats aquest any, amb els que es presentaren el primer. Els escriptors ja coneguts han persistit en llur estil habitual. Deixem-los de banda. Els altres, en general, han perfeccionat la forma: escriuen més bé gramaticalment, amb menys incorreccions i fantasies cursis. Ha desaparegut, gairebé ―sempre en resta algun― el concursant fantàstic, com aquell que un any signà cabalísticament el seu manuscrit, i després del veredicte, quan volgué recuperar-lo, li costa quart i ajuda recordar els signes que ell mateix s’havia empescat.

En definitiva, la persistència del Premi ha aconseguit estimular i regularitzar la producció novel·lística, i aquest era el seu primordial objecte.

―….?

―En general, els nostres autors no han aprofitat aquesta pedrera de novel·les que és la història barcelonina. Potser els fets són massa recents, i per tant, massa vius en el record per a poder objectivar-los en la narració literària. Com sigui, el fet és que rarament les lluites socials, el terrorisme, el renaixement patriòtic, etc., han servit de tema als nostres novel·listes. Recordem com a excepció Quan mataven pels carrers, d’Oller i Rabassa, alguns episodis de Navarro Costabella, Trabal. Eva, de Soldevila, dedica un capítol a descriure fets recents. Però són casos isolats. La gairebé totalitat dels nostres novel·listes imaginen intrigues que es descabdellen en un temps i un lloc imprecisos, que s’identifiquen per mitjà de detalls accessoris: un carrer, una marca de cigarretes, etc. Els temes pairals acostumen a trobar-se en manuscrits de concursants remots o fantàstics.

Pot afirmar-se que la nostra novella no té un caràcter peculiar, en allò que es refereix als temes. La influència de les literatures estrangeres es revela, però no en un conjunt d’autors, formant escola, sinó diversament en cada autor. No hi ha oposició d’escoles, ni tan sols escoles. Una divisió de camps, com s’insinuava en el teatre, com hi hagué fa anys entre popularistes i no popularistes, entre vells i joves, no es veu actualment en la novel·la.

Aquest debat entre generacions que remou el món literari francès cada deu anys, ací és impossible. Una generació la farien dos o tres escriptors que serien, ben segur, de formació i temperament oposats, sense cap punt comú que els enfrontés a uns altres. No hi ha revistes literàries; els editors no tenen un equip permanent. Cadascú publica on vol ―o sigui on pot― i la gent de lletres no s’agrupa segons afinitats de pensament. En definitiva, ens manca un mecanisme indispensable en tot aparell literari ben muntat: les capelletes.

―…?

―La tasca del jurat no és pas difícil. Si calgués escollir entre Stendhal i Proust, la dificultat seria greu. Però la cosa no acostuma a plantejar-se en aquests termes. Vull dir que es pot triar per eliminació, gairebé automàticament. És rar el conflicte entre obres d’un valor equivalent, però d’una diferent modalitat. Fou el cas del segon any: lluita entre El Cercle màgic, de Puig i Ferreter i Fanny, de Soldevila. Però habitualment hom elimina, de primer, els cadàvers. La tasca és fàcil: n’hi ha que ni cadàver no tenen. D’una vintena de novel·les en resten unes quatre o cinc ―en ple optimisme― de vivotejants. Aleshores es concedeix el Premi a la més bona, que acostuma a ésser la menys dolenta. I ja està.

―…?

―No puc ésser indiscret. No és per manca de ganes de dir coses. Però m’ho impedeix el càrrec. Tinc fama de rebentador, no sé si merescuda. En tot cas, la perdria per manca d’ús. Hi ha poques obres que mereixin ésser rebentades. Ara no voldria suscitar qüestions velles. Ja sabeu que el Premi té dues històries.

El 13 de desembre seré més explícit.