Eugeni Xammar

Essen, avui, és, decididament, un indret extraordinari. Passegeu per la Kettwigerstrasse i mentre esteu aturat davant de l’aparador d’una ganiveteria sentiu que algú us fica la mà a la butxaca de l’abric que portàveu mig badada. En girar-vos veieu un home que s’allunya i us llença una mirada d’intel·ligència, mentre la mà que instintivament heu portada a la butxaca ensopega amb un paper mig arrugat. És una crida als obrers perquè facin el seu deure d’Alemanys i es neguin a acceptar les ofertes de treball que els fan els francesos.

Eugeni Xammar

Cap mena de dubte, doncs. A la conca del Ruhr hi ha la guerra. A l’estació d’Essen no hi ha signes ostentatoris de l’ocupació. No s’hi veu ni un soldat. Molt modest de proporcions, un sol cartell en el vestíbul, indica el lloc de les oficines militars.

Eugeni Xammar

No podré votar, diumenge que ve, perquè no seré a Barcelona. Si hi fos, votaria la candidatura del partit catalanista republicà. Votaria la candidatura del partit catalanista republicà, perquè soc catalanista de tota la vida, i —de tota la vida— republicà. Primer catalanista i després, per catalanisme, republicà. Ni regionalista, ni nacionalista, ni centrista, ni col·lectivista, ni socialista, ni radical,ni comunista, ni sometenista de barret fort, ni sindicalista, ni esquerrista, ni dretista, ni anarquista de Terrassa, ni —menys que res— monàrquic, això és: súbdit del rei d’Espanya.