Adrià Gual

Ens vàrem dir que sí, i l’un darrera l’altre vàrem oblidar el tallar-nos els cabells. Cert que la gent es reia de nosaltres. Però que pot la rialla inculta contra una dèria generosa? La burla de la vulgaritat ens esperonava més aviat a persistir en el nostre afany de diferenciació completa ―diferenciació per dins i per fora.

Josep Pla

La història, filosòficament parlant, no té cap importància si no ens serveix per demostrar alguna cosa o per marxar en una determinada direcció. El primer que s’ha de fer, doncs, per entendre’ns sobre aquest punt és donar als esdeveniments històrics el lloc que realment tenen, i presentar-los d’una manera apassionada, dintre de la claredat i de la sobrietat necessàries.

Josep Maria de Sagarra

Fa vuit anys que vaig conèixer a Madrid dos xicots singulars. Anaven tots dos a la classe del professor Ortega y Gasset. Jo els vaig conèixer en un cafè on es bellugava el pitjor de cada casa; em penso que era l’horrible “Cafè Colonial”, on anaven a parar tots els barrets forts, tots els bigotis negres i totes les ungles brutes de Madrid.

Carles Soldevila

Els barcelonins que porten una vida activa i que a l’ensems són afectats al teatre o a la música, han de dormir poc per força. En virtut d’una mena de relaxament estúpid, l’horari barceloní s’ha anat retardant cada any una mica fins a arribar a l’actual estat de desballestament. Trenta anys enrere, l’hora de començar els espectacles era dos quarts de vuit del vespre; hom en podia sortir abans de mitjanit, àdhuc comptant amb l’abús dels entreactes llargs. Vint anys enrere, l’hora de començar els espectacles era les nou. D’una manera gradual, els empresaris i el públic han

Josep Pla

Diferents escriptors catalans han parlat ja del “manifest supra-realista” del jove escriptor Breton. És un manifest romàntic escrit per un home intel·ligent. Breton sap el que vol i ho diu clar. Vol la llibertat pura, és a dir, l’art il·limitat, instintiu i fresc com una rosa ―o almenys el que se’n diu l’art fresc com una rosa. La polèmica és més vella que l’anar a peu. Hi ha dues menes de temperaments. Hi ha qui creu que l’art, si ha de donar un resultat, ha de tenir límits. Altres sostenen que els límits són contraris a la producció

Tomàs Garcés

Enguany, els Jocs Florals de Barcelona han tingut una solemnitat més severa que mai. La festa va passar en silenci, com “un àgape catacumbari”. El primer diumenge de maig no va aplegar la tradicional concurrència, atreta pel so de la lira i la sentor de les roses. I cap cartell no havia, abans d’aquella data, convidat a platònic torneig els poetes de les terres de llengua catalana. La festa dels Jocs, doncs, per quin miracle s’ha sobreviscut?

Josep Pla

En els països a base de cultura de divulgació, aquestes fórmules són la veritat insuperable. És lícit, però, d’adoptar davant d’aquestes fórmules una actitud destructiva, inquisitiva; és lícit de tractar de mirar què hi ha dins del rellotge o de la joguina. Ara bé, el que sostinc és que aquesta actitud destructiva es manifesta fatalment en forma de paradoxa. No és pas ben entès que l’home que diu una paradoxa tracti únicament i exclusivament de dir una paradoxa: el que vol aquest home és acostar-se a la veritat. La gent, però, es revolta contra tot intent encaminat a

Joan Crexells

Avui el gust de la paradoxa domina també notablement. Tots els escriptors i mitjos escriptors la cultiven. La gent que té una constitució únicament sensible al lloc comú, creuen fugir-ne dient el contrari del lloc comú. Sense comptar que en el fons és la mateixa cosa, amb la diferència que això darrer mostra encara una més gran frivolitat.

Josep Pla

Els llibres clàssics de la culinària i de la gastronomia francesa eren plens de fórmules i de plats catalans, els quals eren molt celebrats i estimats per totes les persones de gust. Ara es troba molt de tard en tard, sobre les cartes dels restaurants, l’ofrena d’un plat català, i això és una desgràcia. És una desgràcia per a nosaltres i sobretot una desgràcia per als estrangers que no saben ni podran saber mai el que s’han perdut.

Josep Pla

El diumenge és un bon dia per perdre’s pels carrers deserts i per les places mortes. Es troba només un grumoll de gent a la porta de les esglésies o a la porta de les tavernes. També es pot trobar al centre algun músic ambulant, bufant, amb un harmònium minúscul i atrotinat, la música d’un himne místic. Tot és tancat i barrat i la poca gent que transita té, o cara de badoc recalcitrant, o cara d’avergonyit de veure-s’hi. Aquests darrers abunden. Si no fossis tan pocasolta –sembla que es diuen a si mateixos– t’hauries quedat a casa

Carregant més articles...
No more posts