Anatole France a Catalunya

I. Anatole France en català

En un dels darrers «Sagitaris» d’aquesta Revista, l’autor es planyia que Anatole France a penes hagués estat traduït al català. Tenia raó. No va mancar, tanmateix, el projecte i àdhuc varen fer-se gestions per la publicació de les obres del mestre en la nostra llengua. Com que el propòsit va ésser de l’admirable Jaume Brossa ―potser massa oblidat― i del que escriu aquestes ratlles, em plau de parlar-ne, sentint, però, d’haver-me de referir a mi mateix.

Tant en Brossa com jo estàvem entusiasmats, ara fa una vintena d’anys, amb l’obra d’Anatole France, a qui admiràvem, no sols com a escriptor perfecte, sinó també per la seva intervenció en l’affaire Dreyfus, al costat de Zola i d’altres benemèrits cavallers de la justícia ciutadana. Aleshores vàrem publicar en periòdics i revistes alguns contes, discursos i fragments d’algunes de les novel·les de l’Histoire Contemporaine. En Brossa, per la seva part, volia donar una conferència a Barcelona sobre el gloriós home de lletres; però va haver de desistir, segons em confessava en una lletra datada a París el gener del 1907, perquè tots els seus amics, molts d’ells francòfils, li digueren que Anatole France no era prou conegut perquè hi hagués interès suficient entre el públic que assisteix a les nostres festes literàries. Això va contrariar a Brossa.

Amb En Brossa ens comunicàvem per carta les nostres impressions sobre Anatole France, i crèiem que la seva influència com a escriptor havia de fer una gran bé a la nostra literatura, llavors encara envaïda de ruralisme. Així va néixer el projecte de traduir les seves obres mestres. En Brossa, que es va prendre la cosa molt seriosament, féu tot seguit els passos necessaris, i s’adreçà, de primer antuvi, al llibreter Champion, que és el que tenia la famosa llibreria del pare d’Anatole France, al «quai Malaquais». El fill Champion va dir-li que les recomanacions de més eficàcia per aconseguir l’autorització que desitjàvem serien les de Xavier de Ricard, el millor amic d’Anatole France ―per cert que aquell fou un dels escriptors francesos que estudiaren amb atenció els problemes de Catalunya―, o Gabriel Séailles, company de lluita d’Anatole France durant la formidable campanya per la revisió del procés Dreyfus. Com que Ricard no es trobava a París, En Brossa es va adreçar a Séailles, el qual el va rebre molt bé, i li lliurà una afectuosa tarja de presentació.

Amb tan excel·lent introductor, Jaume Brossa es va disposar a anar a la «Ville Saïd», on, com és sabut, es reunien cada dimecres admiradors vinguts de pertot arreu. «Anatole France ―ens escrivia En Brossa l’11 de febrer de 1907― ha esdevingut el que era Victor Hugo fa trenta anys. Es va a casa seva com a un pelegrinatge. És el Lourdes dels lliurepensadors, dels iconoclastes de tota mena, dels escèptics que sols es preocupen de fruir delicadament dels mil matisos que els ofereixen les coses, les sensacions i les idees.»

Un d’aquells dies En Jaume Brossa va ésser rebut molt amablement pel creador de «Monsieur Bergeret». «La seva benvolença ―ens deia Brossa― fou gran.» Es veu que Anatole France estimava molt al «ciutadà Séailles»: un mot d’aquest bastava a obrir de bat a bat les portes de la «Ville Saïd» al visitant. Exposat l’objecte de la visita, Anatole France, que no sabir res de les traduccions espanyoles de les seves obres, car els editors s’ocupaven de tot, va dir a Brossa que sentia no poder fer res per complaure’ns; però li donà una lletra de recomanació ―«unes ratlles molt caloroses»― per la casa Calmann-Lévy, amb la qual tenia un contracte per a la publicació dels seus llibres. Brossa, contentíssim per tan agradosa acollida, anà a trobar aquells editors, els quals li varen dir que no els era possible de donar permís per publicar cap obra d’Anatole France en català, per quant tenien un contracte amb el senyor Ruíz Contreras ―l’escriptor castellà, bon amic i company, nat a Castelló d’Empúries― per editar-les en llengua espanyola. Brossa insistí, sense aconseguir cap concessió, i ens va donar compte de les seves gestions, bon xic desil·lusionat.

Si no s’ha publicat Anatole France en català, no manca qui s’ho proposés fermament. D’aleshores ençà han passat una vintena d’anys: per fi va a publicar-se «Le crime de Sylvestre Bonnard», exquisidament traduït pel nostre Carles Soldevila. Sortosament, tot el qui sigui prou refinat per assaborir Anatole France coneix la llengua francesa ―aquesta llengua que, com va dir Maurice Barrès, ha estat salvada per l’autor de tan bells llibres.

II. Anatole France i Maragall

Ja hem remarcat en algun altre lloc que el nostre Joan Maragall no admirava pas Anatole France, la qual cosa s’explica, no sols per les idees d’aquest, sinó pel seu refinament literari. Maragall era un home fervorós i enfervorit i ―poeta i apòstol de la «paraula viva», que ha de brollar en estat de gràcia― no curava gaire de l’estil. Un escriptor tan prim-mirat com Anatole France personificaria per ell, ultra l’escepticisme negatiu, la retòrica i l’artifici.

A propòsit d’uns articles nostres sobre Zola, Maragall ens retreia Anatole France i ens confessava categòricament les seves preferències per al primer. «Quin altre home En Zola que En France!, ens deia. No en sóc pas un fanàtic, jo, d’En Zola; però tal com ell fou, alguna fortalesa deixà en les joventuts que el seguien. Mes vostè imagini com fóra un poble amb joventuts formades per En France; i sobretot un poble que comença, com el nostre. Déu nos en guard!».

Aquest mateix judici el va exposar Maragall a altres amics, entre ells, Josep Maria de Sucre. «El trobo, deia, referint-se a Anatole France, un traçut conjuminador d’històries corrosives. És un bon estilista, qui li nega? Però, i el seu escepticisme? Fa de mal aconsellar, i més a un jove. És pertorbador.»

Es veu que allò que preocupava més Maragall era l’escepticisme de l’autor del «Jardin d’Epicure» i sobretot la seva influència en els joves. No deixava d’ésser aquesta una noble preocupació.

Seguint la conversa, recalcava Maragall: «No comprenc que amb l’esperit fred es pugui treballar. Menys m’explico el nihilisme, ni com a estimulant. Admiro l’home de fe, místic o revolucionari, què hi fa?; l’home que porta una afirmació al davant, i fins l’apassionat; però, Déu!, mai l’eixarreït, el tèrbol i xorc nihilista.»

I com el seu interlocutor li objectés molt encertadament que un bon tros de l’esperit de França restaria gràcies a la ploma del gran escriptor, Maragall va concloure: «L’element cerebral valdrà a un filòsof: fins a un home de lletres si mal convé. Aquests són encara fills de l’eixut voler. D’altra font brolla l’aigua pura de la immortalitat.»

En cap de les paraules que havem transcrit, algunes excessivament dures, no hi ha la més petita contradicció amb el Maragall que tots coneixem. Ja hem dit que Maragall era un home de fe, un pur esperit religiós; Anatole France, en canvi, era un home de dubte. L’autor de l’«Elogi de la Paraula» era un inspirat que deia el seus versos amb el llavi tremolós d’emoció; el creador de «Jérôme Coignard» era un fred cisellador, un pacient orfebre de la paraula. Maragall, àdhuc quan més «revolucionari» es mostrà, no va deixar mai d’ésser un home de «seny» i potser, en el fons, un conservador. Com podia entusiasmar-se amb les «històries corrosives» d’Anatole France?

Nosaltres ens guardarem pla bé de dir, com un dels escriptors castellans més cultes i més comprensius dels nostres dies ―plau-nos d’al·ludir a «Andrenio»―, que el Maragall que rebutjava Anatole France per corrosiu i enderrocador no semblava el poeta sinó el secretari del bon Mañé i Flaquer. El Maragall del Brusi no hauria pas admirat Zola.

L’opinió de Joan Maragall planteja un problema ben interessant: fins a quin punt són d’aconsellar als joves d’avui, especialment als joves d’un poble en formació, els escriptors com Anatole France? Són veritablement perilloses les seves idees per a la nostra joventut? La bellesa escampada esplèndidament per l’obra d’aquest suprem estilista, no és per ella sola redemptora, això sense comptar les espurnes de pietat i de bondat que la constel·len tota? Algun dia potser revindrem sobre aquest tema tan atraient.