Fi o mitjà?

El dogma fonamental del liberalisme filosòfic és que la llibertat és el fi de l’home. Heus ací la manera més eficaç d’ésser antiliberal. Convertir un mitjà en fi és malmetre’l i provocar reaccions justíssimes, però forçosament exagerades, contra els seus estralls.

La llibertat no pot ésser fi per moltes raons. Heus-en ací algunes.

El fi de l’home ha d’ésser una operació que el faci feliç. ¿Quina operació és la llibertat? És una disposició indispensable per a obrar, i, per tant, una condició imprescindible per a la felicitat, però si a qui fos lliure se li negués tota altra recerca de benestar, pretextant que amb la llibertat ja ha aconseguit la felicitat, se’l privaria de la felicitat i de la llibertat. ¿Què voldria dir una llibertat aturada en ella mateixa i privada de desplegament? Hi ha veneracions que maten.

El fi no admet regla ni mesura. Ell és regla i mesura de tota altra cosa. Si el fi de l’home és la seva felicitat, seria un contrasentit de posar-hi un límit, ni de senyalar-li un excés: ésser massa feliç és una expressió que podrà tenir un sentit rebedor en els lleures sempre perillosos d’aquesta vida, perquè no són fins, però referint-se a la felicitat definitiva de l’home, és evidentment absurda. Ara, doncs, ¿quin liberal gosarà a dir que la llibertat no ha d’admetre cap regla ni mesura? La conducta de l’home quant al seu cos i quant a la seva ànima —alimentació, estudi, relacions amb els semblants, afectes, sentiments—, ¿no admet cap llei reguladora? ¿Doncs què en farem de la higiene, de la urbanitat, de la moral?

Encara no hi ha hagut cap liberal que portés a aquest extrem l’apologia de la llibertat. Quan s’hi arriba, es deixa el nom de liberal i apareix l’anarquisme, el nihilisme, perquè, evidentment, la negació de tota llei que reguli la nostra conducta comporta l’odi a tot l’existent. Tot allò que existeix fora de mi condiciona i limita la meva expansivitat. Si la meva llibertat és absoluta, l’existència del món i de Déu és immoral, perquè és immoral allò que s’oposa al meu fi últim.

Caldria que els nostres liberals, que no ens guanyaran mai en amor a la llibertat, meditessin aquestes conseqüències de llur exageració i veiessin clar d’una vegada, que no els costaria gens, que l’exageració de la llibertat és la mort de la llibertat. Tornarem a parlar-ne.