Antoni Martí Monteys

La capelleta és una cosa indesitjable. L’encens que a dintre seu es respira enrareix l’aire i us ofega l’esperit. No és aquella mena de sentor venerable, de pàtina autèntica que us entre al moll dels ossos en traspuar la llinda d’una Catedral mil·lenària. No és tampoc la sanitosa flaire bosquerola de les nostres ermites emblancades, encastellades pels turons, ni aquella forta odor de pagesia que s’arrecera entre els plecs de les velles banderes de les confraries, en les nostres parròquies rurals. En la capelleta no es veu enlloc l’or de llei, sols lluu, insolent, la purpurina, i es respira una olor aspra de vernís fresc i enganxós encara. Per dir-ho en un mot, es veu massa el llautó.