Defensa de la capsa de mistos contra l’encenedor automàtic

D’un temps an aquesta banda l’enginy humà és víctima, més que enlloc en la nostra Barcelona, del treball intensiu, a que la sotmeten l’abundor cada dia més esparveradora de colmos i semblances, com si no fossin prou pera fer contraure l’arc natural de les celles els variadíssims i enutjosos problemes de la finança municipal, dels impostos sobre’ls espectacles públics, ni l’increment d’aquests dos mals, pitjors que la beguda: el germanisme i l’oratòria. Una persona, per manual que sigui la professió a la qual consagra les seves nobles activitats, abans de tornar a casa en cerca del merescut repòs haurà sofert les més oposades i desorientadores preguntes, i s’haurà vist obligada a declarar-se vençuda i sense forces pera trobar en què se sembla un lloro que no mengi a un tramvia ple, exemple que sols retrèiem per mostra. El nostre enginy, víctima, com el dels demès dignes veïns de Barcelona, d’aquesta nova i estesa necessitat, que si per un cantó treu hores de son, ens dona per altra banda una privilegiada i de tots reconeguda facilitat pera operacions aritmètiques i solució de problemes socials, és, com dèiem, tot sovint objecte de ben pensades preguntes; i més d’una vegada a la setmana és el dit enginy sotmès a un intensiu treball d’investigació pera poder donar una encertada resposta, la qual, sigui pera’l qui ens la demana una gota de claror, i pera nosaltres una gota de satisfacció en l’humil i sempre lluenta safata del nostre natural orgull.

No ens ha sobtat ni ens ha vingut de nou, pels expressats motius, la qüestió que se’ns proposa en la lletra d’un amable llegidor, el nom del qual no diríem encara que’l sapiguéssim. Se tracta d’una qüestió que nosaltres creiem de llegítima i sucosa transcendència: «L’encenedor automàtic constitueix un avenç humà o podria ser una causa del retorn de l’home a la natura?»

No és la primera volta que’ns ha fet reflexionar modestament aquest aparell, un útil enginy, ensems que una de les coses que diuen més en una armilla. L’elegància de la seva forma extra-plana; la lluentor del níkel, que molts procuren conservar pura, sia amb funda de gamuça o amb una discreta cura en treure’l i tornar-lo a posar a la butxaca; la varietat mateixa del seus sistemes, que són, com les fruites de cada temps, abundoses i semblants; la graciosa rapidesa amb que a l’obrir-se fa brollar la flama com l’aigua viva d’una font; les rodes interiors, parodia de rellotge de butxaca, i la pedra que’l nodreix de les necessàries guspires, tot contribueix a fer-lo simpàtic, i fa venir desitg de comprar-ne un fins an aquells que tenen el vici de no fumar, no sols pel gust d’oferir foc al qui no’n té, sinó era tenir la senzilla i gens comprometedora costum de dur-lo a la butxaca.

Però què és tot això més que apriencies vanes, i si tant me fan dir, enganyadores i tot? És, realment, un enginy pràctic? Significa un pas en la reposada i majestuosa marxa de la civilisació moderna? Molt hi ha per dir sobre aquests aspectes de l’esmentada qüestió, mereixedora, com totes, de ser debatuda poc a poc i sense apassionaments. Prou que tenim en compte els interessos que ballen pel mitg, tant de la banda del monopoli dels mistos com de la dels venedors d’encenedors automàtics, amb segell o sense.

Pera poder dir amb tota noblesa i sense despertar recels la nostra opinió, creiem que abans de declarar si l’encenedor és un avenç positiu en la història de l’encendre, no hi ha com comparar-lo amb la capsa de mistos. Un home normal, ni savi ni llonza, ni poliglota ni esperantista, ni conreuador de la parla exclusivament, ni sense altra feina que la de llegir revistes sportives, un home normal, com hem dit, què ha de fer pera encendre amb l’encenedor automàtic? Baldera és la resposta: oprimir un botó de la niquelada capsa del seu aparell i atansar-lo a la deguda alçaria, sobre’l nivell del pis i distància de la boca. Pera encendre amb misto ha d’efectuar més nombroses i complicades operacions: ha de separar la tapa verda, si la capsa és de cinc, o d’aixecar la tapa amb gomes si és de deu; apartar la fototípia, mirant si la té repetida, en cas de que’n sigui col·leccionista; triar d’entre les apretades testes de sofre dels mistos la que ofereixi millors garanties d’encendre’s bé; observar si fa vent, pera treure’n dues i rascar-les a la vegada, o si no fa vent, perquè llavores ne tindrà prou amb una. Les facultats que són, amb més motiu, les més nobles de la nissaga humana, com ara el seny, la raó i el sentit de l’estalvi, pera esmentar les tres de més relleu, són posades en treball per l’acció d’encendre amb misto. No pas aixís amb l’encenedor automàtic. Aquest aparell, que si molt ens punxen ens obligaran a dir és art d’un esperit malèfic, obra en sentit contrari: tendeix a deixar en repòs les esmentades facultats, que tant diuen en favor de l’home, perquè amb ell l’encendre esdevé un moviment maquinal, que’s fa sense pensar-hi, «sense que’n tinguem conciencia», com diríem en termes de bona i mesurada filosofia. Amb l’encenedor acabaríem per encendre sense donar-nos-en compte, com ens rentem la cara al dematí, o mirem quina hora és en el rellotge, al pensar en si plourà o no plourà. Vetaquí com podria transformar-se en un instrument d’imbecilisació del genre humà. I com qui fa un cove fa un cistell, i tal fas tal trobaràs, no seria gens estrany que l’ús de l’encenedor automàtic fos el camí per ont l’home retornés a l’estat selvatge, tal com volia un tal Rousseau, filosop de molt mala anomenada en el seu temps.

I com que, per nosaltres, la Civilisació és abans que tot, i de cap de les maneres voldríem contribuir a la desmoralisació dels humils ni a la decadència de l’espècie humana, sobretot si tenim en compte que mai havia arribat al punt en que ara’s troba, i en bona hora poguem dir-ho, renunciem a les raons de comoditat i fins higièniques en que l’ús de l’encenedor automàtic se fonamenta, i girem altra vegada els ulls a la sense cap raó oblidada capsa de mistos, caiguda en la vil condició de l’ús domèstic, i aixequem penó pera rehabilitar-la als ulls de tot Barcelona.