Un realisme falsificador

Tenim un seguit de novel·les, de quadrets literaris i de contes, de l’aire de La Punyalada, d’En Vayreda, i Els sots feréstecs, d’En Casellas, que, amb el pretext d’un realisme literari, ens calumnien. Imaginem que obrim, amb una dotzena d’aquestes obres, una col·lecció i, vertida a una altra llengua, l’oferim a l’estranger. Aquests lectors llunyans, als quals faríem conèixer així el nostre país i la nostra gent, què en pensarien? Els donaríem en aquests llibres només que descripcions d’un país salvatge poblat de gent anormal o de passions violentes i desfermades, un país degenerat pel crim i el vici… Segur que el món és ple de brutalitat i violències. Però aquesta literatura, no és una brutalitat i una violència més? Per obtenir relleu literari en una obra, per colpir la fantasia del lector, deformen la realitat i la falsegen. I al capdavall al lector li cau el llibre de les mans, potser sense esma d’acabar…

Però aquesta deformació requeia fins ara, que jo sàpiga, quasi només sobre els pagesos de l’alta muntanya. La costa és tan clara i tan veïna a Barcelona, i la gent n’és tan franca i polida, que la calúmnia tot seguit s’hauria descobert, i s’hauria esvanit l’efecte literari.

Més ara, de poc, un autor massa segur dels seus efectes, en una novel·la marinera, All i salobre, ha estès a la costa la calúmnia, ha posat en boca dels mariners un llenguatge que mai no han usat, falsament pintoresc, que vol ésser fantàstic i no l’és, insípid, sense cap gràcia…

Que els editors publiquin els llibres que vulguin, enhorabona. Però també cal que els lectors vulguin triar. És hora que hi hagi un criteri moral i literari que accepti uns llibres i en rebutgi d’altres. Dir que tot el que és escrit en català és acceptable no és cap criteri. I cal que en tot posem discerniment.

Al capdavall és probable que, si ha sortit una mena d’escola de falsejament literari que ens calumnia la gent i el país, sovint és degut, més que a males intencions, a pura manca de discerniment.