La història a l’inrevés

History goes forward o backward according to the
relative motion of the events and their observer.
Karl Pearson, Grammar of Science, 3ª ed. Nota v de l’Apèndix

 

I

La cosa no té evidentment res de sensacional. Ja a principis del segle xx hom va descobrir clarament la relativitat del curs dels fenòmens. És ben sabut que tot sovint a la terra sorprenem l’existència d’estrelles que fa un llarg període de temps que han estat destruïdes. I és que la velocitat de la llum, per bé que molt gran, no és infinita. La llum del sol per arribar a la terra tarda, segons la ciència, vuit minuts. La llum des d’una estrella deu vegades més lluny tardarà vuitanta minuts. Ara tot és qüestió de posar zeros. La llum d’una estrella a una distància cent vegades més gran que la del sol a la terra, tardarà vuit-cents minuts, etc. Hom pot veure fàcilment que pel mateix simple procés d’afegir zeros ens trobarem als cent anys i àdhuc als mil d’anys. Suposem ara una estrella la distància de la qual a la terra sia tal que la llum tardi mil anys a arribar-nos. Això és perfectament possible. La magnitud de l’Univers ho permet. És per això que, com deia Kant, cada dia ens omple d’una més gran admiració. Ara, en arribar a aquestes altures, jo us proposo de fer-vos càrrec d’una cosa que no crec que tingui cap dificultat. És aquesta: si tenim un telescopi prou potent, veurem tots els esdeveniments que passen en aquella estrella, però no, és clar, els que ara es produeixen, sinó els que es produïren fa mil anys. I un cop aquí un facilíssim canvi de situació intel·lectual ―molt més fàcil, ai las!, que el canvi de posició real― us convencerà que si aquella estrella tingués habitants i telescopi podria observar la vida de la terra tal com s’esdevenia ara fa mil anys.

El darrer esforç que demano al llegidor del segle xx que per atzar em llegeixi, és que s’imagini un aeroplà la velocitat del qual sigui tan superior a la de la llum que cobreixi el viatge de la terra a l’estrella en qüestió en un any. D’aquí a un any l’aeroplà serà a l’estrella; hom veurà, per tant, el que passava a la terra 999 anys abans del moment de la partida. Però des del moment de la sortida al moment de l’arribada s’hauran desenrotllat per als viatgers tots els esdeveniments de la terra durant aquests 999 anys, en un sentit contrari al corrent.

El llegidor del segle xx s’havia de fer càrrec que el problema, un cop plantejat ja estava teòricament resolt. Tot consistia a trobar el telescopi i a construir l’aeroplà de la potència i velocitat respectivament exigides. Això era difícil, però no impossible.

L’home del segle xx estava convençut que el tempo de les invencions era un prestíssimo. Les invencions, en efecte, eren constants, talment que el ciutadà que encara no havia acabat ben bé de badar la boca davant d’una invenció, ja havia de badar-la més encara davant de la següent. I per bé que un dia s’aturaren les invencions i es passaren un parell de segles sense que hom inventés res més ―la fe de l’home del segle xx que no s’aturaria el que ell entenia per progrés era naturalment, un de tants prejudicis i supersticions de l’època, que fou, com reconegueren els escriptors posteriors, una de les èpoques més obscurantistes i gratuïtament equivocades per què ha passat la Humanitat― per bé, doncs, que es passà una època sense invencions, es reprengué després d’algun temps l’activitat dels savis i, a l’últim, l’aeroplà i el telescopi junt amb tots els aparells necessaris per emprendre el llarg viatge foren inventats.

Contar els incidents i el curs del viatge que tingué lloc cap a l’any 3000, en el qual prengueren part Mr. G. Brown, Sc. D., F. S. S. i F. R. S., l’il·lustre economista, Herr Geheimrat Dr. Braun, professor de Filosofia a la Universitat de Donaueschingen ―en aquella època, tots els pobles alemanys de més de 1.000 habitants tenien almenys una Universitat―, Herr Oberregierungsrat Professor Mendelsohn, catedràtic de Biologia, i M. P. Mendel, l’il·lustre especialista en Sociologia de l’Institut de França, contar el viatge, dic, seria l’obra d’algun temperament de novel·lista.

Ací no ens interessa res més sinó els resultats.

Els quatre il·lustres professors tingueren una experiència que mai no havia tingut ningú. Referen la història a l’inrevés. Això els portà algunes idees verament curioses que exposaren en diversos reports a les respectives associacions científiques. Fins aleshores hom havia viscut la història en un sol sentit. Des d’aquell moment, quatre homes eminents la resseguiren en sentit contrari. I passà el que fatalment havia de passar.

La Humanitat que vivia al segle xx estava convençuda que el segle xx era un progrés respecte del xix, per la simple raó que li venia al darrere. Però què hauria passat si hagués estat a l’inrevés, si el segle xx hagués estat als ulls d’algú anterior al segle xix? No hi hauria hagut una tendència invencible a considerar que entre el segle xx i el segle xix hi havia un progrés indubtable?

En aquest cas es trobaren els professors. Llur obra promogué grans discussions. Ells, des de llur estrella, eren ciutadans d’una època reculada de la Humanitat i havien viscut les èpoques que els vulgars humans en deien posteriors. Altrament podien trametre llurs missatges a la Humanitat actual, car el viatge només durava un any. Era doncs una cosa única. L’home primitiu, per boca dels il·lustres professors es presentava a l’actual a dir-li simplement: «No és cert que de mi a tu hi hagi un progrés. La Humanitat, al contrari, en passar de tu a mi, ha progressat». Pels quatre professors la gent de llur temps de la terra eren un pur record; per la gent de la terra l’època en què els professors vivien era definitivament pretèrita. Passava com amb aquella discussió del llibre “Alice in Wonderland”. Quan Alícia es troba amb l’unicorn, aquest assegura que Alícia és un ésser fabulós, talment com Alícia el té per fabulós a ell. Malauradament no hi ha un ésser superior i desinteressat que pugui decidir si l’ésser fabulós és Alícia o l’unicorn; així mateix, no hi ha l’ésser superior que decideixi si som nosaltres un record per als homes del segle I o ells un simple record per a nosaltres.

Però limitem-nos ―simples recensors de treballs d’altri― a reproduir els treballs d’alguns dels savis en qüestió.

 

II

Heu’s ací alguns fragments del report del prof. Braun presentat a la Societat Hegeliana de Berlín.

 

«La Humanitat, afirmava el prof. Braun, la Humanitat progressa. És evident que hi ha un progrés de l’home del segle xxx a l’home del segle xx i de l’home del segle xx a l’home del segle x. Però en rigor no és el progrés de l’home, sinó el progrés de la Idea que corre per dessota d’ell i és la raó de les seves evolucions més profundes. Les grans personalitats com les grans comunitats humanes que han arribat a donar un tomb a la Humanitat són simples òrgans de la Idea, la qual es revela en ells. Cada poble, cada època, és una revelació de la Idea, revelació sotmesa, és clar, a restriccions, perquè és la condicionalització de l’incondicionat. (Die Bedinglichung des Unbedigten).

»Tot el que és real, afegia més endavant, és racional. Cal només cercar la seva raó. Cert que la raó pren a estones camins aparentment absurds per expressar-se. Cert que sovint sembla que l’evolució és moguda i motivada únicament per algun egoisme individual. Però, heu’s ací l’astúcia de la Idea que fa servir els motors i els motius individuals per realitzar-se ella. Quan a mitjan segle xix s’establí l’esclavitud, la institució que després es generalitzà amb tanta fortuna, els Estats del Sud de Nord-Amèrica creien defensar avantatges econòmics; en realitat, però eren un simple instrument de la Idea. Calia, en efecte, estendre la utilitat de la natura inorgànica a la part inferior de la natura orgànica, per tal que damunt d’elles planés la sobirania de l’esperit. Era un moment necessari de l’evolució de la Història. Talment com Hegel diu en parlar de les invencions humanes, quan estudia la Història en el sentit tingut pels humans per normal, que quan calia una invenció per les necessitats de l’evolució de la Idea, la invenció apareixia, així mateix es pot dir que l’aparició de l’esclavitud vingué d’una necessitat de la Idea. Calia la pólvora, diu Hegel, i heu-vos-la ací! Així mateix, podríem dir: Calia l’esclavitud: heu-vos-la ací!

»El moviment de la Història segueix un curs, l’esquema elemental del qual és el dels tres moments dialèctics: tesi, antítesi i síntesi. La síntesi és alhora la tesi d’un més alt desenrotllament. Els períodes de la Història s’ordenen segons l’esquema esmentat.

»El primer període va de l’any 3000 a l’any 2000. És l’època de l’absoluta sotmissió al principi formal de l’ordre. Cada individu té el programa de la seva vida perfectament determinat. La llibertat està anul·lada. Les màquines realitzen totalment les funcions de l’home. És el domini total dels principis inorgànics. L’espontaneïtat espiritual és reduïda al mínimum. La simplicitat espiritual és absoluta. Es donen de totes les coses les explicacions més senzilles, ço és, les explicacions científiques.

»El primer període de la Història de la Humanitat ―període nord-americà― és el de la sobirania de la forma.

»En oposició a aquest període en l’any 2000 s’inicià la gran virada de la Història. L’esperit es rebel·la contra la forma i tracta d’alliberar-se’n. Però aquest esperit és en rigor encara un simple producte de la forma. La forma, en empresonar l’esperit l’ha creat. I l’esperit en exterioritzar-se es rebel·la contra la forma. Acabem per dependre dels fantasmes que nosaltres mateixos havem creat, s’ha dit. I això és el que es produí en aquest moment.

»La regulació de les activitats humanes s’esdevingué pel fet de l’existència d’un principi formal d’ordre, per un dret objectiu. En esdevenir, però, la revolució, nasqué el dret subjectiu.

»El segon període de la Humanitat ―període germànic― és el del domini de l’esperit com a consciència del dret subjectiu.

»L’activitat de l’esperit s’aplica en aquest període a l’exercici del dret. Tot aquest període es caracteritza pel predomini de la qüestió de dret sobre tota altra qüestió. La llibertat radica simplement en l’exercici del dret.

»Però aquest llarg període que arriba fins al cristianisme és prou interessant perquè calgui fer-ne un anàlisi més detallat.

»Comença amb la simple consciència de la forma del dret. El fi de l’exercici de la llibertat és la llibertat mateixa. És a dir, el contingut de la llibertat és la seva mateixa forma. Per tal d’omplir aquesta forma calia una evolució ulterior.

»L’anomenada edat mitjana la dóna. El fi de l’exercici de la llibertat fou a l’edat mitjana, no certament un fi terrenal, però si un fi ultra-terrenal. El triomf de l’Església sobre l’Estat significa el progrés de l’evolució de la idea en el seu camí envers la complicació i el completament. L’òrgan d’exercici del dret, en lloc d’ésser l’individu en abstracte, l’individu en tant que subjecte de dret, passa a ésser la col·lectivitat natural, la nacionalitat.

»I una darrera evolució porta en les tribus germàniques l’exercici del dret a l’individu natural en lloc de l’òrgan col·lectiu natural.

»La síntesi de la forma i de la matèria es realitza ací en el terreny del dret. El suport del dret, l’actor del dret, deia la primera època, és l’individu en abstracte ―ço és, en quant compleix amb el seu deure―. El suport del dret deia la segona època, és la col·lectivitat natural en concret. El suport del dret, afegia la tercera època, és l’individu en concret.

»Com es pot veure, hem anat, en aquestes dues etapes, de la pura objectivitat del dret a la pura subjectivitat. La síntesi la dóna Roma. Roma digué: hi ha un dret subjectiu de l’Estat natural (Roma) que és el dret objectiu dels particulars, i un dret subjectiu dels particulars que és el dret objectiu de l’Estat. En el primer període del dret subjectiu era purament el que implicava el dret objectiu; en el segon període el dret objectiu era el que implicava el dret subjectiu; en el tercer període, el dret subjectiu i el dret objectiu es constitueixen en una totalitat harmònica.

»El moment del dret estava completat definitivament en aquesta síntesi; un nou moment només podia aparèixer amb la negació del dret. Per aconseguir això, calia que un nou portador de la nova idea aparegués.»

 

Ací venia una llarga descripció de Grècia i un bell anàlisi de les seves condicions naturals; s’explicava, per exemple, com la limitació d’horitzons implicava el progrés de la concepció del dret, que és un ideal infinit, a la concepció de la bellesa, que és un ideal finit, i altres idees que foren molt aplaudides el dia que el professor Braun les llegí. Continuava després, seguint l’esquema ideològic:

 

«El principi del dret només es podia negar d’una manera: preguntant-se hom pel dret del dret. Quin és el dret amb què usem o sofrim el dret?, es preguntaven els grecs. El dret no es pot mantenir si no és sobre la base d’una idea. Jo tinc dret a fer una cosa a condició que la cosa estigui bé. No té cap sentit dir que jo tinc o no tinc dret simplement a una cosa. Cal saber si aquesta cosa està bé o no. Si està bé, tinc dret a fer-la; si no, no. Heu’s ací un principi estètic introduït en el dret. Així el dret resta subordinat a la bellesa.

»Tenim ara els dos principis en oposició, el principi del dret i el principi de la bellesa. Quina fórmula els unirà? La fórmula que els uneix és una fórmula religiosa, tal com aparegué en els imperis orientals. En l’elevada finalitat religiosa dels imperis orientals s’ajuntaven l’estètica i el dret. L’organització d’aquests imperis era perfecta; com a producte immediat que era de la divinitat, tenia totes les característiques de la bellesa i en aquesta organització (organització per castes) radicaven tots els drets.

»Però aquesta síntesi de dret i bellesa en la religió era primerament la nova tesi que la Humanitat es posava. En rigor, no es pot parlar de religió, sinó de religions; cada família, cada tribu, té els seus déus, tal fou el principi que aparegué aleshores. I aquests déus són purs éssers naturals; la divinitat és la natura. No la natura una, sinó la natura múltiple. La divinitat és aquest arbre que veig, aquest animal, aquesta pedra. La plena realització de la natura humana és il·limitada. És creat l’esperit com a natura, els déus són vistos en llurs caràcters naturals…

»Aquesta és l’etapa on ens trobem, acabava el prof. Braun, lliures de tots els prejudicis antics, amb l’ànima més rica que mai, oblidat el llenguatge, oblidada la concepció unilateral del dret, oblidada la bellesa com a norma, oblidada de tot artifici, lliures, en fi, en la plenitud de la nostra natura individual…»

 

El report del prof. Braun promogué grans discussions. Naturalment, la gent que tan habituada estava a seguir aquestes idees quan anaven en un sentit, es sentí molt sorpresa d’escoltar-les aplicant-les a l’inrevés. Els comentaris, en general, foren desfavorables, per bé que tothom féu grans lloances del vigor ideològic del filòsof.

Damunt d’aquest report escriví el prof. Braun unes Weltgeschichtliche Betrachtungen (en un volum de més d’un miler de pàgines) que tingueren una gran popularitat. Durant més de tres mesos foren el llibre de moda. Ràpidament les Weltgeschichtliche Betrachtungen es traduïren a l’espanyol. «Para completar con un augusto pino del norte, el paisaje ideológico de España», deia el professor de Filosofia de Madrid, que féu el pròleg a la traducció.

 

III

L’il·lustre economista Mr. Brown presentà un report a la Societat d’Estudis Econòmics de Londres sobre l’evolució de les formes i els instruments de producció en la història.

 

«L’organització de la producció va de la simplicitat a la complicació. La manera més simple de produir una cosa és produir-la amb una màquina; la manera més complicada és produir-la amb els braços i les mans de l’home, que són evidentment les màquines més complicades que existeixen. El mateix passa amb els instruments de transports; els instruments de transports més senzills són els aeroplans, els trens i els automòbils; els instruments de transport més complicats són les cames. L’home, en evolucionar, ha passat en la producció, com en totes les altres coses, del més simple al més complicat. En la producció pels mitjans més complicats s’evita altrament la despersonalització de l’obra. En la producció per sèrie que caracteritzava la totalitat de la producció en els inicis de la Història, la personalitat del treballador era eliminada. Avui, en canvi, l’obra treballada directament amb les mans o bé amb uns instruments que a penes fan res més sinó establir una breu separació entre la mà i el producte, l’obra porta l’empremta de la pròpia personalitat.

»Però l’evolució dels instruments de producció portà com a conseqüència l’evolució de la seva organització. El sistema de la divisió del treball caracteritzà l’Edat primitiva de la Humanitat. Aquest sistema feia que un individu que apretava amb regularitat cada minut una palanca tingués per aquest treball, casa, menjar, una mena d’ornaments enfarfegats que se’n deien vestits, etc. Res no era fet seu, sinó que tot era fet amb moviments simplicíssims també dels altres. Naturalment, per aquella gent que tenien una ideologia d’una simplicitat ingènua ja n’hi havia prou. Però de seguida que la humanitat començà a sentir la necessitat de trobar en els productes aquell delicat perfum de personalitat que és la seva millor perfecció canvià l’organització. Al trust substituí el gremi. La personalització de l’obra anà progressant. El gremi donava una personalitat als seus productes. Cert que la individualització de la feina no era absoluta, però el progrés era ja ben respectable. Hom sentí, però, que en els propis instruments calia veure-hi no la personalitat d’altri, sinó la pròpia, per tal d’arribar a la màxima perfecció I efectivament, lentament la humanitat passà del principi de la divisió del treball al principi del treball individual.

»Afavorí considerablement aquesta evolució el fet de la supressió de la moneda. La moneda era, en efecte, el malentès fonamental.

»La moneda servia per posar paral·lels i equivalències entre les coses, verament fantàstics. Hom ho reduïa tot al “standard” diner, i així resultava que una gerra era el mateix que dues hores de treball, gràcies a la idea primària que totes dues coses valien la mateixa quantitat de diner. Avui hem arribat a la consideració que dues coses diferents són sempre absolutament diferents. L’home dels segles antics en la seva simplicitat feia una operació que se’n deia canvi. El canvi avui entre nosaltres és impossible, car hom té una fina percepció de les delicades diferències que hi ha entre les coses. El canvi, modernament, ha estat substituït pel doble present. A té un parell d’arracades i B un braçalet, i A desitja el braçalet i B les arracades. Els antics feien la reducció a diner, i si el parell d’arracades valia ―per posar un exemple senzill―, la mateixa quantitat en diner que el braçalet, feien un canvi. Però els moderns, que tenim una fina percepció per les diferències, diem: el canvi és impossible perquè entre un parell d’arracades i un braçalet no hi ha denominador comú: Que A faci a B el present de les seves arracades i B faci a A el present del seu braçalet. Ve’t ací en una concepció tal volta un poc complicada pels homes prehistòrics del segle xx després de j. c., però perfectament clara i natural per l’home modern del segle xx abans de j. c., acomplertes totes les necessitats del canvi sense les violències de concepció a què obliga el considerar equivalents arracades i braçalets.

»Altrament, però, entre els homes moderns es fa poc ús d’aquest substitutiu del canvi; hom considera que una necessitat no és prou ben acomplerta si s’ha d’acomplir amb quelcom que no sia fet o descobert per un mateix.

»Aquest progrés que existeix en la vida econòmica es revela àdhuc de la simple observació exterior de la vida de l’home modern. La vida actual és molt més agitada que la vida de l’home dels segles que la gent de la terra anomena moderns i que per a nosaltres són els més antics. La vida de l’home del segle xxi després de j. c. per exemple, es passava normalment asseguda. Les màquines feien la seva feina. L’home del segle xxi en llevar-se s’asseia en un ascensor, després s’asseia en un auto que el portava a una fàbrica, després s’asseia a davant d’una màquina que treballava per ell, etc. Això no vol dir que l’home del segle xxi no es cregués portar una vida agitadíssima, però, de fet, era l’agitació de les màquines i no la de l’home; l’home en rigor mai no ha viscut una vida més senzilla que en aquest segle i els successius».

 

Quan el report arribà a aquest punt, tots els honorables membres de la Societat d’Economia s’ho prengueren com un insult. Ells ho toleraven tot. Àdhuc toleraven un report d’un altre il·lustre membre en el qual s’afirmava que «el sistema econòmic actual era basat en l’espoliació dels pobres rics». Però el que no podien tolerar és que es digués que l’home modern de la terra no vivia una vida molt més agitada que l’antic. Això era un insult intolerable. Perquè en aquell temps els homes concedien a les èpoques passades tota mena de superioritats, llevat que la vida fos més agitada que la d’ells. Era el temps dels professionals de l’agitació.

 

IV

El report de l’Oberregierungsrat Dr. Mendelsohn versava sobre “La selecció i el seu progrés”. La tesi del professor Mendelsohn era que els mitjans de selecció havien millorat d’ençà dels primers temps (que cal no oblidar que per a nosaltres són els darrers) de la Humanitat. Com tota la gent del seu país tenia el professor Mendelsohn la facultat de generalitzar i raonar amb extraordinària agudesa. Havia estat molt apassionat per l’Eugènica. Això explica, segurament, algunes de les seves preocupacions. Deia així l’il·lustre professor:

 

«La natura no solament fa triomfar el més apte, sinó que de dia en dia fa més fina i més rigorosa la mesura de l’aptitud. En els temps primitius el joc d’una sèrie d’elements impurs que s’hi barrejaven feia dèbil la selecció. Hi havia el dret que protegia el dèbil; hi havia la medicina que protegia el dèbil; hi havia la higiene que protegia el dèbil; hi havia el repugnant sentiment humanitari que protegia el dèbil. Tot plegat feia gairebé impossible l’actuació de la selecció. Si un ésser era inferior, la higiene i la medicina impedien que ell mateix s’anés consumint, el Dret impedia que sucumbís en lluita amb altres natures més fortes; el sentiment humanitari el sostenia en la vida, i àdhuc posava al seu servei aquelles natures més fortes, que en temps avançats haurien estat precisament un dels elements més eficaços de selecció. Si aquest estat de coses hagués durat molt de temps, és segur que la Humanitat hauria desaparegut. No era possible aquesta mena de perpetuació dels ineptes, aquesta selecció a l’inrevés.

»Afortunadament pels moderns, cap d’aquestes forces actuen. El dèbil és mort per les malalties o pels seus semblants i només es conserven les natures fortes per tot el temps que són fortes.

»L’home actual és el super-home que a darreries del segle xx presentí Nietzsche: un magnífic instrument natural portant en si tota la força que dóna la natura potenciada a un grau insuperable i de dia en dia més perfeccionat».

 

V

Finalment, el sociòleg M. P. Mendel escriví un llibre sobre “El mecanisme ideològic en les societats modernes”, que fou premiat per l’Institut de França. M. Mendel, que tenia influències d’August Comte, dividia la Humanitat en tres períodes: període científic, període metafísic, període religiós. Cada un d’aquests estadis, afirmava, suposa i supera l’anterior. Reproduir llargs fragments del llibre seria inadequat. Reproduirem alguns punts significatius.

 

«El període científic, deia M. Mendel, es caracteritza per un materialisme verament barroer. El món és purament material, les relacions que hi ha entre els seus elements són relacions fixes i simplicíssimes. Es desconeix l’existència de l’ànima humana i de l’element espiritual en la natura.

»L’etapa metafísica inicia una transformació; es descobreix l’ànima i es tracta d’interpretar la natura en funció d’ella. Els darrers elements de l’univers, s’afirma, tenen alguna cosa de fonament espiritual. Però aquest espiritualisme serva encara rastres de la primera etapa purament científica. Hom vol explicar metafísicament la realitat pels mateixos procediments, per bé que no amb els mateixos elements. Finalment, l’etapa religiosa ve a completar el curs de la Història. Un espiritualisme fecund guia el nostre coneixement de la natura. El món és absolutament espiritualitzat. Els efectes de les potències espirituals damunt d’ell són descoberts. Cap prejudici materialista falseja cap dada immediata de la consciència. La realitat plena en tota la seva complicació i tota la seva espiritualitat».

 

Sobre la categoria de causalitat deia el professor Mendel mots encertadíssims com aquests:

 

«En un principi s’aplicà a les relacions entre els fenòmens el principi de funció. Vol dir que entre dos fenòmens no hi havia més relació sinó una relació tota externa. L’home de ciència, o sigui l’home primitiu, deia que A era causa de B, però la seva representació única en aquest punt era que A seguia regularment B. Aquesta era l’única cosa que s’afirmava en dir que A era causa de B.

»Després, en venir l’etapa metafísica, el concepte de causa fou finament desenrotllat. Quan hom veia que una pedra llançada a un vidre d’una finestra trencava aquest vidre, es deia que el cop era causa de la trencadissa, i s’imaginava la pedra forçant el vidre a trencar-se. En el primer període hom havia dit: al cop de pedra segueix el rompiment del vidre. En el segon hom deia: la pedra trenca el vidre. En el període metafísic, quan la pedra trenca el vidre, hom veu en la pedra una força anàloga a l’esforç muscular humà en llançar la pedra. La mà llança la pedra, la pedra trenca el vidre, són dos moments absolutament anàlegs. La causa va unida a la representació de l’esforç en un cas com en l’altre.

»Finalment, vingué la darrera etapa, l’etapa religiosa. En ella, aquesta simplicitat s’esvaeix. Quan s’esdevé un fet en la natura, la seva causa no és única ni simplement material, ans la causa material és purament ocasional. En rigor, potències espirituals produeixen el fet valent-se de causes materials.

»La mentalitat dels homes que el vulgus anomena primitius, afegia en un altre lloc, és infinitament més complicada que la dels homes que el mateix vulgus anomena civilitzats. Com comparar, per exemple, la idea de causa a la idea de presagi? Quina pobresa en la primera! Quina meravellosa complicació en la segona! Com concebre per un home habituat al raonament purament científic, la idea de tòtem? Una tribu porta el nom d’un animal i cal aleshores respectar tots els animals d’aquell nom si no es vol ocasionar grans desgràcies. Voleu res més complicat?

»Un home és mort perquè una pedra li ha caigut al damunt. L’home del segle xx, després de Jesucrist, en el concepte de vulgus dirà que la causa de la mort és la pedra. Quina superficialitat! L’home que entre els vulgars humans s’anomena primitiu veurà la pedra com un instrument d’una potència espiritual que ha volgut venjar-se o castigar-lo. Per l’un, totes les morts són naturals; per l’altre, totes les morts són sobrenaturals. Elevar-se a aquesta última concepció no és certament obra de cap cervell superficial».

 

Seguia el professor Mendel en aquesta mateixa línia de raonament parlant de les complicacions de la idea de tabú, de l’endevinació, dels signes que proporcionen els somnis, etc. I afirmava enèrgicament que cap home del segle xx i menys del segle xxx, era capaç de comprendre cap raonament com el que els anomenats salvatges pels ignorants explicaven qualsevol esdeveniment.

 

«I és que, deia per acabar, mancava a l’home del segle xxx o del segle xx aquella admirable intuïció de conjunt, aquell meravellós instint que fa descobrir en les coses naturals i àdhuc materials la presència i l’eficàcia de les potències sobrenaturals que estan íntimament unides al món de la nostra natura».

 

VI

S’ha dit de Bernard Shaw que les seves paradoxes serien més brillants encara si no volgués explicar-nos-en el mecanisme en els pròlegs dels seus drames. Bernard Shaw ensenya la trampa, s’ha dit.

És molt possible que ensenyar la trampa disminueixi considerablement l’efecte estètic de les coses. Però, en canvi, serveix per aclarir-les. Hom pot titllar el que ensenya la trampa de mal artista, però se li ha de reconèixer un cert gust per la veritat tota neta de detalls retòrics.

Amb el bon desig que se’m tingui per més amic de la veritat que de la paradoxa, per bé que enamoriscat de totes dues, jo em permetré d’ensenyar la trampa d’aquest article, explicant quina és la meva intenció. És un fet que en l’evolució de la Humanitat s’han obtingut algunes coses; en un cert ordre d’idees s’ha realitzat algun progrés. Però és un fet que per tal d’obtenir aquest progrés ens ha calgut sacrificar i deixar destruir moltes altres coses. És lògic i natural que nosaltres pensem que les que hem salvat són les més importants.

Però què diria un home que visqués la Història a l’inrevés? Tenim dret a suposar que estaria d’acord amb nosaltres, o més aviat trobaria que les coses importants són les que nosaltres hem anat perdent, que per ell serien les que hauria anat guanyant?

Hom pot veure que la línia de raonament dels que defensen l’existència d’un progrés profund en la història humana es pot sovint girar fàcilment a l’inrevés.

Dos éssers que visquin en sentits oposats del temps, probablement, creuran progressar tots dos. La solució la donaria un tercer ésser que visqués per damunt dels dos i que comprengués tot el valor dels raonaments dels dos. Però com que aquest ésser no és fàcil de concebre, ens trobem en una gran dificultat.

Em direu, és clar, que també és difícil de concebre la possibilitat del viatge que jo proposo, a la qual cosa jo respondré que el que costa de concebre és la possibilitat de la realització, però que teòricament la possibilitat és perfecte. I per què no dar una chance d’argumentar a l’ésser, per ara imaginari, que fes el singular viatge que jo proposo?

Abans he parlat d’aquest extraordinari llibre de filosofia que es diu “Alícia en terra de meravelles”, on l’autor, actuant en perfecta fairness, dóna a l’unicorn el mitjà d’argumentar la seva afirmació que l’ésser imaginari és Alícia i no ell. En aquesta discussió, naturalment, no s’entenen. Però arriba un moment on s’inicia una possibilitat de resolució. L’unicorn proposa a Alícia:

 

«Toquem i toquem! Jo creuré que tu ets un ésser real a condició que tu creguis que jo sóc un ésser real».

 

Així mateix els nostres dos homes, el que ha seguit la història en el sentit normal i el que l’ha seguida en el sentit invers al normal, es podrien tal volta posar d’acord proposant l’un a l’altre:

―Si tu acceptes el meu progrés, jo acceptaré el teu progrés.

Seria una fórmula d’arbitratge perfectament admissible per tots dos.

Per bé que la fórmula ideal seria aquesta:

―Hi ha un cert progrés anant endavant de la Història com hi ha un cert progrés anant endarrere de la Història. Però, totes dues línies de progrés són secundàries davant de la unitat fonamental de la natura humana.