El que diu la gent d’en Cambó i d’en Pla

—Que ha llegit el llibre d’En Pla?

—Sí, l’he llegit detingudament…

—I què? Què li sembla…?

—Haurem de creure que la vida de Francesc Cambó és una vida santificada i miraculosa. L’exministre d’Hisenda és un d’aquests éssers afavorits per la gràcia divina i que tanmateix poden esdevenir sants com “curanderos”. Llegint el llibre d’En Pla, ens fa l’efecte de tenir a les mans una vida de Sant que va pel món salvant-se de les temptacions terrenals i realitzant aquells actes miraculosos que més tard la Santa Mare Església posarà a plet a la Cúria romana, com si es tractés d’una Benardeta o d’un beat Oriol, per tal de sospesar la quantitat de virtuts del futurible sant i donar el preu que es mereix a qui no ha fet més que actes gloriosos per honra i glòria de la bondat suprema.

—Caram, quina ironia em gasta…

—Doncs, miri em raja, sense dar-me’n compte.

En Josep Pla ha escrit el segon volum sobre Cambó. És un llibre apassionat i divertit alhora. En Pla ha perdut els estreps sense adonar-se’n. I és llàstima. En Pla, que és un xicot intel·ligent, d’una cultura innegable i d’un talent viu i feréstec, no ha sabut donar el punt agredolç al seu llibre. Són massa les virtuts que apunta a Cambó, i massa els defectes de tots els altres. Aquest és el defecte principal del llibre. Un llibre que, precisament per la Parcialitat potentíssima que porta dintre, perd eficàcia. En Josep Pla estima i creu que en política, com en totes les coses de la vida, els fets van un darrere l’altre, sense que hi hagi màgica possible, que tot té un comentari net i que no hi ha miracles. Doncs bé; si En Josep pla creu això, és d’esperar que ara, en el tercer volum, dirà d’una manera clara i categòrica com ha canviat respecte al criteri que tenia d’En Cambó, l’any 1923, a París, i el que té ara. L’any 1929, a Sarrià. Així caldrà que expliqui d’una manera clara per què quan no va rebre resposta d’un telegrama que li va posar i que En Joan Estelrich guarda en llurs arxius, deia el que deia i estava d’acord amb tot el que es preparava en un ambient en què no hi era En Cambó, i per què ha canviat de criteri ara.

No deu oblidar mai En Josep Pla que una de les coses que més plauen en aquesta vida, seguint la lliçó de Jean-Jacques Brousson, és apuntar-se converses i diàlegs que més tard poden servir per un llibre que pot reflectir cantonades d’històries desconegudes. No oblidi tampoc Pla aquella apassionada discussió amb Marcelí Domingo en un cafè del “boulevard”… i de la qual se’n guarden quartilles escrites febrosament a la matinada per no perdre cap opinió d’En Pla, que sempre són interessants.

L’esquerra ha estat la més sacrificada força política de totes les d’aquest país. És cert, potser, que aquells homes foren excessivament purs i que en política les idees i les forces no poden pas mantenir-se isolades, perquè corren el perill de perdre’s, de corrompre’s o de ridiculitzar-se i morir —allò de “federal de tota la vida”, ha fet més mal que una pedregada—. Però l’esquerra ha estat una força romàntica. Sense ella no s’hagués fet cap dels moviments pairals que han donat sensació de poble viu en moltes ocasions: ni la Solidaritat, ni la Mancomunitat, ni el Port Franc, ni l’Assemblea de Municipis, ni l’Assemblea de Parlamentaris, ni un munt d’actes que han tingut una eficàcia política enervant. Doncs bé; mentre es necessitava, aquestes forces polítiques eren afalagades i acceptades; però després un sector s’apuntava el triomf general, i es desconeixia a tothom. Clar que a això podrà respondre’s que els de l’esquerra eren uns tous, i els altres, uns vius. Però no vol pas dir que s’hagi d’acusar la responsabilitat del que passa als elements temps ha disgregats de l’Esquerra catalana. Haurem de parlar de si també va ésser l’Esquerra la que portà de l’Ateneu al Ministeri l’il·lustre biografiat; haurem de preguntar què hi té a veure l’Esquerra catalana amb la política que preparà l’estat actual.

En Pla té talent. En Pla és un gran periodista, i potser ha escrit aquest llibre amb l’intent que les esquerres sentin un revulsiu i es belluguin. En Pla, anem més lluny encara, potser fa aquest llibre amb una intenció contrària de la que sembla que l’escriu. No és pas l’elogi d’En Cambó que vol fer, sinó donar motiu a què les esquerres es sentin ferides i actuïn. Això és un bé, i cal agrair-li aquest paper de màrtir polític que pren i que mai li agrairà la gent. Jo conec bé en Pla i em penso que és aquesta la intenció que el porta: donar lloc a un gran debat polític, com més apassionat millor, per aclarir i resoldre els problemes i els matisos polítics del país. S’anuncia ja un llibre d’En Rovira i Virgili, i sabem d’uns articles en preparació, més tard recollits en volums, sobre els fets polítics de Barcelona des de 1900 fins ara. Escrits en un sentit diametralment contrari a les teories que exposa En Pla, ben a contracor, i tan sols per fer que tot s’aclareixi.

És d’una simplicitat estúpida dir que En Pla és un traïdor —traïdor a què i a qui?—, que ha rebut diners d’En Cambó, etc.. Tot això d’una ximpleria esfereïdora. Allò “del oro de la reacción” és una bestiesa. En Pla no és home capaç de bellugar-se per dues, ni per dues-centes mil pessetes. El que hi ha, és que En Pla és un pagès de l’Empordà, un pagès que precisament perquè és tan realista, tan de pa “moreno”, tan de massa vora la mar i tan natural, en trobar-se davant d’un home com En Cambó, que ha fet de la seva vida un poema de llegenda i de fantasia, s’enlluerna i tanca els ulls, bo i retenint dintre seu la grandesa de Cambó, com qui després de mirar el sol, encara el veu un cop tancades les parpelles.

Aquest enlluernament de la grandesa de Cambó l’ha embadalit. És un pagès davant d’una ballarina amb vestit de llampadures o un espectador al final d’una revista. És una llàstima que sigui així, però és així. I si no fos així, no podria ésser d’una altra manera. Ell, que vol idees clares i fets concrets, tan aviat diu que En Sagarra és un ximple a les planes de “La Publicitat” (1922), com li diu “car amic” i el troba bo; tan aviat fraternitza a les taules de París, amb un altre Francesc que no és En Cambó, com no en vol saber res… tan aviat vol donar la volta al món, com se’n va a criar gallines a l’Empordà. És així. Res de línia recta, res d’idees clares, de fets concrets, de vida contínua. Però és tan simpàtic, tan intel·ligent, tan bon xicot al fons, que tot li és perdonat. Fins el mateix Cambó li perdonarà el mal que li ha fet.