Anecdotari d’artistes catalans a París

Anecdotari d’artistes catalans a París

Publicat a Mirador el 9 de juliol de 1931.

Lluís Jou i Anatole France

Lluís Jou va arribar a París i es va posar a gravar el boix així que va baixar del tren. I grava que gravaràs. De dia, assegut sota les ombres del jardí del Luxemburg, un burí a la mà i un tros de fusta a l’altra, anava matant les hores fent relliscar l’eina per la dura matèria. De nits, en la seva petita cambra, sota un mal llum de petroli, seguia incansable la seva tasca. Però la vida era difícil. Tot just arribat a la gran capital, desorientat, sense altres amics que uns quants catalans tots ells joves i desconeguts encara, no trobava cap sortida pels seus boixos.

I els dies passaven tristos i sense diners, obligant-lo a una bohèmia involuntària, aquesta bohèmia que paralitza les funcions de l’estómac i aviva les del cervell.

I el lloguer de la seva cambra, sense pagar de dues o tres mesades, obligà al seu propietari a dir a En Jou que havia de marxar. Però on voleu que anés En Jou amb les seves fustes i sense diners? No, En Jou no volia anar-se’n. L’amo del pis va començar per treure el llit de la seva habitació. En Jou, no obstant, no se n’anava. Hi havia en aquella cambra l’essencial: una taula una cadira. Per gravar ja n’hi havia prou. Li tragueren també aquests mobles i En Jou no va marxar encara. S’assegué a terra i grava que gravaràs.

Un dia els seus amics, estranyats de no veure’l mai pel Luxemburg i pel cafè, varen inquietar-se i se n’anaren a casa seva, on foren ben mal rebuts per madame la concierge. I quan trucaren a casa seva, en el darrer pis, una veu molt feble els respongué: «Endavant»…

I es trobaren En Jou estès a terra, rodejat dels seus boixos, però extenuat, magre, pàl·lid i sense forces, la barba crescuda de sis o set dies i els ulls vidriosos com els d’un moribund.

I amb penes i treballs els va explicar que feia cinc dies que no havia menjat res, i que no tenia ni forces d’aixecar-se i que si no haguessin vingut els seus amics, s’hauria mort com un ocellet. El varen baixar a un restaurant que hi havia sota casa seva, on En Jou, esperant que li servissin el dinar, va devorar àvidament tota una panera de pa.

Refet d’aquest tràngol, Jou retornà a gravar cada dia al Luxemburg, i les butxaques de la seva americana plenes d’eines que li foradaven la roba i de fustes que l’hi deformaven, anava pacientment gravant, sense fer cas de res més, ni de la gent que se’l miraven ni de les dotze hores que tocaven per a cridar la gent a dinar.

I les misèries tornaren a caure sobre el nostre home que, impassible com un Buda, ni tan sols se n’adonava.

Un dia, un venerable senyor amb unes barbes blanques va aturar-se davant seu. Agafà una cadira i va estar-se llargues hores contemplant-lo com treballava.

―Em permeteu mirar el boix que esteu gravant?

Comment donc! ―féu En Jou allargant-li la fusta gairebé acabada.

El senyor se la va mirar i remirar, i en tornar-l’hi, li digué bo i donant-li una targeta.

―Passeu demà per casa meva. Està molt bé el que feu i jo us podré donar feina.

Jou va regraciar-li, es posà la tarja a la butxaca sense ni tan sols mirar-la i va seguir gravant. I mai més no va recordar-se del bon senyor fins al cap d’un mes, que per casualitat la famosa targeta va caure-li de la butxaca. Un amic la va collir.

―Caram, quins amics que tens! ―li digué en llegir-la.

―Què vols dir?

―Però és que tu el coneixes?

―A qui?

―A l’Anatole France.

Jou es quedà lívid. Va arrencar dels dits del company la cartolina i corrents se n’anà cap a casa seva a cercar uns quants gravats i a portar-los a casa Anatole France.

D’allí en va sortir amb uns quants mils francs a compte de la celebritat que des d’aquell moment va començar a lluir en la vida d’aquest català, que conquistà París ajudat pel seu talent i encoratjat pel charmant autor de La Rôtisserie.

 

Villà i el dinosauri

L’excel·lent pintor Villà, a més d’ésser un company agradabilíssim i un complert gentleman, és un d’aquells homes tan meticulosos i ordenats. N’és tant, que tot ell dóna la impressió que acaba de sortir de la capsa, que estava endreçat en algun lloc, i que quan el trobeu acaba de sortir del seu estoig.

En Villà és un gran fumador de pipa i un gran viatger. Ha corregut totes les Amèriques i mig Europa, i sempre, fins actualment quan ve a Barcelona des d’Arenys de Mar on viu, porta una capsa sota el braç amb les seves pipes preferides i el tabac necessari.

Doncs bé, malgrat d’ésser un home tan ordenat, En Villà ha tingut la distracció més gran que es pot tenir al món.

Abans de la guerra va fer un viatget a Alemanya.

Per aquelles terres, va conèixer un savi geòleg que es dedicava a la prehistòria sense fer mal a ningú. Com que En Villà per damunt de tot és un xicot que es fa simpàtic fins d’un alemany, el savi no va tardar gaire a obrir el cor al nostre pintor. I li contà que en unes esplanades properes a la frontera polonesa havia trobat, o millor dit, descobert, l’esquelet d’un animal antediluvià que era sens dubte un dinosauri.

I l’alemany i el català emprengueren el viatge a les regions indicades, on el savi teutó havia ja començat unes excavacions. Efectivament, trobaren encastats a les parets d’unes grutes els ossos monumentals d’un animal antediluvià: un dinosauri.

Però vingué la guerra. El savi, com a bon alemany, es va allistar i digué a En Villà:

―Si jo em moro, vós us cuidareu de donar a conèixer el meu descobriment. Ningú no en sap res. Aquí teniu els plans del lloc on es troba el dinosauri.

I diu que als pocs dies de portar l’uniforme el varen matar junt amb dos o tres-cents mil altres savis alemanys.

I ara ve el bo. En Villà, aquest home tan tocat i posat, aquest home que ha donat la volta al món sense perdre mai el Nord ni l’estoig de les seves pipes, En Villà perdé els plans del lloc on es trobava l’animal, i cada vegada que el veuen els seus amics, pensen amb tristesa que aquest home ordenat no s’ha pogut escapar de perdre, un dinosauri que diu que feia vint-i-cinc metres de llarg per cinc d’alçada.

 

Control de semblança

Solà era escultor abans d’ésser pintor. Tenia un petit taller a Montparnasse, en aquella època feliç en què els carnissers i els adroguers de París es feien fer un bust o un retrat per a cobrar els biftecs que els artistes el quedaven a deure.

Un dia, en el barri d’En Solà, va morir-se un noi. El pare (un home gran i gros com un Sant Pau) desconhortat, volia tenir del seu fill, i preguntant per aquí i demanant per allà, entre l’adroguer i el carnisser li varen dir:

―Aneu a trobar el senyor Solà, que és un escultor molt bo i que us farà el que voleu.

I el nostre home es presentà al taller!

―Se m’ha mort un noi. ―I el pobre pare es posà a plorar com una criatura. Un cop l’emoció fou calmada, el pobre senyor va explicar a En Solà que volia que li fes un bust, que ell li donaria cinc o sis fotografies del difunt, i que de més a més assistiria al treball, a fi d’anar-lo orientant, ja que ell, si sabés fer «estàtues», el faria de memòria.

En Solà li va dir que li costaria cinc-cents francs i el senyor va dir que estava bé. I tot traient-se una colla de retrats, va posar-se a plorar altra vegada.

Durant una setmana, sempre amb el pare darrere seu que l’amoïnava a cada instant mirant-lo treballar, el bust va acabar-se.

―Què li sembla? ―va preguntar al client.

―Aquesta tarda l’hi diré.

I en efecte, en havent dinat, el pare desconhortat aparegué al taller amb una capsa de capells a les mans. Curosament en tragué un flamant bombí negre i amb gran serietat el posà sobre el cap del bust del seu fill.

Per una d’aquelles rares casualitats el barret entrà just. El pare arrenca un plor.

―És ell… és ell. És ell mateix!

Es tragué de la cartera cinc-cents francs, els donà a En Solà i li digué:

―És ben bé ell! Si el barret no li hagués entrat, no us pagava pas l’escultura.

Lluís ELIES