Bellafila Cocktail

―I doncs, què feu els joves? ―ens pregunta En Josep Carner.

Aquesta és una d’aquelles preguntes que no hi ha manera de contestar com no sigui amb un arronsament d’espatlles o un somriure ple de vaguetat.

―Sí, vaja ―reprèn En Carner― és allò que diuen els versos famosos, injustament oblidats:

Amb punys, bastons i lentes

passeja lo jovent…

Aquest cop Josep Carner ha vingut de L’Havre una mica més arrodonit, més “posat” que la darrera vegada que el vàrem veure. En Carner ja ha trobat el tipus que li correspon per aguantar dignament la glòria i el prestigi de la seva nova categoria de senyor de certa edat… Si no es mou d’així, arribarà a la cinquantena com un sucre. Ens sembla que ja hem escrit alguna vegada que En Carner és un dels homes que fan més impressió d’aquest país. La seva conversa té una finor, una qualitat de tot primer ordre. És capaç de tenir-vos cinc o sis hores seguides pendent de la seva paraula. Saltarà d’un tema a l’altre amb una elegant agilitat, i la seva conversa no perd mai aquest to brillant, original, ple de matisos i de suggestions. El que sorprèn, sobretot, és el perfum, la qualitat de vi ranci que ha agafat el barcelonisme d’En Carner. Perquè tot, en aquest home ―l’humor, l’estil, la filosofia― respon a un meravellós barcelonisme. Les gràcies més pures de la nostra ciutat tenen en Carner el seu millor cantor, el seu primer artífex.

―Crec que per la salut de la nostra literatura és absolutament necessari trobar un home de prestigi, un fiscalitzador, que controli tot el que s’escriu en català. Ens convindria una mena de Goethe a bon preu, que es cuidés de fer en la literatura la feina depuradora que fa Pompeu Fabra en la gramàtica. És altament necessari de treure’ns del damunt aquest aire de dispesa que tenen la majoria de coses que s’escriuen en català. Jo seria el primer de portar els meus llibres a aquest venerat censor…

No sabem fins a quin punt és realitzable la teoria de Josep Carner. On trobar aquest possible seny ordenador de la literatura catalana? A no ésser que el mateix Carner es volgués resignar a ocupar la plaça fins que la meravellosa aparició fos un fet…

―Recordo que a vós us agraden els bons versos ―diu En Carner, somrient―. Us en porto uns, molt bonics, del senyor Surinyac Senties. Diuen així:

Quan ve el carter que em porta carta teva,

el veig sempre venir…

En Carner té un penchant irresistible per anar falcant els punts més insospitats de les seves remarques amb uns versos amablement grotescos, que la seva prodigiosa memòria li serveix al punt just. A Catalunya existeixen una sèrie inacabable d’obscurs poetes que tothom té oblidats, menys En Josep Carner. Recorda perfectament els seus noms i cognoms i la part més pintoresca de la seva producció. Aquests versos anacrònics, posats en boca d’En Carner, perden la seva qualitat polsosa per esdevenir una cosa viva, d’una força còmica irresistible.

Ella era rosa i manyaga…

mes ell, era valencià!

―Una vegada, em passejava, amb barca, acompanyat d’En Ruyra i d’En Ferran Agulló. Parlàvem de la facilitat de trobar les rimes. L’Agulló deia que no li costava gens, que era ben capaç d’improvisar versos rimats durant mitja hora seguida.

―Jo ―va dir En Ruyra, ficant-se el dit al nas― hi pateixo molt, doncs…

―Evidentment ―conclou En Carner―, aquesta era una posició més artística…

―No puc suportar les penyes de literats. La constant discussió d’afers professionals, em molesta. Jo voto per una penya de gent trempada…

Estem passejant per la Rambla En Carner, Sagarra, Llates i el que escriu. En Carner fa una pausa, i:

―Nosaltres quatre, per exemple, som gent trempada, i famosa. Sobretot vosaltres tres…

Passem per davant del Liceu. Uns cartells de la Pavlova.

―La vaig veure treballar a Londres ―diu En Carner―. Feien un ballet de Liszt. Hi havia unes dansarines que representaven els prejudicis. Ara, aquestes coses ja no s’estilen…

Ara parlem del preu de no sé quin producte.

―Val noranta pessetes i pico ―dic jo.

―Noranta pessetes i escatx ―corregeix En Carner.

―I… escatx?

―Sí. És una paraula viva, ben catalana, que hem de protegir. Jo hi tinc molt punt a introduir aquests mots, poc coneguts, en la conversa corrent. Tot és qüestió de dir-los amb un gran aplom, sense donar-hi importància. Per aquest sistema, he arribat a fer “passar”, sense conflicte immediat, la paraula romandre. En aquests casos, sentiu una emoció solament comparable a la del ciutadà que ha passat una llebre de franc, per davant dels burots…

―I què, Carner, encara no voleu escriure per al teatre? Ho heu anunciat tantes vegades…

―Sí, em faria molta il·lusió, però em sembla que no serveixo. Em manca, potser, conviure un quant temps amb la gent dels escenaris, visitar el camerino d’alguna actriu… Aclimatar-me a l’atmosfera d’entre caixes, en fi. Aleshores, potser… Però hi ha una altra cosa que em fa por: aquesta cordialitat gairebé obligada de les nits d’estrena. Això us desconcerta i no hi ha manera de saber on i com us heu equivocat. Jo voldria estrenar en un teatre on no em conegués absolutament ningú. De totes maneres, si trobés un col·laborador, potser em decidiria.

Som a la porta de l’hotel on dorm En Carner. Els darrers minuts de la conversa són d’una varietat de temes que esgarrifa. Sembla la roda final d’un castell de focs.

―A Björnson li van preguntar una vegada si les dones havien tingut cap influència en la seva poesia.

―Sí ―va respondre―: els ripis.