1915

Vet aquí que aquest any 1915 és un any fatal. Algú es pensarà que ens referim a algun incident famós de la guerra. Però ara aquest sentiment d’historiador recau sobre una ampolla de beguda. Tràgicament declarada indesitjable, calumniada d’una manera sagristanesca i pedant, i condemnada per un decret a evitar tota mena de contacte amb el paladar de milions de senyors i de senyores.

Es tracta simplement del decret prohibint la fabricació i la venda de l’absenta en territori francès, donat l’any 1915.

Això m’ho ha dut a la memòria un reportatge que ha publicat aquests dies L’Illustration amb una fotografia que trenca el cor.

L’absenta, i això és un gal·licisme, perquè en català se’n diu donzell, és una herba de virtuts delicades, per la qual els antics es tornaven folls. Aquells metges famosos de les comèdies de Molière, amb el nas de cartó i un tros de ceba a cada galta, i una xeringa com un observatori sota l’aixella, ja anaven per les cases dels malalts amb un mocadoret ple de fulles de donzell, i si el malalt no tenia gana, n’hi bullien un mig vaset, i la víctima obria els ulls i es posava a devorar com un lleó. Els culs de cafè que jugaven a escacs i contaven mentides en aquell lloc on el nebot de Rameau dissecava la vida privada de l’època, del donzell en deien la fada verda, perquè era una herba plena d’encisos i perversitats com les fades de cabellera d’all i de llavis de caramel de rosa.

Es conta que en els triomfs dels antics generals, unes dames opulentes i d’un greix de la millor qualitat, els servien un delicat «vi d’herbes» fet de donzell, perquè en la victòria sempre hi ha una punta d’amargor.

Els grans fabricants d’absenta sempre han estat raríssims i no se sap per què. Després d’aquest gran Pernod, al qual no agrairan mai prou els homes l’immens favor que els ha fet, es citava com importantíssim Monsieur Louis-Philippe Premier. Aquest formidable fabricant francès és gairebé desconegut de nosaltres, i avui és necessari dedicar-li un amable record.

Sembla que cap allà l’any 30 del segle passat, vivia a Grenoble un pintoresc republicà que es deia François Premier; aquest xicot menjacapellans i tarambana va posar seny i va plantar una confiteria a Romans, plaça Fontaine-Couverte, i a més a més de tractar la confitura i el pa de pessic, es dedicà a la fabricació de licors dolços, aquells licors de fruita, que només en bevien quatre gotetes els canonges artrítics i les finíssimes senyores atacades d’erotisme senil.

Vet aquí que aquest gran republicà va tenir un fill l’any 1836, i li va posar el nom de Lluís Felip, que era el nom del rei.

Aquest fill ha estat el déu de tots els tendres solitaris, dels lírics somiadors i dels francs disbauxats amb un nas vermell com un pebrot a la brasa i una barba esqueixada i francmaçònica. S’ha de saber que l’any 1880 el senyor Lluís Felip Premier va començar a fabricar, amb un èxit boig, l’absenta tal com Déu mana. Sense ell és ben segur que Verlaine no hauria pogut acabar de convertir-se al catolicisme, ni escriure aquells sonets que fan plorar, en els quals entre alexandrí i alexandrí es descobreix una camisa de seda volant sobre unes cuixes. Monsieur Premier es va fer l’amo de la situació i el príncep de totes les tavernes. La fada verda acompanyada d’un alcohol fortet es bevia a raig. Era l’època en què els vasos d’absenta sense una gota d’aigua entraven al fetge dels minyons de divuit anys, un darrere l’altre. L’absenta feia combinacions de gran melodrama. Aquests bevedors tendres jugaven amb els ganivets i les pistoles com si fossin trenes de senyoreta de pensionat. Hi havia cada crim que tallava l’aire. Els erudits de l’«École des Chartes» entre pergamí i pergamí anaven xarrupant unes copes temptadores com un òpal, i això donava una gran lluentor a la història de França.

A Monsieur Premier, quan li deien que l’absenta feia mal, es posava a renegar com una ratapinyada. S’ha de saber que els bigotis de Monsieur Premier eren com els de Víctor Manuel, el de la Unitat Italiana. Uns bigotis que fets amb pèl gairebé no es poden aguantar a la cara. És necessari que siguin de bronze, o si més no, fets amb una garba de filferros. Aquest bon senyor presentava una barba semítica i un nas deforme, tot de fulles de rosa i de cireres aixafades. El nas autèntic del gran bevedor.

El seu entusiasme per l’absenta era dels més patètics. Després de dir que tots els metges eren uns porcs, tractava la beguda amb una correcció elegant, en feia un elogi de vell verd i prudent, la seva paraula era com el pinzell de Degas repassant l’esquena de les ballarines.

Vingué l’any 1915 i l’invent de Monsieur Premier se’n va anar per terra; sort que ell havia mort l’any 1908, carregat de medalles i de diplomes.

Des que no hi ha Pernod, ni Premier, a París els crims han deixat d’ésser espirituals, els poetes no acaben els versos en cua de peix i les prostitutes ja no estimen com estimaven els concerts de piano i violí.

Quan algun francès conegut meu arriba a Barcelona, de seguida que el trobo, abans de sentir les seves paraules sento el perfum de «Pernod» que li fa la boca. És natural.