Amadeu Hurtado

Hurtado és una de les persones més originals d’aquest país. Per una gràcia de la naturalesa ha arribat a posseir una figura física i moral com no en trobaríem cap més que s’hi assemblés en el nostre clima. Algú que el conegui personalment i estigui assabentat de la seva obra, algú com aquell famós àngel de Wells que arriba a la terra i només judica la gent per la seva sensibilitat, es pensarà que Hurtado és un tipus d’intel·lectual-polític de selecció, d’aquells que, per exemple, es troben a França; producte si es vol d’una democràcia, però amb una disciplina i una tradició que pesen en el cervell. Dirà d’Hurtado que és l’home que ha arribat a la política després d’una burocràcia colonial, havent passat abans per una febre literària, i abans encara per una disciplina escolar en la qual no s’estalvia l’humanisme. I després de totes aquestes experiències en surt un home de món, amb una gran personalitat, amb un físic i una roba especials, un causeur entre dialèctic i fantasista que no deixa mai de tocar de peus a terra. Fa pensar en aquests polítics que tenen un peu a la tribuna pública, un peu a l’arxiu o a l’acadèmia, la mà per tenir-la sobre el cor, el nas per olorar les coses, i els ulls per comprendre escèpticament i delicadament la vida, sense defugir el patètic i sense defugir la sinceritat.

Però Hurtado no és cap polític francès, doblat d’hel·lenista o de matemàtic, ni ha perdut hores pels salons ni pels temples annamites. És un senyor de Vilanova, i un barceloní com una casa. Hurtado és absolutament català, i el seu catalanisme potser és la cosa que dóna més noble agressivitat als seus cabells blancs i a les seves faccions.

Hurtado és un gran advocat, que té un concepte elegant i científic de la seva professió. Si en les hores juvenils es dedicà a la política inflamada, es retirà després per convertir-se més que res en un home de despatx aficionat a la política i al comentari polític, alternant aquestes aficions amb la literatura i el periodisme. El periodisme d’Hurtado, jo considero que és dels més sòlids i dels més respectables que s’han fet a Barcelona. Els seus articles sempre tenen un estil. Utilitza una prosa clara i neta aparentment freda, però amb una passió continguda i correcta. Hurtado ordena els períodes de la seva prosa en actitud estratègica, els fa avançar en un ritme àgil cap a un punt determinat, i els vesteix d’arguments inexpugnables. I és que Hurtado, a més a més d’ésser un prosista de gust, quan ha escrit un article, ha tingut sempre una cosa per dir, i un bagatge de cultura i d’experiència per donar-li gruix.

Hurtado, entre la seva complexitat de valors, té el de posseir una oratòria personal de la millor qualitat, única també entre les oratòries del nostre país. Per moltes persones que no el coneixen, Hurtado passa com un home fred. Jo no conec ningú que en un discurs administri la nota de l’emoció i de la passió d’una manera tan selecta i tan graciosa com Amadeu Hurtado. Jo no conec cap dels nostres millors oradors que sàpiga distribuir la mateixa oratòria com ell, que mesuri els efectes, que sàpiga resumir i condensar una sèrie de fets escampats i d’idees escampades dintre una arquitectònica meravella de paraules més cenyida que Amadeu Hurtado.

Totes les vegades que l’he sentit ―que no són moltes, perquè és un orador que es prodiga molt poc―, el discurs d’Hurtado m’ha fet aquest efecte.

Ara jo no sabria dir la satisfacció enorme que he tingut en llegir la reproducció taquigràfica de la seva intervenció al Parlament. Hurtado, des de la República, com sap tothom, ha tornat de ple a la lluita política i s’ha lliurat en cos i ànima al servei de Catalunya. Des d’aquesta nova etapa política d’Amadeu Hurtado no s’havia potser encara presentat l’ocasió perquè es produís, en tot el seu valor, la figura d’aquest home original. Últimament, els diputats de les Constituents se n’han pogut fer càrrec.

Després dels discursos de Sánchez Román i d’Ortega y Gasset, molts senyors es varen quedar amb la boca badada. Els semblava que aquelles filigranes de rossinyol metafísic, amb tota la cuina lexicogràfica de literat de gran altura, havien anorreat les reserves espirituals del Parlament. Ortega y Gasset és un virtuós imponderable de l’oratòria, alguna cosa excepcional i màgica; és un professor i un literat de primer ordre, però jo no crec que el senyor Ortega y Gasset sigui un polític formidable. Suposant als senyors Ortega y Gasset i Sánchez Román una antipatia declarada per tot el que representi personalitat política nostra i llibertat nostra, estic convençut que els arguments que els pugui inspirar aquesta antipatia, diluïts en el malabarisme d’un brillant discurs al Parlament, no estan a l’alçada, ni el discurs ni els arguments, del valor que tenen aquests senyors com a literats i com a homes de ciència. I això ho crec per la senzilla raó que els senyors Ortega i Sánchez Román em fan l’efecte d’uns polítics improvisats, que es pensen que amb metafísica i literatura, encara que sigui literatura jurídica, en tenen prou per commoure un Parlament.

Amadeu Hurtado els ha demostrat que no es commovia i que contra la literatura d’ells tenia una literatura tant o més eficaç…

Amadeu Hurtado, per mi, ha fet el discurs més difícil, més brillant, més agressiu, més noble i més intel·ligent de tots els discursos que s’han fet a les Corts. I aquest discurs ha tingut també la seva punta d’humor, com una mena de nervi finíssim dintre la poderosa musculatura jurídica.

Hurtado, tingut equivocadament per home fred i escèptic, ha donat la nota intel·ligent, sense dissimular gens, sense voler-la dissimular, una flexible cabellera de flames apassionades. En aquesta batalla de l’Estatut, Hurtado no sols s’ha produït com un gran patriota, s’ha produït a més a més com un gran advocat i com un gran artista.