La Fundació Bernat Metge

I. El Renaixement i Catalunya. ―El nostre Ressorgiment nacional palesa les seves virtuts fecundes suscitant en el nostre poble, especialment en les seleccions intel·lectuals, un àvid afany de saber positiu i humà, d’educació de l’ànima. Les nostres lletres pròpies, tot just renascudes, no poden satisfer, però, per causa de llur insuficiència, les necessitats de lectura d’un poble modern i complexe. No tenim, nosaltres, autors clàssics pròpiament dits, o els tenim en quantitat escassíssima. I això és tal volta la conseqüència més dura de la dissort històrica que no ens permeté participar, com de dret ens pertanyia, en els beneficis vivificadors del Renaixement triomfant.

Intervenguérem, seguint els italians i superant potser els francesos, en el període heroic del Renaixement. A l’entorn del Rei Joan, amador de gentilesa i de ciència, es formà un petit nombre d’esperits, l’obra dels quals inicia el primer període renaixentista entre nosaltres. Foren tanmateix discrets i tímids, pedants i candorosos ensems, com ho eren aleshores tots els humanistes del món. Llur esforç ha estat justament reconegut i assenyadament admirat per l’investigador perspicaç de la nostra història literària, mestre de tots nosaltres, Antoni Rubió i Lluch. La tasca, però, d’aquells abundosos traductors dels escriptors antics en els segles XIV i XV, no arribà generalment a tenir alta valor humanística. Donaven les primeres passes cap a la coneixença i a la interpretació dels clàssics. Era natural que no en copsessin la valor humana i psicològica, àdhuc que els fos poc perceptible el mèrit estètic, i sols es preocupessin de llur exemplaritat moral. Era natural també que no apliquessin el criteri modern de traducció fidel i objectiva. No penetraven gaire la pensa filosòfica ni el raonament científic dels antics; no sentien ni gaudien vivament la bella forma i l’exquisit estil. Admiraven solament, amb certs excessos puerils; concedien sens discussió als antics tota superioritat en ciència i en virtut; però els manca el sentit històric, la perspectiva dels temps, necessària per a comprendre’ls a fons.

Cent anys després, a darreries del XV i començos del XVI segle, quan el Renaixement triomfa gloriós, la decadència de Catalunya és ja un fet fatal. Aquella victoriosa transformació, absoluta i profunda, de les literatures modernes, les quals inspiren en les antigues llurs millors creacions, coincideix amb l’afebliment de la nostra nacionalitat política. Havíem cooperat, els primers dins la Península, a produir l’elevació humanista; en l’hora de rebre’n els fruits i beneficis, perdíem, però, la consciència nacional que ens havia d’empènyer a abastar-los i recollir-los. Així descendírem a la barbàrie en la cultura i en el llenguatge. Aquell magnífic intent de fer reviure l’antigor tota sencera ―arts, lletres, ciències, filosofia i àdhuc institucions― ja no pogué interessar-nos íntimament. Mentrestant, de llavors ençà, les literatures i les millors creacions dels antics esdevingueren els elements de cultura general, els medis de formar els esperits, utilitzats fecundament pels altres pobles de la nostra raça com a fons comú de tota educació veritable.

II. La necessitat d’incorporar-nos els clàssics. ―I ara, després de quatre tristíssims segles estèrils, sentim, més fortament que qualsevol altre poble, la fretura d’aquell sòlid nodriment. Reviscudes les nostres lletres en ple romanticisme, resten en gran part mancades de l’ingredient clàssic que les faci perdurables. Ens cal l’estudi fervorós de l’antiguitat greco-llatina. I ens cal, no com un luxe d’arribistes, sinó com la necessitat de fruir una noble herència que ens pertany i no havíem pogut gaudir-ne encara. Ens diran que les modernes literatures germanes, les quals ja reberen aquella influència, són prou suficients per a la nostra formació. No; impossible. Les literatures modernes, en el nostre cas, no poden substituir les antigues. Sense beure en les nostres fonts naturals, Grècia i Roma, s’alteraria míserament el nostre sentit cultural. Així, si volem fortificar la nostra mentalitat, hem d’anostrar íntegrament aquell heretatge, enriquit encara amb les aportacions dels humanistes de tots els temps i de tots els països.

Com aconseguir-ho? L’escassa cultura clàssica que tots generalment tenim a Catalunya, ens l’hem feta, més o menys, per medi d’edicions i traduccions estrangeres. I aquestes, més que acostar-nos als antics, potser ens en allunyaven, pels obstacles naturals de tantes interpretacions mitjanceres. Perquè els autors antics es trobin situats a l’abast nostre, convé eliminar aquells obstacles. I l’única forma d’obtenir-ho és oferint al nostre poble els autors clàssics, en edicions catalanes, en traduccions al català.

Treballs isolats, orientats a tal objecte, no han mancat al nostre Ressorgiment. Quan Catalunya s’alça de bell nou, tornen també els catalans a l’amor de les llengües i les lletres antigues. Els noms de Bergnes de les Cases, Balari i Rubió i Lluch il·lustren el nostre Ressorgiment humanista. Sobretot, de principis de segle ençà, comencen els grans autors d’ésser divulgats honestament entre nosaltres, ja sense intermediaris. És un deure recordar excel·lents versions i pacients estudis d’Artur Masriera, Lluís Segalà, Costa i Llobera, Gabriel Alomar, Llorenç Riber, Lluís Nicolau, Carles Riba i alguns altres. Però, encara, l’obra no ha estat, en conjunt, prou metòdica, triada, crítica, exigent.

Ara la «Fundació Bernat Metge» començarà per a donar a l’empresa unes normes, un mètode, una disciplina, un sentit estructural de totalitat, perquè sols així el nostre esforç resultarà ben compensat i podrà influir en què el nostre Ressorgiment nacional esdevingui verament clàssic.

Aquest Ressorgiment nacional fóra poqueta cosa si no ens hagués de posar culturalment al nivell dels pobles capdavanters, si no ens hagués d’integrar dins la llatinitat, dins l’Europa essencial. Per virtut de la nostra revifalla ja tornem a conèixer dies millors. Tornem a gustar la gaia ciència i a parlar el llenguatge de la poesia. L’edifici sols serà complet i acabat, però, quan tindrem, dins aquest retorn, els autors eternalment exemplars, en viva llengua nostrada.

És hora també que participem en els descobriments i estudis per medi dels quals s’és constituïda la ciència filològica, restauradora dels clàssics. Si en altres camps científics, l’activitat catalana, àdhuc en els segles de decadència, ha pogut ésser fecunda, a la ciència de l’antiguitat només li hem donat un nom principal: el de Lluís Vives, i encara un nom gairebé desnacionalitzat. Perquè el nostre ressorgir sia complet, cal que ens apliquem també a aquesta ciència. La «Fundació Bernat Metge» no oblidarà tampoc aquesta altra finalitat. Comencem per editar i traduir els grans autors; aquí ja se’ns presentarà ocasió d’exercir les qualitats pròpies del geni català, el seny, la claredat, la contundència i la ironia. Qui sap si el nostre sentit de la realitat i la vida ―hereus directes com som de Grècia i de Roma, nostres colonitzadores― contribuirà a donar una interpretació més íntima dels clàssics, més verídica, potser insospitada. Anant al fons de l’obra, desbrossant l’espessa erudició que la volta, sense carregar-nos de ciència feixuga, segurs de la nostra lucidesa racial, podrem copsar tal volta la més profunda i autèntica humanitat de cada autor.

Era obligat, amb tals propòsits, que bategéssim la nostra empresa amb el nom del famós introductor, ja en el primer Renaixement, de l’humanisme en les nostres lletres. Voldríem, així, inspirar a l’obra de tots els nostres col·laboradors, la precisió i l’elegància, la finor i la sobrietat, la ironia i vigor, la inspiració clàssica i l’estructura àtica de l’estil de Bernat Metge. Car, aquest és, sens dubte, dels nostres grans autors, el primer i el que més conscientment tingué la noció renaixentista de l’art literari, a la Península.

III. Els clàssics antics en el moment actual. ―Ens podran dir que arribem un poc tard. I a nosaltres de respondre: no és mai tard si un hi arriba a temps. Els moments són solemnes. El món cerca la pau fugitiva, després de l’horror de la Gran Guerra. El nostre poble es troba ja madur en l’ideal nacionalista. Arreu, en les nacions més cultes ―i singularment a la França veïna― hi ha un gran moviment propici a un nou humanisme, a una nova època clàssica. I, en aquest nou classicisme, Catalunya hi participarà; en aquest nou Renaixement, Catalunya hi serà.

Signe delator de la nostra maturitat, de què havem assolit consciència històrica, és precisament que els directors polítics tinguin a honor màxima encoratjar el culte de les lletres i les arts. Així Prat de la Riba, en fundar l’Institut; així Cambó, Mecenes de la «Fundació Bernat Metge». L’alt sentit d’aquests homes preclars havia de veure que, trobant-nos en un període de reconstrucció nacional, calia consultar la història, esforçant-nos a trobar-hi les característiques diferencials de les coses que passen i de les coses que queden. I un dels monuments de la història, més rics en lliçons exemplars, almenys per a la gent llatina, és sens dubte el conjunt de les literatures de Grècia i de Roma. Moltes revolucions de l’esperit humà han reflectit aquestes literatures; moltes formes han creat de pensament i bellesa; tant, que clares vegades deixen de mostrar a la intel·ligència cap font de vida, cap idea activa, cap sentiment fecund. Hem volgut considerar l’enraonament i el seny, consubstancials amb l’ànima catalana; hem volgut creure que aquestes virtuts eren les úniques que podien assegurar la victòria del nostre poble i l’equilibri de la humanitat. Havia d’ésser, doncs, primordial, en el nostre programa nacionalista, la difusió a Catalunya d’aquelles literatures que guarden sempre, fins en les obres menys proporcionades i belles, el respecte a la raó i a la forma clara.

Cert que arribem amb retard. Però aquesta tardança en iniciar la nostra empresa ens és compensada amb preuadíssims avantatges. Així podrem aprofitar els últims, recentíssims descobriments i estudis; així podrem incorporar aquests resultats a les nostres edicions, quan endebades els trobaria el lector en les edicions estrangeres: així podrem utilitzar les innumerables monografies i els vastíssims repertoris, singularment de la filologia alemanya, que registren tots els textos i documents relatius a un autor. La nostra tardança ens permetrà recollir ―amb gratitud, certament― les conclusions més acceptades d’aquesta ciència, les idees que suscita i els profitosos exemples que ofereix. Àdhuc les experiències dels altres, ens permetran de no caure en el mecanisme pedantesc ni en la inestabilitat de criteris.

IV. El nostre sentit de l’humanisme. ―Deia Goethe: «Pugui l’estudi de l’antiguitat grega i romana ésser sempre fonament de tota la cultura superior! Les antiguitats de la Xina, l’Índia, l’Egipte, no passaran de curiositats; és bo de conèixer-les i revelar-se als altres; però portaran sempre escàs nodriment a la nostra cultura moral i estètica.»

Convé precisar una mica quin abast donem al mot humanisme, quins són aquests fruits de la cultura humanista. Sia, primerament, l’habitud de les coses de l’esperit, infinitament complexes, plenes de replecs i ondulacions. Vingui, tot seguit, el gust, una de les formes del judici, la facultat primordial, utilíssim en el tracte social i en la vida pública, com en l’estudi conscienciós i en la investigació científica. Acudeixi l’apetent de ciència a la forta enciclopèdia, fàcil i diversa, que constitueix l’aplec dels clàssics, i hi trobarà, ultra el valor i l’interès subsistents, les virtuts educatives de les ciències naturals i les ciències històriques.

Però li donaran, sobretot, el sentit de la relativitat dels coneixements i de les coses, absolutament necessari per a situar els fets dins la correntia del temps, per a no hipnotitzar-nos sobre les realitats d’avui; car veurà que, si fa no fa, els homes han tingut sempre, en la humanitat civilitzada, els mateixos prejudicis, les mateixes preocupacions socials, morals i polítiques; que els homes han estat sempre els mateixos i han lluitat per semblants principis si bé sota aspectes i en condicions diferents. Un comentari de César o de Tàcit sobre la Germània pot resultar més útil i actual que un llibre de Keynes. Ja Lucreci, dos mil anys enrere, postulava, com ara Einstein, la relativitat del temps. Trobem descrits minuciosament per Teofrast certs caràcters que crèiem ésser només producte de la vida moderna. Aristòfanes es riu dels filòsofs que van pels núvols; i no hi ha queixes tan acerbes sobre el luxe de les dones com les d’alguns personatges de Plaute.

I amb el sentit de relativitat també el sentit d’universalitat. Els grans sotracs de la història ―com la darrera Gran Guerra― ens serien fàcilment comprensibles si no oblidéssim la lliçó eterna dels antics, els quals posen de relleu, amb la major senzillesa, les idees i les experiències universals, com també les velles forces elementals que regeixen el destí i els moviments dels individus i dels pobles.

Tot això ―sentit del relatiu i sentit de l’universal― dóna el sentit de la realitat. La història de la humanitat civilitzada ha estat definida com una línia ininterrompuda que marxa a través dels segles. Si només en coneguéssim el punt on ens trobem, no en sabríem la direcció. La interpretaríem erradament o fantàsticament. Ens cal punts de comparació amb el passat. Els grans autors clàssics ens donen aquesta perspectiva, com ens donen la coneixença i la mesura de l’home.

Així podem posar-nos en condicions de crítica i de domini del món que ens volta, per medi de l’exercici de la raó, que és, a fi de comptes, el millor instrument de cultura i de bondat. Molts defensors té encara i tindrà sempre el sentimentalisme com a valor moral, els quals no consideren que la noblesa superior no consisteix en l’exaltació del sentiment, sinó en la major amplada d’horitzons espirituals i en la més pura claredat de la mirada. Àdhuc, per a la bona orientació del cor, cal un judici sòlid. I no hi ha ―acaba d’escriure P. Lasserre― com una bona cultura de la raó i la consciència per a palesar-nos habitualment els interessos de la Pàtria, de la Ciutat, de la Societat, de la Civilització humana; per a fer-nos sentir aquests alts interessos amb el mateix realisme i positivisme amb què l’home vulgar sent el seu bé material i privat.

No pretenguem, però, que, fora dels grecs i els llatins, no pugui haver-hi salvació. A un home d’avui, el poden satisfer les «humanitats modernes». Aquestes, indubtablement, poden formar intel·ligències obertes i comprensives. Però són limitades; per causa de llur especialització, de llur poc abast històric, de llur modernitat, precisament, no poden convenir a tothom ni poden donar-nos la lliçó màxima, que és la continuïtat de l’home com a agent de cultura. Fomenten les famoses «il·lusions del progrés» per comptes de posar-nos de cara a la realitat i a les valors eternes. Certament, la vida no torna mai a començar, i fóra lluita inútil esforçar-se a copiar una civilització desapareguda. No som creats per a esdevenir esclaus del saber; ans el saber és fet per a servir-nos. Hem de treure doncs, de la coneixença de la saviesa antiga, no una erudició freda i estèril, sinó una afirmació fecunda de la valor de la nostra vida.

V. El Classicisme eternal. ―El classicisme és això: l’actualització vital de l’humanisme en els nostres fets, en les nostres obres. La certitud de què és superior tot allò que prové de l’esperit; que tenim el deure de perfeccionar-nos humanament; que hi ha una jerarquia entre les facultats i que és inferior tot allò pertocant als sentits. Per això la tradició clàssica resulta consubstancial amb la humanitat civilitzada. ÉS l’aspecte més evident de la civilització general. Perquè el classicisme és un pensament, per això s’aguanta; perquè el classicisme no és sols una estètica ni una preceptiva retòrica, sinó un coneixement comprovat de l’home i de les coses ―incloent tots aquells elements universals que han esdevingut humans per medi de les Lletres―, per això s’aguanten les lletres clàssiques.

Qui serà clàssic, doncs? Aquell que, estant sotmès a les dures necessitats de l’ésser, no menysprea la lliçó dels més savis; aquell que, en l’exaltació, no deixa d’examinar-se i contenir-se; aquell que, en la dissort, emmena la seva vida per la llum de la raó. Aquell que es confia a la intel·ligència prenent impuls de la força de l’ànima. Aquell que no es dóna a l’emoció fins haver consumat tota resistència. Ha estat dit sintèticament: el classicisme és un pudor. És l’artística adaptació o engany de l’esperit que, del crim i la malvestat salvatge, sap produir-ne serenitat i bellesa. Els antics ens han mostrat com tota educació es fonamenta sobre aquesta adaptació embellidora: «M’insegnavate come l’uom s’etterna», del Dant.

VI. Missió patriòtica de l’humanisme a Catalunya. ―Avui, en tots els països de cultura superior, hi ha un eloqüent retorn a les humanitats. En aquestes nacions capdavanteres és ja axiomàtica la necessitat present, literària i social, d’una renaixença clàssica. Els filòsofs o teoritzadors polítics contemporanis s’ajunten o s’oposen segons llur adhesió o llur negligència respecte la cultura clàssica de l’Occident. A França, aquestes darreres setmanes, era discutida amb gran passió la reforma de l’ensenyament secundari. Les enquestes, els articles, els debats parlamentaris que ha suscitat, proclamen absolutament la superioritat de la cultura llatina en la formació dels esperits i afirmen que sols les humanitats obren millor la intel·ligència a l’home de carrera, que sols les humanitats eixamplen l’angle de la seva visió. Àdhuc ―han dit alguns― per a la preparació, no diem ja del futur advocat o professor, sinó del metge, l’enginyer o l’investigador científic, cap disciplina, fora de les humanitats, no és capaç de servir de gimnàstica i entrenament intel·lectual, de posar l’alumne en condicions de judicar sanament, de col·locar racionalment les idees, d’expressar-les correctament.

També la societat catalana comença de sentir aquesta profunda necessitat de vida cultural i cerca l’alè de fortitud que pugui enrobustir-la. Ens cal combatre la incoherència social que regna entre nosaltres; les sements que arreu bellament fructificaren no deixaran d’aportar-nos la benèfica influència de llur harmonia essencial. El cabdal dels antics és tan ric, que poden, sens dubte, molt més que la baixa o estrafolària literatura corrent, obrir l’ànima del nostre poble a idees noves, sòlides i segures, d’abast i de conseqüències imponderables. Més que plaers estètics i exemples de bell llenguatge, tals són els ensenyaments que dels vells autors devem esperar. Les Muses i les Gràcies ens concediran després llur encís, com un premi més al nostre esforç.

La finalitat principal serà, però, desvetllar l’amor a la virtut i la passió de la glòria veritable. Nous arguments per a acceptar joiosament la vida; noves mesures per a ponderar el valor de les coses. Que la col·lectivitat catalana se senti vivificada de seny heroic, de seny pràctic i de seny filosòfic amb tot això que porten els clàssics de contenció o de potència, de resignació abandonada o d’iniciativa impulsadora. Que després de la revolució del sentiment patriòtic per obra del nacionalisme polític, vingui la completa revolució del pensament col·lectiu, el qual, sols retrobant-se amb el pensament dels antics i penetrant-se’n, podrà retornar a vida plena i augusta.

I no ens farem, per això, una ànima antiga, sinó, més tost, una ànima més moderna encara. Només els homes de cultura humanista ―recordem el cas de Nietzsche― han pogut ésser homes de llur temps; només ells, han pogut representar les idees i els sentiments essencials de llur època i sentir-los amb més generositat i pregonesa. Per a nosaltres, catalans, no hi ha cap perill, car la cultura antiga és apropiadíssima a les tradicions de l’esperit català i més encara a les exigències del nostre temperament nacional. Precisament la tradició dels clàssics és l’única que nosaltres podem acceptar sense reserves. Seguint-la esdevindrem encara més del nostre país, de la nostra raça, de la nostra història. Només dins aquesta tradició podrem formar un estat de l’esperit col·lectiu, ben temperat i suau, ben tolerant i lliure, en el qual es trobaran a pler i podran amplament desplegar-se les virtuts millors de l’ànima catalana.

Així entenem nosaltres la missió patriòtica de l’humanisme a Catalunya. Armat de la raó hel·leno-llatina, el nostre poble s’obriria pas fatalment, per molt que ens agitessin les passions intestines. Hi va l’esdevenidor intel·lectual, polític i social de Catalunya, en aquesta necessitat de superar la nostra vida col·lectiva. Havíem ressorgit en mig d’un vastíssim desordre en estètica i filosofia, en política i en literatura. Ara ens cal la defensa del nostre ésser nacional, per l’esperit i per la voluntat; ens cal la primordial seguretat de la intel·ligència.

Vingui, per mediació dels antics, l’emancipació del criteri i la fecundació dels sentiments naturals que són substància del patriotisme. Vegi el nostre poble en quins interessos generals reposa el culte de la pàtria, en quin ample patrimoni de glòria i en quin major patrimoni d’esperança es fonamenta. Si comparem les possibilitats del nostre poble amb els fets realitzats pels altres, encara aquesta comparança ens descobrirà novells motius d’estimar el nostre. Car, les idees generals contingudes en el civisme d’un Demòstenes o d’un Virgili, vivifiquen noblement el culte patriòtic. Elles desvetllen aquest amor enraonat que abraça tota la nació i que, per damunt dels estaments hostils que la componen, sabrà endevinar el rostre adolescent de Catalunya.

Tenim moltes energies adormides que poden deixondir-se dialogant amb el passat. En els pobles, com la nostra Catalunya, que tornen a la vigoria jovenívola, la bellesa antiga obra com un reactiu potent, descobridor de vitalitats inexhaurides. L’humanisme mostra, en les civilitzacions abolides, els grans homes, les institucions, les forces que les han fetes grans. Així es reforcen els grans instints nacionals i el deler de reconstruir aquelles magnífiques realitats, amb la pruïja de fer-se encara superiors. Així es reconstrueixen, eixamplant-les, les grans institucions, i així naixen, en mig d’elles, els grans homes.

Formem, sobretot, a tall d’inici, la societat polida i clara, que ha de constituir l’élite intel·lectual de la nació. Donem a Minerva, en el nostre temple nacional, l’altar que li pertoca. Que les nostres seleccions arribin a una certa coneixença superior humana i que no manqui mai més a les nostres joventuts, directores futures de la vida nacional, aquella preparació general que dóna la desinteressada freqüentació dels grans autors. No volem, és clar, que el nostre jovent es condemni a filologia; únicament caldria un petit nombre, consagrat a l’amorós estudi dels textos antics.