El “perill groc” a Barcelona

Una vella coneixença

—No fareu pas res amb els xinesos —va dir-me el jueu Lidgi mirant, amb calma, el fum de la seva pipa—. Els conec fa temps. Quan tallava bosc al Chaco, allà baix a l’Argentina, en tenia uns quants sota les meves ordres. Són gent reservada, silenciosa, unida. Així que ensumen que voleu esbrinar quelcom d’ells, es posen a somriure i a callar com uns morts. Ja podeu anar fent, ja, que ells, mutis, i vinga anar-vos prenent el pèl. Si teniu una qüestió amb un, tots plegats fan un bloc contra vostre. Us dic que en saben. Per altra part, els que hi ha a Barcelona no parlen ni un mot d’espanyol. Només «Don Miguel»…

—Qui és, «Don Miguel»?

—«Don Miguel» és un xinès molt trempat que fa molt de temps que roda per Barcelona… Viu al carrer de Montserrat…

Anàrem al carrer de Montserrat.

—És difícil que pugueu parlar-los —va dir-me En Corominas—. Vénen, efectivament, a comprar a casa. De primer, no hi havia manera d’entendre’ns. Ara, tots els meus dependents saben prou xinès perquè les operacions puguin realitzar-se normalment. Tots saben, per exemple, que mi vol dir arròs; fatsa, patates; ia, sal; yudà, sabó; torsó, sucre; yiyu, petroli; selajú, mistos, etc. Quan entra un dependent nou, el primer que li demanem és com està de xinès…

—Deu quedar un xic parat…

—Figureu-vos! El vocabulari que hem de dominar, però, no és gaire extens. El xinès, en el menjar, és sobri i no gens complicat. En general, fa un sol plat. Un dia arròs amb cansalada, un altre dia fideus, un altre patates… Al temps del bròquil no menja pas res més… Tots són eixerits i discrets. Si us esteu una estona a la botiga no tardarà a venir-ne algun. Txang-Ué-Pe i Ling-Li acostumen a venir a aquesta hora. Us adverteixo, però, que no saben ni un borrall d’espanyol.

—I qui els orienta per Barcelona?

—Per Barcelona? Per Catalunya, per Espanya, deveu voler dir! Ho corren tot! Saben l’hora de sortida de tots els trens. Estan al corrent de totes les fires, festes majors i mercats. Viatgen contínuament. N’arriben uns, en marxen d’altres…

—Però, qui…?

—«Don Miguel».

—I, on viuen?

—Molts, a casa mateix de «Don Miguel».

—I aquest famós «Don Miguel», on viu?

—Ací, al davant. Mireu, ara és al balcó…

—Però, si és en Liau!

—En Liau?

—Sí, home; el meu amic Liau. Si no en conec d’altre!…

El pobre Xinès

Asseguts en algun cafè de la Rambla, no ha vingut, alguna vegada, el pobre xinès a oferir-vos un ventall, una pipa o un collaret de senyora? Bevíeu un glop i, en alçar el cap, us heu topat amb el seu somriure. Recordeu el seu posat tímid, l’aire resignat amb què n’ha anat cap a una altra taula? Segurament ho recordeu. I no us heu demanat mai, mirant-lo, quin atzar podia menar a Barcelona aquell minyó de terres tan llunyanes? El rostre o els ulls de cap d’ells no us ha desvetllat el desig de conèixer coses de la seva vida? Aquests xicotets que, amb la maleta a la mà, passen lentament entre nosaltres amb un posat un xic absent i semblen només conrear, i encara amb una certa negligència, el seu negociet i el seu somriure, pertanyen a una raça, les vicissituds de la qual són seguides amb el major interès a Europa. Ja fa uns quants anys que bufa un vent groc, en política. Provocant o reprimint l’enorme desvetllament nacional i social d’una nació de 420 milions d’homes, atiant o sufocant les repercussions que en puguin arribar al nostre continent, Rússia i Anglaterra s’han lliurat a una guerra descarada sobre l’immens territori xinès. Darrere d’un paravent hi ha el Japó. Darrere d’un gran dòlar, Amèrica. Potser l’esdevenidor del món depèn d’aquella gran lluita. Canton, Xangai, Mukden, no són ja solament ciutats, sinó, sobretot, posicions. D’aquella fornal còsmica, d’aquell caos indescriptible, en són espurnes ardents o romanalles fredes aquests xinesos nostres. El fons rogenc que, al lluny emmarca llur figura, esperona, encara, l’interès que, sense això, ja sentíem per aquestes vides enigmàtiques… Entrem, doncs, en aquests pisos del carrer de Montserrat i del carrer d’En Guàrdia on viuen llur vida ignorada…

Un sopar i una conversa

—Estimat Liau, aquest fang-kuà ha estat realment exquisit. Jo hauria dit que eren fideus, però en tastar-los, semblaven fets d’arròs. Ho eren? Perfectament. Quant al sofregit, una delícia. Però, digueu-me, Txang-Ué-Pe: aquest xant-sai, aquesta herba que, com el nostre moixernó, assaona i aromatitza la carn, creix, potser, en aquelles solituds muntanyoses davant les quals es retiraven a meditar els vostres vells filòsofs? Assaborint aquesta planta delicada em sembla —com en una d’aquelles teles austeres del vostre Ma-Yuan, d’un tret tan fi i tan segur— veure el savi dessota el pi secular mirant com al lluny sorgeixen uns cimals d’entre la boira impalpable, mentre una prunera deixa caure algunes flors blanques en aquella majestat silenciosa.

—Preneu lei-sé; són, com veieu, unes nous. Trenqueu-les, però, i aleshores veureu que són prones. Exhalen una fragància subtil i el gust és d’una dolçor suau. Em sap greu de no poder oferir-vos, també, mandarines del meu país. Són com la mel.

—Bones prunes, aquestes, Yi-Xeng. Em fan pensar en aquella prunera que pintà el mestre Lu-Fu. Les branques flexibles semblen gronxolar-se blanament mentre les flors tremolen sota la brisa.

—Mengeu, mengeu…

—Què fa Ling-Li al balcó?

Ling-Li es tomba i m’esguarda amb ulls tristos.

—Perdoneu, Liau, estava embalat. No he vingut pas per parlar-vos, precisament, de filòsofs, ni de pruneres, ni de poetes. Però la vostra amabilitat m’ha exaltat. Fa quatre dies que ens tractem i vosaltres que, sense ésser uns dejunadors com els vostres bonzes del Tibet, sou, però, gent d’una sobrietat extremada, heu volgut obsequiar-me amb un sopar xinès que ultrapassa, segurament, els vostres mitjans. N’heu fet un gra massa. Els ideogrames que hi ha escrits per aquestes parets, damunt les teles vermelles, el retrat de Sun-Yat-Sen que presideix aquesta taula senzilla, els vostres rostres, tot plegat, m’ha engegat la imaginació cap aquella Xina poètica i refinada que ens es revelada pel vostre art. Toquem, però, de peus a terra. Som al carrer d’En Guàrdia. Aquests dos llits no tenen matalassos i sobre el somier veig dos gats adormits. No viviu pas en un palau encantat, sinó en unes habitacions més aviat miserables. Al balcó hi ha la lluna, és cert; però no il·lumina un llac tranquil, sinó un carrer remorós de passes suspectes. La vostra situació és precària, el vostre esdevenidor incert. Me n’adono. Sou vosaltres, doncs, i no jo qui ha de parlar. Vós, Liau, conteu-me coses de la vostra vida…

—Què us diré? Sóc com un d’aquests xicots, venedor ambulant, més avançat, només, en el camí de la vida. Vaig marxar als 16 anys de Xangai. Des d’aleshores, he vist mil països, he fet mil oficis. Tota l’Amèrica, tota l’Europa i part de l’Àfrica, fet de cuiner de barco, de bastaix, de venedor, del que s’ha presentat. A Barcelona vaig arribar-hi l’any 1925. Fou llavors que ens vàrem conèixer amb vós. Em deia Liau, recordeu? Quan hi he tornat, ara fa dos anys, casat amb una romanesa —una de les germanes Panaitescu, gimnastes que havien treballat sovint a Barcelona— la gent, no sé per què m’ha dit «Don Miguel».

—I aquests nois?

—Tots han començat com jo. Un mes i mig de navegació i desembarc a Marsella. I d’allí a córrer món. Mentre són a Barcelona procuro ajudar-los amb la meva experiència. De tant en tant, a més, algun xinès d’aquests que van de cuiner en un barco perd el vapor i es queda penjat a Barcelona. On ha d’anar? Cap a casa En Liau. Li deixo 15 o 20 pessetes, i a vendre. El nostre comerç és senzill, però ens bastaria si l’Ajuntament ens el deixés exercir lliurement, com abans. A Barcelona actualment no se’ns despatxen patents de venedor i sense permisos no podem vendre, som perseguits. Veritat que això està una mica malament? No pas molt, si voleu, però sí una mica. A les poblacions, en canvi, ens deixen vendre, però hem de pagar cinc pessetes cada dia. No ho trobeu un xic excessiu? A Madrid donen permisos i només paguen 20 cèntims diaris.

—Què fareu, doncs?

—Anar sol·licitant pacientment el permís per vendre a Barcelona i, mentre no l’aconsegueixi, mirar d’anar-nos aguantat corrent pels pobles… Anem pertot arreu.

—I la mercaderia?

—Algunes coses les fem. Altres les comprem.

—Per què marxàreu del vostre país, Liau?

—La Xina travessa una època de prova. De cap a cap del país la gent va nua, però té les armes a la mà. El pobre coolie s’ha desfet del mandarí i ara lluita per a desfer-se del tukium, del tirà. Les mars són solcades per vaixells pirates i els hutongs, els carrerons de les ciutats són saquejats per gent que acabdilla tropes mercenàries. Jo sóc de Xangai, d’aquella ciutat de mare xinesa i de pare anglo-franc-italo-holando-judeo-espanyol. El milió de xinesos que hi habita no pinta res. Són a la ciutat el mateix que les puces al gos. Tot està en mans dels estrangers. No us sembla que això està una mica malament? Penseu, a més, que la collita del nord —al sud en fan tres, de collites— ja està perduda, aquest any. Sabeu què representa això? La fam per a 25.000.000 de persones. Compreneu, ara, per què marxem?

—Rebeu noves?

—Sí. Correspondència. A més, de Nova York rebo l’edició xinesa del Chinese Republic News.

—Quants sou, a Europa?

—Uns 100.000, dels quals n’hi ha més de 50.000 a França. Efectivament, en aquesta nació hi ha 40.000 obrers, 10.000 venedors —amb permís— i 2.000 estudiants xinesos. A Lió tenim un Col·legi magnífic. Quant a Alemanya, hi ha, també, uns 2.000 estudiants de la nostra raça. A Madrid cinc o sis.

—I a Barcelona, quants sou?

—Exactament no ho sé. Pocs. De venedors, actualment només n’hi ha vuit. Temps enrere, no cal dir, n’hi havia molts més. En aquests dos llits, ben col·locats, hi havien dormit més de 30 persones. Si tornessin a donar permisos, en vindrien molts, altra vegada.

Desparen la taula. Porten un mahjong. Quatre xinesos comencen a jugar, esguardant-se, de tant en tant, en silenci. N’hi ha un de molt jove que sembla de vori. Té sort. Cada vegada que cobra abaixa els ulls, avergonyit i riu suaument. Ling-Li segueix al balcó prenent la lluna. A l’habitació del costat hi ha una xinesa asseguda a terra jugant amb la seva filleta, la petita Finin.

—El drac del joc agullona els vostres amics, estimat Liau. Veniu al balcó i digueu-me encara, una cosa. Què en creieu del vostre país?

—Venero Sun-Yat-Sen, fundador de la república Xinesa. No heu vist un botó amb el retrat d’aquest patriota, en el trau de la nostra americana? En les dues cases xineses que heu visitat, no us heu adonat de la seva imatge, a la paret?

—I d’avui?

—Xang-Kai-Xek. Volem els tres Min. Min tsu xu i: El poble xinès serà un sol poble (Unitat nacional). Min keuan xu i: El poble xinès es manarà a si mateix (Sobirania nacional). Min çang xu i: El poble xinès fruirà íntegrament de les seves riqueses (Sobirania econòmica).

—Fa temps que sou a Catalunya. Què penseu del nostre caràcter?

—Deixeu-me dir un mot sobre la vostra crueltat. Com és que deixeu que un ancià demani caritat pels carrers?… Un vell és sagrat… No trobeu que això està una mica malament?