Fora del catalanisme

Davant de Catalunya, les coses han de quedar ben clares i per sempre més. Cap confusió no ha de tornar a ésser possible entre catalans catalanistes i catalans que no ho són, que no ho han estat mai o que han deixat d’ésser-ho. El poble català té dret a la claredat i a la netedat.

Dretes? Esquerres? Si les esquerres es troben ara amb tot el patrimoni moral de Catalunya a les mans, la culpa és dels altres. No hi ha cap llei que privi un català catòlic d’ésser catalanista. No hi ha res que privi un català conservador d’ésser catalanista. Les condicions són iguals per a tothom. És catalanista el qui posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya.

Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de l’afany de poder i govern. Per damunt de les malvestats del temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació.

En aquestes hores decisives, el llenguatge de certs diaris i de certs partits catalans, és traduït directament del castellà. Del castellà que parlen i escriuen els castellans enemics de Catalunya. Propietat, religió, família, 6 d’octubre, front antirevolucionari. S’entén per propietat les finques del senyor Pich i Pon. S’entén per religió la política anticatalana d’un bisbe castellà. S’entén per família —per exemple—, les famílies dels eminents catalanistes senyors Ventosa i Calvell i Bertran i Musitu, els fills dels quals parlen castellà i són membres de la Penya Blanca. S’entén per 6 d’octubre el dia que Catalunya va quedar convertida altra vegada en territori d’ocupació. S’entén per front antirevolucionari la coalició natural entre els senyors forasters i la policia indígena per oposar-se al retorn de l’autonomia i explotar Catalunya com una colònia.

El llenguatge dels catalanistes és un altre. Hi ha al cementiri uns homes que van donar la vida per Catalunya. Hi ha a la presó el Govern legítim de Catalunya. Hi ha empresonats els caps de les forces d’ordre públic de Catalunya que van complir amb llur deure de catalans patriotes. Hi ha la llei del 2 de gener que instaura a Catalunya el règim colonial… Davant de tot això, els catalanistes volem que les presons s’obrin i que el règim d’oprobi caigui. No volem res més. No ens interessa res més.

Per l’amnistia i contra la llei del 2 de gener! Pel restabliment total de l’Estatut! Amb l’ordre públic, senyors de la Lliga, amb l’ordre públic abans que tota altra cosa! Són catalanistes els qui van a les eleccions amb aquest crit… Tots els altres, tots, sense excepció, queden fora del catalanisme.

Es trobaran, a cada banda, els qui s’hagin de trobar. El senyor Cambó, sempre disposat a sacrificar-se, amb l’organitzador del seu assassinat frustrat. L’ex-jove bàrbar senyor Valls i Taberner, amb l’intel·lectual catòlic senyor Jesús Ulled. El lliurepensador senyor Abadal amb l’honradíssim senyor Rocha, espill de cavallers espanyols i cristians. El coronel Puig i Cadafalch amb el senyor Álvarez de la Campa. El baró d’Estelrich amb el savi hel·lenista senyor Viver-Romeu. Tot per la pàtria —la pàtria comú del senyor Duran i Ventosa i d’en Calvo Sotelo. Tot per la religió del bisbe Irurita i del canonge Montagut. Tot per la família —o les famílies— dels senyors catòlics amb pisos i descendència a diversos barris de la ciutat. Oblidem-ho tot!

Oblidem, sobretot, els set anys de dictadura, les persecucions de catalanistes, els insults a Catalunya. Ha arribat l’hora de refer totes les virginitats. Mentre el senyor Escales i el senyor Vallès i Pujals es disposen a rentar el cul del senyor Milà i Camps, els senyors Cirera Voltà i Jover Nonell tenen a punt les tovalloles i els pólvors de patata.

A l’altra banda, hi haurà els catalanistes. Tots els catalanistes. No es refusarà el vot de ningú. Els catòlics catalanistes, els conservadors patriotes, tenen dret a complir el seu deure de catalans. Com més siguin millor. Tothom farà servei. Ningú no farà falta. La victòria de Catalunya contra el bloc de l’anti-pàtria format entorn de Lliga Catalana, és segura i serà decisiva.

“Es creuen que el poble de Catalunya ha perdut la memòria?”

Què diu, senyora Perdiu? Perdre la memòria el poble de Catalunya? Oblidar la deserció del Parlament Català, el recurs a Madrid contra les lleis catalanes, l’aliança amb els elements d’ahir per anar contra l’Estatut i per mantenir a presidi el Govern de Catalunya i els catalans patriotes?

La Veu de Catalunya pot estar tranquil·la. El poble català no ha perdut la memòria. No la pot perdre.

…quan hi ha tants catalans que han perdut la vergonya, seria una desgràcia massa grossa.

PEER GYNT