La cruïlla de camins

Torna a estar plantejat, amb agudesa màxima, el problema central de la política europea. Les relacions franco-alemanyes fan una nova crisi i una de les conseqüències d’aquesta crisi —la més important— és el desballestament financer de tota l’Europa Central. No desconeixem ni no neguem que la crítica situació actual, tant de la Hisenda pública com de l’economia privada, a Alemanya, té també causes d’ordre no polític: excés de producció, atur forçós, endeutament desmesurat de les corporacions públiques i de moltes grans empreses industrials, pes de les anualitats del pla Young damunt del pressupost. Tot això concedit, s’imposa, però, a l’observació de tothom, aquest fet indiscutible: Europa no es troba únicament davant d’una sèrie de problemes econòmics i financers de magnitud més o menys considerable, que demanen un tractament tècnic. Europa es troba confrontada amb un problema general de confiança que exigeix un desenllaç moral. Una solució política.

De la mort de Stresemann ençà, la política d’aproximació franco-alemanya ha sofert un recul constant. Curtius no ha demostrat tenir la fe i el valor necessaris per a continuar el difícil diàleg mantingut durant sis anys, fins a l’hora de la mort, pel seu eminent predecessor. Briand, per la seva banda, ha donat signes repetits de cansament. Els errors s’han anat acumulant d’una part i d’altra. En el camí de les concessions, França no ha trobat mai, sembla, l’amplitud del gest i la generositat d’esperit necessaris per a captar la voluntat del poble alemany. D’una manera més concreta, la política obstaculitzant seguida per les delegacions franceses a les Comissions preparatòries per a la Conferència del Desarmament i el fracàs de les negociacions per a la retrocessió anticipada de la conca del Saar han provocat, a Alemanya, irritacions i decepcions profundes. D’altra part, el memorial de greuges que França es creu en dret de presentar no és pas curt. Campanya del Dr. Schacht contra el pla Young, començada tres mesos després d’haver-lo firmat; discursos del ministre Treviranus sobre la rectificació de les fronteres orientals; concentració dels «Elms d’Acer» a Renània i a Breslau; programa de construccions navals que representa la restauració del predomini alemany al Bàltic i la incomunicació entre Polònia i França en cas de conflicte; triomf electoral de Hitler; projecte d’unió duanera austro-alemanya; represa sensible de l’agitació nacionalista i, més particularment, antifrancesa a tot el país. Alemanya ha anat passant gradualment del descontent a l’exasperació; França, de la prevenció a l’hostilitat. Locarno ja no és més que un nom. Thoiry, un excel·lent dinar pèssimament paït.

Però ara s’ha vist que damunt d’aquests dos noms, símbols d’un règim de possible convivència entre els dos pobles enemics seculars, recolzava la nova vida econòmica d’Alemanya tal com fou organitzada després de l’ensorrada del marc. Durant vuit anys els crèdits liberalment atorgats per la banca nordamericana han facilitat a Alemanya el pagament de les reparacions, han permès a la indústria la renovació de l’utillatge i a les corporacions i ajuntaments la realització d’importantíssimes obres públiques. Però aquests crèdits —ara s’ha vist— els donava la banca nordamericana, descomptant el progrés de les relacions franco-alemanyes en el sentit de l’aproximació. El dia que l’esdevenidor d’aquestes relacions es va veure seriosament compromès —posem, com data típica, el dia del triomf electoral de Hitler— el crèdit d’Alemanya va rebre una sotragada impossible, a la llarga, de resistir.

És fàcil d’explicar la simultaneïtat, aparentment inexplicable, entre la concessió de la moratòria Hoover i l’agreujament alarmant de la crisi financera a Alemanya. Dir que la resistència de França durant quinze dies a acceptar la proposició Hoover va treure eficàcia a la seva aplicació, és no dir res. El debat franco-americà sobre la moratòria Hoover va servir, exactament, per a posar en evidència l’estat deplorable de les relacions polítiques franco-alemanyes i de l’espectacle del conflicte latent entre els dos grans països, posat al descobert —suposem que sense intenció— pel president dels Estats Units, va determinar entre els creditors d’Alemanya un moviment de pànic. La moratòria Hoover representa un alleugeriment de 1.500 milions de marcs per al pressupost alemany. Però la banca nord-americana ha retirat d’Alemanya durant els dos darrers mesos més de 3.000 milions de marcs que eren el circulant de l’economia alemanya i la base damunt la qual s’assentava l’organització interior del crèdit.

Què pot fer Alemanya? Què pot fer França? Es parla molt de l’obligació que té Alemanya de salvar-se ella mateixa. Hitler, Hugenberg, tots els reaccionaris alemanys, i fins una gran part del centre-dreta representada per la Deutsche Allgemeine Zeitung, òrgan de poderoses forces industrials, no demanen pas res més. Asseguren que tenen una patent que no falla, però no volen explicar quina és. L’alçament, la guerra, la catàstrofe? Ells diuen l’«acte alliberador».

Després de vacil·lar un instant, Brüning ha preferit anar a París i a Londres. Ha preferit reprendre amb França el diàleg interromput. Ministres francesos i ministres alemanys han tornat a menjar a la mateixa taula i han anat a Londres en el mateix tren. Després d’una llarga marrada Europa es troba a l’encreuament dels camins. El camí de la reconciliació entre Alemanya i França, i el camí de la rivalitat. El camí de la pau i el camí de la inquietud.