Un cultivador de clavells català

En trobar-nos en terres de l’Alt Empordà, no ens hem sabut estar de fer una visita al senyor Ferrer Guàrdia, de Llançà. Havíem sentit parlar molt d’aquest senyor. Una tràgica epopeia envolta el seu nom, avui gairebé oblidada, i és per això que en anar a fer-li una visita, acompanyats d’un amic de Figueres, en el poblet on sojorna, sentíem un poc d’emoció dintre nostre. En arribar a la petita estació de Llançà, el primer que férem fou cercar amb la mirada el senyor Ferrer, car sabíem que ens vindria a esperar, i nosaltres, que no el coneixíem personalment, ens fou verament una sorpresa, en acostar-se’ns un vellet venerable, senzillament vestit, que ens oferia la mà amb el somriure arran de llavis.

El senyor Ferrer és un home baixet i revellit. Unes barbes blanques i abundoses emmarquen el seu rostre d’apòstol, on hi ha uns ulls que brillen inquiets. Té el front ample i la testa despoblada. Sembla talment un «cap d’estudi». Parla amb veu reposada, mesurant bé el que diu. És un dels homes (ho confessem) que ens ha fet més impressió conèixer. I és que el senyor Ferrer us sobta en mil conceptes. És un home que ha viatjat molt i posseeix una vasta cultura. Després d’haver-lo sentit parlar, hom es meravella que dintre seu, amb aquell aire pagesívol, bategui una espiritualitat i una cultura tan extensa. Com dèiem abans, el senyor Ferrer ha viatjat molt, ha fet grans sojorns a l’estranger, sobretot a Austràlia, on va viure amb la seva família molts anys. Ací, que tenim fama d’ésser indiferents per a les nostres coses, és potser on es coneix menys l’obra d’aquest català, les activitats del qual per la floricultura l’han fet conegut a molts països. El cultiu del clavell ha estat la seva especialitat i l’amor més gran de la seva vida, i és per això que ha dedicat llargs estudis i pràctiques per a millorar les espècies crear-ne de noves, i ha vingut, després, a posar el fruit dels seus treballs, el seu diguem-ne art, a la nostra terra. Això sols pot fer-ho un fill que estimi molt la seva terra, i és per això que els catalans li n’hem d’estar agraïts. Des de l’estació mateix de Llançà ja es veu la gran estesa de clavells en plena florida.

N’hi ha set vessanes i podeu creure que és una meravella de vistositat i d’aroma contemplar-les totes en l’esplet magnífic de la florida.

―Voleu contar-nos, senyor Ferrer, algunes coses de la vostra vida? ―li preguntem.

Ell accedeix sense fer-se pregar i amb veu pausada comença:

―Cap allà el 1896, vaig marxar a Austràlia amb la meva esposa. Embarcàrem a Marsella amb el vapor Jarra ―me’n recordo com si fos avui― en direcció a Melbourne. Per marxar ens havíem venut algunes coses i amb això pagàrem els viatges. Ens trobarem en aquella ciutat, sense comptar-hi els equipatges, amb solament disset francs i amb l’inconvenient de no haver-hi canvi monetari amb la lliura esterlina. Sols una gran fe en nosaltres mateixos i unes ganes grandioses de treballar, ens feren surar. Les mil peripècies que passàrem no cal pas que les expliqui, perquè es farien interminables; ara, l’èxit o la sort, digueu-ho com vulgueu, que va coronar els nostres esforços, ja fa de més bon escoltar. Ens havíem establert a Vendigo, a unes cent tres milles de Melbourne, i al cap de pocs anys érem propietaris d’unes finques molt importants amb una munió d’obrers considerable. Ens dedicàrem especialment al cultiu del clavell, i el nostre nom sortia en totes les revistes d’agricultura del país i de l’estranger.

―Sí, ja en sabem alguna cosa ―diem nosaltres―; si fins ens han contat que el govern us va condecorar.

El senyor Ferrer somriu benèvolament. Troba estrany que nosaltres sapiguem això. Després ens mostra una medalla d’or molt ben cisellada amb la següent inscripció:

To
J. Ferrer Esq.
From
His employees
Kerang
Oct ― 31 ― 1900

que, traduïda, vol dir: «Al senyor J. Ferrer, els seus obrers».

―Aquesta medalla ―ens diu el senyor Ferrer― me la van oferir els meus treballadors mateixos per mans del ministre de l’Agricultura d’Austràlia. És feta amb or del país mateix. Va ésser per a mi un goig immens que no s’esborrarà mai més. Això és una prova evident de la manera amb què jo he tractat sempre els meus obrers, com ho és també de l’estima que em tenien els australians.

Després ens mostra les seves grans plantacions de clavells amb les diferents espècies d’aquest. El blanc-gardènies i el blanc rosa, que són unes espècies creades per aquest senyor, d’una admirable esplendidesa i aroma. Després els recents que ha rebut de Rússia, tramesos per la mateixa família de Lleó Tolstoi, amb la qual el lliga una antiga i sòlida amistat. Són uns clavells magníficament ufanosos, d’un blanc avellutat i d’una olor exquisida.

―Aquesta espècie ha començat de donar uns resultats altament satisfactoris ―ens explica―. Catalunya és sens dubte un dels països més bons per al cultiu d’aquesta flor. L’Empordà sobretot. És una terra bona i generosa.

I el senyor Ferrer ens parla detalladament del cultiu d’aquesta planta i és quan verament ens sorprèn més la vastitud dels seus coneixements. Ens porta també a visitar la casa on viu. És una casa pairal que va comprar a un marquès molt conegut a les guerres del vuit-cents. Encara hi resten una infinitat de mobles antics i de molt valor, que ell conserva amb tota cura. Ens fa entrar al despatx i biblioteca. Per la família aquest lloc és un vertader santuari. Tot parla del plorat germà, aquell home que va morir pel seu ideal, i en remembrar les coses passades li llagrimegen els ulls, al mateix temps que la veu se li enfosqueix per l’emoció…

―Aquesta casa hi faré posar el nom «Germinal», que és el que havíem posat en la casa que teníem a Montgat, llavors d’aquells fets que foren la nostra ruïna.

En Josep Ferrer i Guàrdia viu encara pel record de l’absent enyorat. Amb exemplar persistència en el treball, fa tasca en un altre sentit, en el del cultiu del clavell, però amb el mateix entusiasme, dedicant-hi tot el que sap i amb una bonhomia que sembla encomanada per les flors que cultiva.