Francesc Pujols

Francesc Pujols

Tomàs Garcés

Publicat a La Publicitat el 2 de gener de 1924.

Joan Maragall presentava la poesia de Francesc Pujols com una creació espontània i sanitosa que parla “de la terra molla i de la frescor dels pàmpols i del raig del sol, i de fruites, i de xapoteig d’aigües” poesia dominada pel “sentiment del meravellós” i feta sota el mestratge del poble.

Maragall devia veure, a més a més, en els versos de Francesc Pujols, la seva teoria de la “paraula viva” duta a les últimes conseqüències: “quan el poeta desmaia, el vers cau esguerrat i fa llàstima”. Al costat de la paraula viva, un aiguabarreig de paraules espontànies, però mortes.

Francesc Pujols, adolescent encara, s’acosta al poble. Intenta de fer una poesia popular, a l’ombra directa del romanceret. Aquest acostament voluntari, aquesta subjecció a la lírica tradicional i anònima, de la qual pren àdhuc les incorreccions i la brossa, ens explica el secret del seu cant.

“El perfet és l’espontani d’un esperit cultivat”, diu un poeta espanyol d’ara. Cerquem en l’obra de Francesc Pujols les belles monjoies que assenyalen aquesta actitud.

Quan el poeta abandona, de tan ple que se sent, la tesi, és quan la seva poesia brolla més pura. La perfecció és sempre natural, espontània. Cal, però, que la creï un esperit madur o cultivat.

Heu’s aquí, apretades en les pàgines d’aquest llibret, algunes poesies de Francesc Pujols. Són, gairebé totes, cançons i balades. En quants indrets lluu, roent, l’estrella inspirada! En quantes imatges llisca la deu d’una poesia simple, clara, bategant!

Francesc Pujols s’apropava a la poesia popular amb un gest massa rendit. No va saber aclarir prou bé, de vegades, el bosc espès de la cançó del poble. Menat per un amor flamejant va humiliar-se davant la paraula viva i la barroera, alhora. Aquest lliurar-se en cos i ànima la poesia popular, va fer, és veritat, que el vers caigués més d’un cop “esguerrat i fent llàstima”, però va encendre belles tonades senzilles, d’una simplicitat meravellosa. Cal llegir només el miracle humil que conta “Dematí de Sant Joan”, per beneir la comunió que esbadellava aquestes fresques flors de poesia.