Consideracions generals a l’entorn del Premi Crexells

Consideracions generals a l’entorn del Premi Crexells

Publicat a La Veu de Catalunya el 16 de desembre de 1928.

Una breu declaració sobre el Premi Joan Crexells, publicada a «La Nau», resultat d’un ràpid interrogatori per telèfon, m’obliga a puntualitzar i aclarir alguns conceptes per tal d’evitar confusions. Són coses que he repetit sovint de paraula aquests mesos últims, i de les quals àdhuc, he conversat amb alguns dels companys i amics, membres del Jurat.

En primer lloc, i en termes generals, no crec en l’eficàcia d’aquests concursos, ni en què tinguin un resultat favorable per a la literatura en ella mateixa. Tenen, sí, una valor, abans que tot pràctica: fan que l’atenció del públic s’orienti, a voltes s’apassioni, envers la literatura d’un país; intensifiquen el negoci editorial, ajuden, d’una manera general, a la difusió del llibre, de les idees.

Jo deia una vegada, que els Jocs Florals no eren essencialment actes de poesia, sinó, per moltes de raons, actes pràctics. I el fe que, de tant en tant, en concursos o Jocs Florals, hagin estat reconeguts grans talents, no contradiu, globalment, la meva tesi.

Després ja sabem que per a la literatura aquests concursos ofereixen molts de perills. El principal és que autors hàbils endevinin el tarannà del Concurs, dels qui generalment hi decideixin, i facin obres d’acord amb aquest tarannà. Això dóna lloc a gèneres artificiosos, inferiors. Així va crear-se entre nosaltres el gènere floralesc. Així teniu a França, on tants de concursos literaris es donen, que nombrosos autors escriuen expressament pensant amb tal premi de l’Acadèmia Francesa, o en qualsevol d’altres; hi ha, qui ho dubta, tot un gènere especial qui aspira, i no precisament amb desinterès literari, a afalagar les normes de l’Acadèmia Goncourt.

En el descobriment, l’afirmació d’una obra mestra, crec sobretot en el treball d’un home, d’un crític, o persona de bon gust; el qual, amb llibertat de tria, amb temps i tranquil·la meditació, ha pogut establir el seu judici i assenyalar als altres amb tota convicció l’obra que li sembla admirable. Per una suma de jurats literaris, àdhuc homes de talent (raons psicològiques ho han demostrat) d’una recta, franca, opinió individual. Com exigir que tots els jurats posseeixin, ultra una bona preparació per a judicar en la matèria de què es tracti, un sentit crític molt afinat; l’habitud constant de la crítica, de l’establiment de valors i jerarquies; temps i afició per atendre minuciosament a l’actualitat literària, al moviment d’idees qui la determinen, etc., etc.?

Suposem la reunió d’aquest jurat literari de mena ideal; tinguem en compte que la seva atenció ha de limitar-se al grup d’obres rebudes, o a les produïdes dintre els límits determinats del temps; l’apressament inevitable, en mig d’altres labors més necessàries per a cada un dels membres, en la lectura d’obres nombroses; pensem en l’apremi del termini fixat qui obliga a haver opinat i decidit a data fixa, a hora fixa; en les naturals coercions que el respecte, l’amistat, la cortesia mútues imposen als judicis personals; en les possibles suggestions que en deriven; en la temença col·lectiva, que no sent és clar, el crític quan obra individualment, d’aparèixer massa extravagant o eixelebrat, si dóna la preferència a una obra massa personal i massa ardida; en d’altres causes de limitació; apreciacions personals, errors, passions, partidismes, rarament evitables, etc., etc.

D’ací, la raresa del fet que una veritable obra mestra, que un autor de primer ordre, siguin premiats, assenyalats, en semblants concursos.

Jo preferiria les bosses de viatge, les beques per als estudiosos, joves o madurs; i amb una gran amplitud de criteri en l’admissió de concursants de mèrit reconegut. I, encara, per a evitar errors, injustícies en la final elecció, sabeu què faria? Aniria confiant a un sorteig, any per any, aquell o aquells qui haguessin de fruir els premis.

En fi, admetem aquests concursos per les raons pràctiques susdites, i limitem-nos al cas del Premi Crexells. I, abans que tot: per què una obra qui porta el nom d’un filòsof, d’un humanista, d’un assagista, és ofert per a obres de literatura? No hauria estat més d’acord amb el nom que porta, si fos ofert a científics, a filòsofs, a assagistes, els quals, per tenir un públic tan reduït, es troben amb majors dificultats que el novel·lista per a publicar llurs obres, i sovint han de publicar-les fora d’ací, o com si fossin publicades fora d’ací? (Jo citaria alguns casos lamentables ocorreguts amb obres de filosofia.) No mereixen, sobretot, aquestes obres de pensament l’atenció més gran en tota cultura qui s’estimi?

Bé: admetem que, paradoxalment, un Premi Crexells serveixi per a fomentar la novel·la entre nosaltres. És un error insigne el sistema de les obres inèdites, Ultra limitar, com havem dit, i de quina manera!, l’atenció del jurat, complica enormement la seva tasca: aquests concursos, com els Jocs Florals ahir, determinen una allau d’obres de mediocres, d’espontanis, d’incapacitats il·lusos, qui fan perdre un temps preciós, tan sols fos per a donar-hi un conscienciós cop d’ull eliminatori.

No val, per a mi, l’intent de justificació que consisteix a assenyalar la probabilitat de descobrir algun talent inconegut; el cas és raríssim. I, sobretot, a casa nostra, on els talents inconeguts en literatura troben tot seguit qui els coneix i, amb massa facilitat, verament, qui els edita.

Preferiríem, doncs, l’atenció, el més acurada, imparcial, àmplia, a les obres editades dintre d’un temps prefixat. Han triat els senyors del Premi Crexells el termini d’un any. Està bé; la norma hauria d’ésser: atès que la nostra literatura produeix regularment, cada any, un nombre d’obres estimables, qui en conjunt honoraria qualsevol literatura europea; encara que cap obra mestra no s’hagi produït dintre el termini prefixat (cosa difícil de dir, oh, responsabilitat cruel, davant els judicis del demà!), entre les obres produïdes ha d’haver-n’hi almenys una qui estigui més bé que les altres. I bé: el premi ha d’ésser per a aquesta. Deixar el concurs desert és deplorable per moltes de raons: la principal, pel concepte que pugui recaure fora d’ací, damunt la valor general de la nostra producció literària. Havem dit que un concurs així té, sobretot, una valor pràctica.

Bé és veritat que alguns pensen que el Premi Crexells exigeix ésser donat a una obra d’excepcional importància, perquè, diuen, és important la quantitat que ofereix. No penso que, qui sàpiga veure bé les coses, cregui que tot i essent com és generós el premi, la quantitat oferta pugui ésser considerada, avui dia, com una cosa tan excepcional que exigeixi precisament una obra massa excepcional.

Caldria, doncs, triar, dintre el termini convingut, entre les obres editades, la que, a judici del jurat, semblés la millor.

I si es pensa que el termini d’un any és curt, no hi ha d’haver inconvenient a prolongar-lo endarrere, per exemple: donar-lo a la millor de les novel·les editades durant els quatre darrers anys. O endavant: deixant acumular els diners i donant un premi, o un de principal i un parell de secundaris a les tres novel·les millors que es publiquin dintre de tres, dos, quatre anys.

I en escriure aquestes coses, no havem deixat ni un moment de pensar en el talentós amic difunt, tan noble i desinteressat en els seus judicis, tan equànime, fill privilegiat d’Atenea. Un cop més, a la seva memòria, vagin, com a homenatge, les nostres reflexions.