L’evolució de la pintura a Catalunya en el darrer quart de sigle

Aquestes notes foren llegides per son autor en l’Exposició d’Art Nou Català de Sabadell, celebrada durant el mes d’Agost de 1915.

I

No vull referir-me, aquí, sinó a l’evolució que jo mateix he viscut, rebent qualque volta la seva influència. Els meus records no van enllà del 1890. La idea que es tenia allavores de l’art, era la de molts pintors que encara viuen entre nosaltres, de l’època aquella. Deixant a part el matís de cada personalitat, i el tema preferit per cada ú (única cosa que els diferenciava) en essència, un mateix concepte d’art els informava: l’ofici, posat al servei de no importa quina realitat. Intervenia, doncs, poc la imaginació, i menys, encara, un sentit estètic profund. Fos un tema històric, el desenrotllat en la tela, o qualque anècdota més o menys pintoresca, o un paisatge, o bé una obra de pura imaginació (cosa ja més rara) el to era el mateix, el mateix afany en tots: la reproducció de la realitat, sense sentit en el color, sense l’ambient de la llum, i sense totes aquelles coses, d’ordre purament plàstic, per les quals l’art existeix; a més, sense emoció, sense misteri, sense poesia, i, ja no cal dir-ho, sense atènyer aquella altura, a on viuen serenament les obres amb segell d’eternitat. Per aquells anys, i fins molt després, aquesta va ser l’única idea que es va tindre de l’art.

Seguint dins el Realisme, mes ja entrant seriosament dins l’art, ve després altra pintura que, així com la primera venia de Roma, aquesta, de París. Tothom pot recordar la seva aparició, i recordar també l’hostilitat d’artistes i públic enfront d’ella.

Deixant de banda les diferències més o menys profundes que han caracteritzat les manifestacions d’aquest altre període, i de moment, sols agrupant tan diverses obres, com ja ho hem fet, dins el Realisme, podem dir que aquesta pintura, ja té un valor positiu, ja que, ho repetim, entra de ple dins l’art. Ja no és la còpia, la imitació esclava de la Natura, sinó la seva interpretació per l’art. Les coses són dins un ambient que els dóna unitat; el color és posat per a realitzar una determinada harmonia; la realitat se’ns ofereix simplificada, per a donar valor a les masses: l’artista va darrere de lo viu, torna a la Natura, que estima; lluita coratjosament per a traslladar lo que l’ha impressionat; i també, a voltes, somnia com un poeta. Estem, doncs, dins el veritable terreny de l’art, i a tots els artistes d’aquesta època, Catalunya els deurà una de les seves manifestacions més interessants.

Mentrestant, i quasi paral·lelament, altra influència, vinguda del Nord, ens porta un idealisme malaltís, que per sort nostra no arrela: la que, bé o malament, es va apel·lar modernisme. No cal d’ella, doncs, fer esment. Però si d’altra, de menys influència encara, en un principi, que per tenir relació directa amb ço que ens proposem explicar, devem recordar-la. És la que podríem dir, del decorativisme, que va aparèixer barrejant-se a les manifestacions artístiques més diverses, com pintures, estampes, dibuixos, cartells d’anuncis, etc., i que ara, darrera llarga i laboriosa evolució, al juntar-se, per afinitat, a més altes recerques dins l’art, i a corrents ideals, dins la nostra terra, que devien donar-se les mans amb ell, ha pres, en nostre temps, un to inesperat, fent-se lloc arreu, i aspirant a donar, a Catalunya, i per primera volta, un art adult, perfectament caracteritzat dins un estil.

Dins aquest camí que ha fet nostre art, en aquest curt període, hem dit, al començar, que qualque de les diverses tendències se’ns va emportar, caient baix la seva influència.

No vàrem ser dels reacis en admetre, sortosament, cap de les tan variades tendències. Al contrari, en cada una d’elles vàrem veure, sempre, quelcom que venia a substituir, ço que, a manca d’altra cosa, podia satisfer precàriament la necessitat estètica de nosaltres, que devia, tard o d’hora, desaparèixer. Però, nostres preferències, no es decanten per l’art que hem classificat dins el Realisme, encara que restéssim embadalits davant tan belles coses. Se decantaren de l’altre cantó, davant totes les manifestacions, que més o menys, tinguessin son punt de partida en un concepte més ideal de l’art. El sentit decoratiu, de cartells i estampes, encara que insuficient, ens atreia; no menys les composicions de grans panneaux, que en reproduccions, ens venien de fora, i que, si bé trobàvem que eren encara massa dins el realisme, ens desvetllaven a la nova tendència; i quasi tant com tot això, desvetlla-va en nosaltres inquietuds, la pintura simbolista, la francament mística i la d’idees. Mes per damunt de tot, quelcom se’ns va imposar, que entre totes les altres influències fou la que més perdurà, contribuint a la nostra definitiva formació: l’obra de Puvis de Chavannes. En ella trobàrem l’accent elevat que cercàvem de donar a nostres assaigs de pintura, i si bé, durant llarg temps, tinguérem de sofrir tirànicament tan gran influència, ella ens fortificà, ens obrí el camí al gran art, fent que el petit granet de personalitat que dúiem, no restés perdut. Era, això, a l’entorn de l’any 1900.

Ara, abans de continuar, hem de pregar que se’ns perdoni, si al tractar de parlar de l’evolució de la nostra pintura, fem història de la nostra pròpia. Mes n’estem tan lligats, que això és inevitable.

Hem dit que en Puvis de Chavannes, trobarem l’accent elevat que cercàvem. Mes no sols això li devem. Per una raó molt fàcil de comprendre, pot explicar-se, que per ell, tinguéssim una veritable revelació dels grans mestres. Ja els coneixíem, però no els havíem comprès. Mes Puvis venia d’ells. Nosaltres, doncs, no vàrem fer més que anar en sentit invers.

Aquesta coneixença dels mestres fou en dues etapes: una, la dels quatrecentistes italians, i altra, la de l’art antic, i sobretot, el grec.

Per primera volta, llavors, vàrem tenir la intuïció, de què tot aquell art, egipci, el grec, el romà, i fins el d’Itàlia, tenien com un centre comú, i que aquest, era el Mediterrani.

Des d’aquell moment, Puvis, ens va semblar quelcom d’exòtic. Cercàrem, doncs, amb gran afany, escurant, ja, la terra pròpia, cercant l’agre d’aquesta terra, i posseïts de la més gran joia que mai haguem sentit. D’allavores daten alguns treballs teòrics, fruit de la recerca aquesta. Era, això, de l’any 1904 al 1908.

Érem dins la veritable via. Devia cercar-se un art adequat a la terra (això se’ns imposava), devia cercar-se nostra veritable tradició artística. Nosaltres la fixarem sense vacil·lar, en l’art grec. Podrà, això, semblar estrany; ja donarem les raons.

Mes vingué certa confusió. De camps molt diferents, mes tocant a l’art, altres se preocupaven, no menys que nosaltres, per aquestes qüestions. D’un cantó, els qui volien un art veritablement català; d’altre, els qui tractaven de teoritzar, a fi d’aixecar el nivell de les idees estètiques. A manera de rius que, per convergir, deuen juntar-se tard o d’hora, així, nostres recerques, se juntaren a aquestes altres. Era, això, a mitjans de l’any 1911.

Els conceptes nebulosos se definiren ràpidament; el treball se feia a pas per llegua; i pot ser, d’aquesta rapidesa, es ressentí la solidesa en què devien fonamentar-se. Però a pesar de tot, quines coses més interessants sortiren a flor de terra! Pot dir-se, que en cap altre període, a Catalunya, no s’havia especulat tan seriosament en art, ni amb tan gran entusiasme i fe. I és que, per primera vegada, el mot precís s’havia pronunciat: tradició.

Va ser com l’aglutinant que de moment va unir els esforços dispersos, mes, a la vegada, va ésser el punt de partida d’oposades tendències. Perquè el mot va respondre a quelcom que ja virtualment era en tots, mes no en tots de manera idèntica. Dit més clar: va respondre a la necessitat, que tots sentíem, de lligar nostre treball a quelcom de ja format, que portés el llevat de la terra. Mes, com fos que els criteris, en aquest punt fossin marcadament divergents, vingué fatalment la confusió de què més amunt hem fet esment, i, fruit d’ella, una lamentable i xorca anarquia.

Si nosaltres, no ja com a teòrics, sinó com artistes, fixàrem des del primer moment nostra tradició a seguir, en l’art grec, fou, no sols a causa de nostra especial formació (que pot veure’s en lo més amunt dit, i que devia inevitablement portar-nos a aquesta afirmació), sinó també, per la manca absoluta de quelcom, dins nostre art del passat, de suficient format que ens pogués donar el to. ¿Quina era nostra gran pintura del passat?

Poc ens podia satisfer un art com el de la nostra terra, saturat del concepte particularista (com influenciat del Nord) de l’art medieval. Ni del tot el d’Itàlia, coetani, i per tant dins el mateix esperit. Ni encara el del mateix Renaixement italià, poc clàssic, que era reflexe, més que del grec, del romà.

Nostre granet de personalitat, salvat a través de tantes vicissituds i de tantes influències, que justament consistia en aquesta idea clàssica, trobava sols l’adequada manifestació, la plasmació de son ideal, en l’art grec. Sabíem, per això, que l’art era quelcom d’universal, despullat de tot l’accidental de temps i lloc, que no s’avenia de cap manera amb el que caracteritzava les èpoques i els llocs. I per tant, que si volíem que el català entrés dins l’art, devia despullar-se de tot això contingent, i cercar, en totes les nostres coses, lo que sols tingués aquest valor universal.

Això féu por a uns, per creure que aquesta afirmació estava en pugna amb l’ideal de Catalunya, el qual, com se pot veure, és gran errada. ¿Voleu art més universal que el grec, i, en cert mode, més grec? Altres tingueren por, de què nostres teories aboquessin a una fórmula morta, origen d’un pseudo classicisme.

Sens pensar, segurament, que precisament tractàvem d’universalitzar lo nostre. No, doncs, de fer reviure el mort (el del passat), sinó de fer art, un art superior, del viu. Per fi, altres, fixaven altres orientacions (amb el que es produí major confusió) senyalant, com a camí, el Renaixement italià l’academicisme fred de Rafael i la seva escola. Mes dins d’aquesta confusió, al tractar de fixar concretament una tradició a seguir, una cosa s’havia guanyat, definitivament: el criteri de què, nostre art, devia ésser germà del de tots els pobles mediterranis, i per tant, quelcom d’oposat al de les terres del Nord. I d’haver contribuït a això, n’estem més que joiosos.

II

Ample espai resta ara, dins el concepte que nostre art deu ésser germà del de tots els pobles mediterranis per a què folgadament hi càpiguen les diverses orientacions de què ja hem parlat. Partint d’ell, ja siga acostant-se a l’art antic, de l’altre extrem del Mediterrani; o bé als italians, comprès el Renaixement; o bé, en fi, concretant-se al popular català; siga la que’s vulga l’orientació d’aquestes que’s prengui, l’art nostre ja’s formarà dins el seu, deslliurat de la influència nòrdica.

Ara tractem, encara que ràpidament, de l’estat de coses en els moments actuals; examinem els nuclis que ja han cristal·litzat.

Un d’ells, ja definitivament format, darrere llarg treball (ben meritori per cert), el que havia pres per punt de partida l’art popular, ja ha donat un bell fruit en l’«Escola dels bells oficis». En efecte, és en la tradició de l’art popular, que creiem que deuen basar-se les arts, fins ara dites aplicades, com són l’art de la terra, la ceràmica; la fusteria, metal·listeria, etc. El resultat d’aquest criteri, el podem veure (a més del que ja s’ha fet aquí, ben falaguer per a encoratjar als artífexs) en el que s’ha fet en altres països d’Europa: Anglaterra, Alemanya, Bèlgica i Àustria. L’«Escola dels bells oficis», doncs, creiem que està perfectament orientada, responent, la seva creació, a una necessitat d’ordre estètic, pròpia sols de les nacions que acusen una forta vitalitat nacional. Però, si aquest sentit de tradició, del popular, reïx, per a invadir el camp del gran art (que sempre deu ésser universal, encara que porti en son si el llevat de la terra) ben nefasta tindrà d’ésser per a nosaltres la seva influència. Per a demostració d’això, direm quelcom, abans d’acabar el present treball.

Altre dels nuclis formats, menys concret que el precedent, és el que ha pres com a orientació, el Renaixement italià, més propendint, ja en son començament, al barroquisme, a fi de donar-se la mà a tot el vell català dins d’aquest darrer estil. Tendència, que no sols vol aplicar-se als oficis, sinó més, encara, al gran art.

Menys que l’altra la creiem fructífera per a l’art nostre. Perquè, d’aplicar-se als oficis, ens desviaria de la vera tradició, que ha d’ésser l’art popular, com hem dit; i d’aplicar-se al gran art, ens portaria, per a tancar-nos estretament, en un període determinat, amb el que res tenim que veure, tret de l’afinitat que puga haver entre tot art que tinga per centre el Mediterrani. Per a nosaltres, el Renaixement italià, no pot ser més que un bell exemple de lo que nosaltres tindríem de fer: és a dir, el nostre renaixement.

Però, aqueixa tendència enclou altre perill. El barroquisme fou la descomposició del Renaixement, de manera, que si els nostres seguidors d’ell comencen per aquí, a on acabaran? Mes no sols és aquest el perill, sinó que, pel que hem vist, les fonts d’inspiració d’aquests artistes, no són gens pures ni pròpies a aixecar nostre art al nivell del gran art ideal. La tenda de l’antiquari, l’estampa vella, la vella indumentària (el tradicional popular, adequat als oficis, però inadequat al gran art) aqueixes són les fonts de què ha de sortir, forçosament, un art mort, anecdòtic, ple de reminiscències d’èpoques perfectament determinades, art que ja neix mort, fruit d’esperits ben estrets i de ment ben tenebrosa.

Mes la tendència renaixementista no porta sols aqueixa direcció. Entre els teoritzadors, n’hi han que voldrien que fos tradició nostra a seguir, l’art de Rafael, per creure que aquest representa, dins el Renaixement italià, la tradició grega. Però, és gran errada creure això. Rafael podrà tenir quelcom de l’arabesc de la pintura pompeiana (menys grega del que se suposa) però res més. Rafael, dins son temps, no representa més que l’academisme, en el qual Déu ens lliuri de caure. Per això, aquests, veuen en el nostre Mercader, un dels primers decoradors catalans, un veritable precursor del moviment actual. Aqueixa és errada més gran, encara.

Aquests són, dibuixats a grans trets, els grups que més clarament se destaquen, dins aquesta gran orientació que ha pres l’art entre nosaltres, definitivament emancipat de la influència de l’art dels països del Nord. Mes aquesta breu ressenya, no seria completa si no diguéssim quelcom del realitzat pel nostre propi esforç personal i el d’altres companys, que pot marcar altre grup, ben caracteritzat, dins la gran orientació.

Nosaltres hem proclamat, des del primer moment, com a tradició nostra, l’art grec. Direm, ara, el perquè. No sols per creure que la nostra terra, Catalunya, país meridional, abocat al Mediterrani, tingués d’inspirar a l’artista i disposar la seva mentalitat, dins l’equilibri i la mesura, com inspirà i disposà a l’artista grec (a part d’altres causes), la terra de Grècia. No sols per això, diem, sinó perquè, creient que l’art ha d’ésser quelcom d’universal, en ell podem trobar una de les més belles realitzacions. L’hel·lenisme porta a l’universal. Per primera volta, al món, l’artista grec arriba a la creació d’un art de valor universal, deslligat de tot particularisme. El poeta, que canta, ja no canta l’anècdota, sinó l’humà contingut en ella; l’artista cerca les formes essencials de les coses, despullant-les de tot accident impertinent; l’arquitecte fa expressiva l’estructura; l’art dóna a tot un valor d’eternitat. L’artista, doncs, ja col·loca les formes de les coses vives, en un pla completament ideal, que és quan, el fet de l’art se realitza per complet. I és per això (cercant l’exemple en altra banda), que l’obra de Beethoven, no és la d’un alemany, com ho és la dels mestres que foren abans d’ell, tota saturada d’esperit nacional i de l’esperit de l’època; com l’obra de Miquel Àngel, no és la d’un italià, com ho era la dels quatrecentistes; i per fi, com tampoc a Grècia, el gran art del segle V, fou grec, com ho fou el dels pintors de vasos i el dels anònims autors de les figulines de Tanagra.

Mes algú dirà: ¿Aquest art superior, de valor universal, és quelcom de completament deslligat d’una terra? Fóra gran equivocació el pensar això. L’artista, no pot res sense la natura, sense tot el vivent que el volta. Mes ell, no ens ha de donar el purament real, sinó la seva essència; és sols quan arriba a això, que ell verament crea. Amb els elements que la realitat li dóna, ell, lliurement, dóna forma a quelcom de lògic que porta dins seu. De manera que no solament ens dóna el de cada terra, sinó que, penetrant més fondament en les coses, ens en dóna l’essència, el seu esperit, de que’ls altres ni han tingut un vesllum. Perquè l’art no és imitació; és creació. I la imitació no ens dóna més que l’aspecte fugitiu de les coses: ço que és ara, i no serà ja dins d’un moment. De manera, que aquest que copia la realitat, no copia, en veritat, més que una fantasma, quelcom que precisament no té realitat, ja que és inestable, passatger. L’altre, en canvi, cerca el persistent, el que sempre és igual a pesar dels canvis. Aquest, doncs, va més a l’entranya de les coses. I no s’acontenta amb això, sinó que cerca no l’individual, sinó l’específic; i no les coses com les ha disposat l’atzar, sinó d’una manera que podríem dir humanitzada, ja que son ordenament correspon a un ritme intern que sols l’artista pot sentir. De manera, que el que fa així l’artista, no és el cercar quelcom d’isolat, sinó, pel contrari, penetrar més fondament tot el que’l volta, o dit d’altre mode: universalitzar el de cada terra.

Com hem dit abans, això és el que per primera volta al món, varen fer els grecs, a qui prenem per mestres. Com ja vàrem dir en nostres «Notes sobre Art», el gran art de Catalunya està per néixer o neix ara, amb tots nosaltres, Catalunya té una bella tradició d’art popular (que deu continuar en els oficis) mes està mancada en absolut de tradició en el que respecta al gran art. Dins del passat, no posem ni un sol artista de gran talla, ni una sola obra d’aquestes que ja viu dins l’eternitat. No tenim el llevat del gran art!

Amb tot, el llevat hi és. Només hi ha que escucar en la terra. El trobarem a Tarragona, i més, encara, a Empúries, i per tot Catalunya. El llevat hi és, per qui sàpiga gustar el seu agre d’immortalitat. Per qui vingui senyalat per mà divina, predestinat per a realitzar el miracle d’eternitzar el nostre.

La segona part va ésser publicada el 30 d’agost de 1916.