Ferran Soldevila

La premsa s’ha ocupat dels rumors que corrien dies enrere respecte l’establiment de frares del Cister, procedents de Burgos, a Poblet. En una recent excursió al venerable monestir vàrem constatar que algunes gents d’aquells encontorns creuen l’esdeveniment molt probable. Si fos així, convindria ocupar-se’n seriosament, tant més que, segons sembla, hi ha a casa nostra, gent prou càndida per embadalir-se amb aquesta possible instal·lació a Poblet dels cistercienses burgalesos.

Ferran Soldevila

L’aparició d’un epistolari és, a Catalunya, un esdeveniment certament excepcional. En aquest moment, per més que esforcem la nostra memòria, no recordem que hagi estat publicada la correspondència de cap de les grans figures de la nostra Renaixença.

Carles Soldevila

El tren del carrer de Balmes ha desaparegut en les pregoneses de la terra. Castigat pels seus crims? Els trens no estan subjectes a cap sanció; són éssers sense responsabilitat; serps ferrisses que no mena l’instint propi, sinó, la voluntat dels homes que els projecten i els tripulen.

Lluís Nicolau d'Olwer

La premsa catalana revé sovint aquests darrers mesos al tema de la crítica literària. No crec pas que ho faci únicament per fugir temes de més risc, sinó pel seu veritable interès. La qüestió ja és vella a casa nostra. Ara fa quinze anys, Diego Ruiz, per haver escrit en El Poble Català dolent-se de la manca de crítica i de crítics en els termes vius que li eren habituals, fou desafiat pel qui llavors exercia la crítica de llibres catalans a La Vanguardia. El duel no tingué lloc, sortosament.

Lluís Nicolau d'Olwer

Tinc sota els ulls els plecs, humits encara, del primer volum, per sortir dins aquesta setmana, de la Fundació Bernat Metge. L’empresa de dur al català tota la literatura clàssica havia estat fins avui envisatjada com un somni irrealitzable: calia una forta base econòmica, lluny de tot negoci editorial, per dur-la a terme.

Francesc Trabal

Joan Miró, el pintor català que fa poc aconseguí tota l’atenció de la crítica d’art de tots els països amb motiu de la seva Exposició a la Sala Bernheim de París, ha estat uns dies a Barcelona, de pas cap a Mont-roig, i hem pogut obtenir d’ell uns mots sobre la seva vida.

Josep Maria de Sagarra

Joan Crexells era un home de somriure i d’ulleres. Els vidres posats davant dels ulls que corregien la miopia, li acabaven de matar la sensualitat de la mirada i deixaven passar un filet d’ironia, d’encantament o d’entusiasme. El somriure era la defensa del seu rostre, un somriure de vegades amarg, de vegades de criatura, que li precisava el plec de la boca, el seu somriure parlava tant com els ulls i fins semblava que dugués el pensament arrapat als llavis.

Francesc Pujols

Davant de la flamarada de l’art hel·lènic, que cada petjada que va deixar és un model guardat per Homer i Fídies, que són els dos acadèmics més grans que’s coneixen, totes les perspectives anunciades a só de tabals o a la quieta, per les diferentes escoles modernes que’s caracteritzen per apartar-se qui més qui menys de l’hel·lenisme, i de l’academisme que l’acompanya, són esllanguides i esblaimades.

Tomàs Garcés

Els lectors ―i admiradors― de Cartes de lluny (un dels llibres cabdals de la prosa catalana moderna), han tingut l’avinentesa de trobar, dintre la mateixa col·lecció, el volum Madrid, format, en gran part, per treballs periodístics que varen aparèixer, per primera vegada, en castellà, damunt les pàgines de “La Publicidad” (1921).

Josep Pla

En Cristòfor de Domènec era una figura típica de l’Ateneu. Era el tipus just de l’intel·lectual de trenta anys endarrere. Era generós, tenia un cor d’àngel, era caòtic i desordenat. A l’hora de prendre cafè es posava en un lloc estratègic de la biblioteca. Quan una persona s’hi aturava, es posaven a parlar, millor dit, començava el monòleg d’En Domènec.

Josep Maria de Sagarra

Totes les literatures del món que han tingut consciència del que representaven, en les diverses èpoques, en els diferents moments culturals, han cercat la manera d’incorporar-se el pensament i la paraula dels clàssics. Les versions de Plató honoren totes les literatures europees; cada nova versió representa un nou combat, un nou esforç, de vegades un nou triomf. A Catalunya no ens podem queixar del que tenim, encara que ens manquen moltes i moltes coses.

Lluís Nicolau d'Olwer

La gosadia d’encetar una traducció completa de Plató és de Joan Crexells. Agraïm-li la gosadia, lloem-li la tasca realitzada i fem vots perquè pugui finir-la. Per traduir Plató cal no tan sols conèixer bé la llengua grega, sinó també haver-se especialitzat en estudis filosòfics. Aquesta doble garantia ofereixen, l’un i l’altre, el nom de Joan Crexells i el de Georges Dwelshauvers, que ha estat el seu reglamentari censor.

Joan Puig i Ferreter

Així, amb mitges mentides, s’escriuen infinitat de cròniques, de comentaris, d’articles, de llibres d’impressions i de viatges. El lector modern, però, el lector que està alerta ―i cada dia són més―quan li conten coses de països llunyans ja desconfia una mica, dóna la seva part prudencial a les aparences, a la conveniència, a la imaginació de l’escriptor, el qual, per a fer bonic ―artista a la fi― maneja la realitat al seu gust.

Joan Crexells

O sobre el no-res. O la filosofia. Un car amic, des d’una altra secció del diari anuncià que jo escriuria un article parlant de les emocions del meu primer vol. Escriure un article sobre el primer vol en 1925 és segurament quelcom desplaçat. Però per a mi que tinc a gran honor l’anar endarrerit, i que considero que les idees millors que tinc són les més endarrerides, això no seria cap gran dificultat.

Joan Crexells

Quan un hom s’apassiona per una ciència particular fins a fer-ne quelcom de central en la seva vida, hom acaba per trobar que cap estudi ni cap ensenyança és de més utilitat que aquella en la qual s’han esmerçat tantes hores.

Carregant més articles...
No more posts