Lluís Montanyà

Nosaltres no tenim cap escriptor com Blaise Cendrars. (Sembla que és convenient, sempre que es parla d’un autor estranger, d’establir un paral·lel amb algun escriptor de casa nostra). No podem tenir-lo. Potser val més que no el tinguem. Es necessita una cultura molt madura, amb el punt dolç d’un començament de putrefacció, per a produir-lo.

Josep Navarro i Costabella

Les teoritzacions de Descartes i Leibniz sobre l’essència del món i de Déu varen portar-nos al descobriment de la geometria analítica i del càlcul infinitesimal, que evidentment no serveixen per a res. Però, sense elles, no hauria estat possible l’electricitat, ni el vapor, ni l’aviació, ni la calefacció central, és a dir, tots els progressos tècnics i pràctics de la mecànica actual.

Francesc Domingo

La pintura catalana no ha estat mai, però mai, un reflex de la pintura francesa, per més que admirem les seves bones èpoques. Nosaltres estem molt més a prop dels bizantins. Per això ens extasiem davant del Greco i aquest precisament no ha estat mai, ni podrà ésser comprès pels francesos.

Manuel Brunet

No creiem que hi hagi al món una cosa tan absurda, i com que s’hi fa bona música, hi assisteixen estrangers, i això ens compromet molt. És intolerable la decoració del sostre, aquelles columnes de rajoleta que hi ha a les llotges; són intolerables les penjarelles plenes de caramel·los de les baranes, i és abominable tot l’escenari.

Ferran Soldevila

Catalunya, com a poble marítim que és, no ha pogut, en el curs de la seva història, sostraure's a les tendències d’expansió marítima pròpies d’aquests pobles. En virtut d’aquestes tendències, que arriben a tenir la força d’una llei històrica, era natural que Catalunya girés la seva activitat cap a l’expansió mediterrània i es desentengués de tota expansió interior.

Francesc Madrid

Una conversa periodística amb el senyor Pujols es pot començar, però no es pot acabar, perquè el senyor Pujols, com diria ell mateix, no s’acaba mai. Un home que és, tot en una peça i en una sola cèdula personal, filòsof, poeta, rendista, crític –de teatre, de llibres i d’art–, humorista, propietari, autor dramàtic, advocat, historiador, periodista i actualment porta part del pes de la política local de Martorell, sembla un home del Renaixement.

Àngel Ferran

En obrir la trinxera que ha de donar pas als trens de la Companyia dels Ferrocarrils Catalans que arribaran pel ramal Borderta-Port fins al pendent de Montjuïc que mira a la Plana del Llobregat, i al costat mateix de l’anomenat Barri de Port, els celtibers que hi treballen, es trobaren amb unes grans marques ovalades i de color cendrós que destacaven en el rogenc de l’argila del tall de la rasa.

Josep Navarro i Costabella

Fa temps que fou iniciada la batalla contra el color blau en el vestit dels obrers. Els primers d’aixecar-se en armes, diguem, van ésser els mateixos interessants. El vestit blau fou víctima de la seva pròpia popularitat. Adquirí massa el caràcter d’uniforme.

Francesc Madrid

En Josep Pla ha escrit el segon volum sobre Cambó. És un llibre apassionat i divertit alhora. En Pla ha perdut els estreps sense adonar-se’n. I és llàstima. En Pla, que és un xicot intel·ligent, d’una cultura innegable i d’un talent viu i feréstec, no ha sabut donar el punt agredolç al seu llibre.

Josep Pla

Llegeixo que Agustí Calvet, membre del jurat del Premi Crexells, ha proposat canviar el nom d’aquest premi amb el d’alguns autors catalans d’obres d’imaginació o fantasia per convenir millor a la naturalesa del premi i reservar així el de Joan Crexells per a estimular obres més lligades amb les aficions filosòfiques i didàctiques que tingué el nostre company.

Joan Puig i Ferreter

Em penso haver llegit tots els comentaris que els nostres escriptors han publicat amb motiu de la no concessió del Premi Crexells. Després dels tres articles de Joan Estelrich que ho diuen tot, amb una franquesa que mai no sabrem com agrair-li els que tenim la flaca i la pretensió d’“intentar” fer novel·la en aquest país que diuen que no en pot tenir, i després de l’article del senyor Josep Pla, net i tocant de peus a terra com a seu que és, a nosaltres, els escriptors de prosa narrativa, em sembla que ja no ens

Joaquim Folch i Torres

Els joves avantguardistes, d’altra part, són gent que tenen la sensació d’ésser «dégoûtants», i tenen l’encert estratègic d’exposar les seves obres a crits, sens dubte amb el fi que tots els qui no hi estan conformes, sàpiguen per endavant que si diuen res, s’hauran de conformar a tenir raons, la qual cosa, a molts, fa una mena de respecte.

Feliu Elias

Hi ha homes rics que fins despenen grans quantitats per posseir una col·lecció d’art, per un abonament a l’òpera o al concert, per mecenar un literat, un músic o un pintor, per construir bells edificis, etcètera. Són pocs, raríssims, entre aquests amateurs del gran art, els que s’hi complauen de debò, els que el comprenen. Els professionals de l’art que havem tractat de prop, els potentats decantats a la contemplació artística, els havem trobat gairebé sempre snobs, afectats, vanitosos o bé simplement filantrops en relació a l’art que col·leccionen o protegeixen, més aviat que perfectament identificats.

Joan Puig i Ferreter

No sé per què avui tot el dia que penso en nens pobres. Serà perquè ahir al vespre vaig llegir al diari que una criatura malalta fou abandonada, tota despullada, al mig del carrer?

Joan Marlet

La reacció contra aquell romanticisme es nomenà noucentisme. El romanticisme estrident i apassionat de la generació madura, va semblar als ulls dels joves d’aquella època una mena d’expansió volcànica que calia extenuar. Contra la vitalitat rural d’aquells reviscoladors barbuts que rabassaven la cinquantena, aparegueren uns joves discrets i elegants, educats a l’estranger, esgrimint les armes de la civilitat, de la cultura i de l’ordre. Era un contrasentit que sorprenia el veure com els joves donaven lliçons de senys als vells.

Carregant més articles...
No more posts