Lluís Nicolau d'Olwer

La premsa catalana revé sovint aquests darrers mesos al tema de la crítica literària. No crec pas que ho faci únicament per fugir temes de més risc, sinó pel seu veritable interès. La qüestió ja és vella a casa nostra. Ara fa quinze anys, Diego Ruiz, per haver escrit en El Poble Català dolent-se de la manca de crítica i de crítics en els termes vius que li eren habituals, fou desafiat pel qui llavors exercia la crítica de llibres catalans a La Vanguardia. El duel no tingué lloc, sortosament.

Jeroni de Moragas

Amb la dèria de Shakespeare al cap, amb un llibre d’Homer sota el braç, Goethe perseguia la idea d’escriure un llibre, i potser la seva sofrença més gran era que la seva fugida dels llocs de Carlota resultava poc literària. Desplauria a totes les dames; n’estava segur.

Josep Pla

En Rius i Taulet plantà un arbre; qui collí naturalment els fruits fou la primera generació autènticament catalana. L’any que foren instal·lats, pels volts de can Marianao ―Gran Via i Passeig de Gràcia― els panorames celebrats de Plewna i Waterloo, aquesta generació es composava dels xavals. La impressió que l’Exposició causà fou, però, tan forta, sobretot com a indici d’un futur immancable, que la imaginació d’aquells xicots ―un Prat, un Cambó― en quedà, com aquell que diu, enlluernada. I es pot dir que tota l’enorme vitalitat desplegada entre aquestes dues Exposicions prové d’aquella data.

Josep Maria Capdevila

Més ara, de poc, un autor massa segur dels seus efectes, en una novel·la marinera, All i salobre, ha estès a la costa la calúmnia, ha posat en boca dels mariners un llenguatge que mai no han usat, falsament pintoresc, que vol ésser fantàstic i no l’és, insípid, sense cap gràcia.

Just Cabot

Madrid és un llibre, ho tornem a dir, de vagabundeig. És el llibre d’un xicot que es passeja per Madrid i per algunes altres ciutats castellanes, volta pels carrers, enraona amb els companys de dispesa, assisteix a tertúlies de cafès, visita el museu del Prado, escolta discursos al Congrés.

Tomàs Garcés

Els lectors ―i admiradors― de Cartes de lluny (un dels llibres cabdals de la prosa catalana moderna), han tingut l’avinentesa de trobar, dintre la mateixa col·lecció, el volum Madrid, format, en gran part, per treballs periodístics que varen aparèixer, per primera vegada, en castellà, damunt les pàgines de “La Publicidad” (1921).

Just Cabot

Doncs bé, som uns quants que considerem En Pla com un escriptor de cap a peus, escriptor per sobre de tot. I per a un escriptor les qüestions d’estil són vitalíssimes ―com, en totes les disciplines, les qüestions de tècnica tenen una importància més gran del que la peresa regnant vol fer creure. Són vitalíssimes perquè si tot ha estat dit i, per tant, els temes tenen un interès escassíssim, el que salva les obres, en molta part és l’estil.

Josep Pla

En literatura, com en moltes altres coses de la vida, el temperament m’ha portat a jugar fort. Jo he estat, em sembla, un dels primers escriptors catalans que han trencat la tradició de la literatura de diumenge a la tarda, de la literatura feta a estones perdudes, a la manera dels aficionats.

Manuel de Montoliu

Aquest dietari n’és una nova i esplèndida confirmació. Josep Pla posseeix en grau superlatiu les dues qualitats que jutgem indispensables en un escriptor que vulgui excel·lir en aquesta mena de literatura; d’una banda, una fina sensibilitat, una receptivitat extraordinària enfront de tota vibració de vida en l’ambient físic i en el moral i social; d’altra banda, la qualitat complementària d’una força notable de penetració observadora i intel·lectual que ve a ésser com la força de reacció del pensament, amb la qual l’esperit de l’escriptor elabora i interpreta el caòtic material de les seves espontànies impressions.

Josep Maria de Sagarra

En el tren de Sarrià l’altre dia vaig veure una dona d’uns cinquanta anys repicats, grassa, flonja, tota ella semblava feta de puré de castanyes. Jo no la conec ni sé qui és, però només de veure-la i observar-la, no pas amb molta detenció, vaig anar descobrint tots els detalls de la vida d’aquella dona.

Josep Maria Planes

Avui ens sentim en tren de fer confidències. Intentarem presentar el periodisme vist una mica per la banda de dins, explicant al mateix temps uns quants trucs i les males arts de què ens valem. Breu: ensenyarem la trampa del reportatge.

Joan Puig i Ferreter

Així, amb mitges mentides, s’escriuen infinitat de cròniques, de comentaris, d’articles, de llibres d’impressions i de viatges. El lector modern, però, el lector que està alerta ―i cada dia són més―quan li conten coses de països llunyans ja desconfia una mica, dóna la seva part prudencial a les aparences, a la conveniència, a la imaginació de l’escriptor, el qual, per a fer bonic ―artista a la fi― maneja la realitat al seu gust.

Joaquim Xirau

Descartes és el filòsof del Renaixement. Amb un gest amplament integrador recull els temes essencials d’aquell període turbulent i els dóna una estructura sistemàtica i una consistència racional. En el Discurs del mètode ―aquest llibret senzill i clar― hi són contingudes virtualment ―amb tota la seva glòria i amb totes les seves limitacions― els temes essencials de la cultura específicament moderna.

Joaquim Folch i Torres

La generació literària actual, ben al revés d’aquella joventut pseudoparnasiana de l’any 1907 que era enemiga del «ruralisme», sembla donar-se amb un amor creixent a n’això que ve a constituir per a ella com la «descoberta de Catalunya». Els que som lectors interessats d’una gran part almenys de la producció literària actual hi trobem, sovint, una tan bella i nova reflexió del paisatge nostre i de les figures que el poblen que de fet pot dir-se que aquests escriptors han fet el descobriment de llur terra.

Josep Farran i Mayoral

Divendres passat a l’Ateneu Barcelonès la Conferència de Mestre Serra Húnter: Ell mateix romania sorprès i confós una mica, de trobar-se al davant aquella diversa i fervorosa gentada. Nosaltres, però, ja ens l’esperàvem, i tot i la gran joia, no sentíem cap sorpresa.

Carregant més articles...
No more posts