Josep Pla

Ahir a la tarda ens trobàvem uns quants amics a la famosa penya de l’Ateneu que presideix el doctor Joaquim Borralleras. Algú sortí a parlar del premi Goncourt, l’adjudicació del qual, pel present any, els diaris portaven. Tothom sap el que és el premi Goncourt. És l’esdeveniment literari anual més important de França. L’escriptor que el rep pot considerar-se com un home gairebé, feliç.

Josep Pla

És ver això que l’artista d’avui ―sigui la que sigui la seva posició polèmica immediata― no es proposa la Bellesa, sinó la captació de la realitat. I si hi ha algun artista encara al qual no ofengui del tot la paraula Bellesa, us dirà que en tot cas està continguda en la Realitat.

Josep Pla

Diferents escriptors catalans han parlat ja del “manifest supra-realista” del jove escriptor Breton. És un manifest romàntic escrit per un home intel·ligent. Breton sap el que vol i ho diu clar. Vol la llibertat pura, és a dir, l’art il·limitat, instintiu i fresc com una rosa ―o almenys el que se’n diu l’art fresc com una rosa. La polèmica és més vella que l’anar a peu. Hi ha dues menes de temperaments. Hi ha qui creu que l’art, si ha de donar un resultat, ha de tenir límits. Altres sostenen que els límits són contraris a la producció artística.

Josep Pla

Antigament, el viatjar era un privilegi de gran senyor. Generalment, era la coronació normal dels estudis d’un home. Ara el viatjar s’ha generalitzat i democratitzat considerablement. Viatja molta gent. Però, potser, les persones que viatgen per arrodonir i afermar la seva visió del món i dels homes són més rares avui que fa cent anys. En el nostre país hi ha tres pretextos essencials per a passar la frontera: la peregrinació a Lourdes, la lluna de mel i els negocis.

Josep Pla

En els països a base de cultura de divulgació, aquestes fórmules són la veritat insuperable. És lícit, però, d’adoptar davant d’aquestes fórmules una actitud destructiva, inquisitiva; és lícit de tractar de mirar què hi ha dins del rellotge o de la joguina. Ara bé, el que sostinc és que aquesta actitud destructiva es manifesta fatalment en forma de paradoxa. No és pas ben entès que l’home que diu una paradoxa tracti únicament i exclusivament de dir una paradoxa: el que vol aquest home és acostar-se a la veritat. La gent, però, es revolta contra tot intent encaminat a destruir-li una fórmula que forma part de la seva sang, que ve justa als seus compartiments cerebrals.

Josep Pla

Els llibres clàssics de la culinària i de la gastronomia francesa eren plens de fórmules i de plats catalans, els quals eren molt celebrats i estimats per totes les persones de gust. Ara es troba molt de tard en tard, sobre les cartes dels restaurants, l’ofrena d’un plat català, i això és una desgràcia. És una desgràcia per a nosaltres i sobretot una desgràcia per als estrangers que no saben ni podran saber mai el que s’han perdut.

Josep Pla

El diumenge és un bon dia per perdre’s pels carrers deserts i per les places mortes. Es troba només un grumoll de gent a la porta de les esglésies o a la porta de les tavernes. També es pot trobar al centre algun músic ambulant, bufant, amb un harmònium minúscul i atrotinat, la música d’un himne místic. Tot és tancat i barrat i la poca gent que transita té, o cara de badoc recalcitrant, o cara d’avergonyit de veure-s’hi. Aquests darrers abunden. Si no fossis tan pocasolta –sembla que es diuen a si mateixos– t’hauries quedat a casa a llegir la Bíblia. I amb això sentim que es fon en l’aire la melodia d’un “carrillon” llunyà. Queden un moment amb el nas penjat i els ulls perduts en el cel baix. Hi ha en el cel tots els matisos del gris i del rosa. L’aire té una suavitat de perla.